ÍNDEX

COBERTA

LA CAPUTXETA A MANHATTAN

PRIMERA PART. SOMNIS DE LLIBERTAT

U. Dades geogràfiques d’algun interés i presentació de la Sara Allen

DOS. Aurelio Roncali i El Regne dels Llibres. Les farfanies

TRES. Viatges rutinaris a Manhattan. El pastís de maduixa

QUATRE. Evocació de la Gloria Star. Els primers diners de la Sara Allen

CINC. Festa d’aniversari al xinès. La mort de l’oncle Josef

SEGONA PART. L’AVENTURA

SIS. Presentació de miss Lunatic. Visita al comissari O’Connor

SET. La fortuna del Rei dels Pastissos. El pacient Greg Monroe

VUIT. Trobada de miss Lunatic amb la Sara Allen

NOU. Madame Bartholdi. Un rodatge de cinema frustrat

DEU. Un pacte de sang. Dades sobre el plànol per a arribar a l’Illa de la Llibertat

ONZE. La Caputxeta a Central Park

DOTZE. Els somnis d’en Peter. El passadís subaquàtic de madame Bartholdi

TRETZE. Happy end, però sense tancar

CRÈDITS

LA CAPUTXETA A MANHATTAN

Primera part

SOMNIS DE LLIBERTAT

A veces lo que sueño creo que es verdad, y lo

que me pasa me parece que lo he soñado antes...

Además, lo que ha pasado no está escrito en ninguna

parte y al fin se olvida. En cambio, lo que está

escrito es como si hubiera pasado siempre.

(Elena Fortún, Celia en el colegio)

U

Dades geogràfiques d’algun interés

i presentació de la Sara Allen

La ciutat de Nova York sempre apareix molt confusa als atlas geogràfics i qui hi arriba s’hi fa una mica d’embolic. Està formada per diversos districtes, assenyalats al mapa de carrers amb colors diferents, però el més conegut de tots és Manhattan, que imposa la seva llei als demés districtes i els empetiteix i els enlluerna. Li acostuma a correspondre el color groc. Surt a les guies turístiques, al cinema i a les novel·les. Molta gent creu que Manhattan és Nova York, però simplement forma part de Nova York. Una part especial, això sí.

Es tracta d’una illa en forma de pernil amb un pastís d’espinacs al bell mig que s’anomena Central Park. És un gran parc allargat per on resulta excitant caminar-hi de nit, tot amagant-se de tant en tant darrera els arbres per por als lladres i als assassins que volten per tot arreu, i tot traient una mica el cap per veure brillar els llums dels anuncis i els gratacels que flanquegen el pastís d’espinacs, com un exèrcit d’espelmes enceses per a celebrar l’aniversari d’un rei mil·lenari.

Però als rostres de les persones grans no s’hi veu alegria quan creuen el parc ràpidament en taxis grocs o grans cotxes de xarol, pensant en els seus negocis i mirant nerviosos el rellotge de polsera perquè arriben tard a alguna banda. I els nens, que són qui més gaudirien d’aquesta aventura nocturna, sempre són a dins de casa seva mirant la televisió, on hi apareixen moltes històries que els adverteixen dels perills de sortir de nit. Canvien de canal amb el comandament a distància i només veuen gent que corre fugint d’alguna cosa. Els entra la son i badallen.

Manhattan és una illa entre rius. Els carrers que queden a la dreta de Central Park i corren en sentit horitzontal acaben a un riu que s’anomena East River, ja que està a l’est, i els que queden a l’esquerra finalitzen a un altre riu: el riu Hudson. Ambdós rius s’abracen l’un amb l’altre tant per dalt com per baix. L’East River té força ponts, tots complicats i misteriosos, que uneixen l’illa per aquella banda amb altres barris de la ciutat, un dels quals s’anomena Brooklyn, com el famós pont que hi condueix. El pont de Brooklyn és el darrer, el que queda més al sud, té molt tràfic i està engalanat amb fils de llums que formen un fistó i que de lluny semblen fanals de revetlla. S’encenen quan el cel es comença a posar malva i tots els nens han tornat de l’escola en autobusos per tancar-se a casa seva.

Vigilant Manhattan per la part de sota el pernil, on es barregen ambdós rius, hi ha un illot amb una enorme estàtua de metall verdós que du una torxa al braç aixecat i a la que tots els turistes del món venen a visitar. És l’estàtua de la Llibertat, viu allà com un sant al seu santuari, i a les nits, avorrida de que l’hagin retratat tants cops durant el dia, s’adorm sense que ningú no se n’adoni. I aleshores comencen a succeir coses estranyes.

No tots els nens que viuen a Brooklyn s’adormen a la nit. Pensen en Manhattan com el lloc més proper i alhora el més exòtic del món, i el seu barri els hi sembla un poble perdut on mai no hi passa res. Se senten esclafats sota un núvol dens de ciment i vulgaritat. Somien que creuen de puntetes el pont que uneix Brooklyn amb l’illa que brilla a l’altre banda i on imaginen que tothom es desperta ballant en locals entapissats de miralls, tirant trets, fugint amb un cotxe d’or i visquent aventures misterioses. I és que quan l’estàtua de la Llibertat tanca els ulls, passa la torxa de la seva vigília als nens sense son de Brooklyn. Però això no ho sap ningú, és un secret.

Tampoc no ho sabia la Sara Allen, una nena pigada de deu anys que vivia amb els seus pares al catorzè pis d’un bloc de vivendes força lleig, Brooklyn endins. Però l’única cosa que sí sabia és que quan els seus pares treien la bossa negra de les escombraries, es rentaven les dents i apagaven el llum, tots els llums del món li començaven a córrer pers dins el seu cap com una roda de focs artificials. I, de tant en tant, això li feia por, perquè li semblava que aquella força l’aixecava del llit, enlaire, i que ella podia sortir volant per la finestra sense poder fer-hi res.

El seu pare, el senyor Samuel Allen, era lampista, i la seva mare, la senyora Vivian Allen, als matins tenia cura de gent gran a un hospital de maons vermells envoltat d’un reixat de ferro. Quan tornava a casa, es rentava les mans amb molta aplicació, perquè sempre li feien una mica d’olor de medicina, i es posava a la cuina a fer pastissos, que era la gran passió de la seva vida.

El pastís que millor li sortia era el de maduixa, una autèntica especialitat. Ella deia que el reservava per a les celebracions solemnes, però no era cert, perquè el plaer que experimentava al veure’l acabat de fer era tan gran, que s’havia convertit en un vici rutinari, i sempre trobava, al calendari o als seus propis records, alguna data capaç de servir-li de justificació per a qualsevol celebració. Tant cofoia estava la senyora Allen del seu pastís de maduixa, que mai no va voler donar la recepta a cap de les seves veïnes. Quan l’insistien tant que no li quedava més remei que fer-ho, canviava les quantitats de farina o de sucre per tal de que, a elles, els hi sortís sec i recuit.

–Quan em mori –li deia a la Sara, picant-li l’ullet–, deixaré dit al meu testament on guardo l’autèntica recepta, perquè puguis fer el pastís de maduixa als teus fills.

«No penso fer mai pastissos de maduixa als meus fills», pensava la Sara. Perquè havia arribat a avorrir aquell gust de cada diumenge, de cada aniversari i de cada festa assenyalada.

Però no gosava dir-ho a la seva mare, de la mateixa manera que tampoc gosava confessar-li que no li feia cap il·lusió tenir fills i engalanar-los amb sonalls, xumets, pitets i llacets, ni tampoc gosava dir-li que, de gran, volia fer de actriu i passar-se tot el dia prenent ostres amb xampany i comprant-se abrics amb coll d’ermini com el que duia la seva àvia Rebeca quan era jove a una foto que apareixia al començament d’un àlbum familiar i que, a la Sara, li semblava l’única imatge fascinant de tota la col·lecció. A quasi totes les altres fotos apareixien persones difícils de distingir entre sí, assegudes al camp al voltant d’unes tovalles a quadres o a la taula d’algun menjador on s’hi celebrava una festa oblidada: el pastís era la petjada omnipresent. Entre el menjar sempre hi havia restes de pastís o un pastís sencer; i, a la nena, li avorria mirar a aquells grups de comensals somrients perquè, ells també, tenien cara de pastís.

Rebeca Little, la mare de la senyora Allen, s’havia casat varies vegades i havia estat cantant de music-hall. El seu nom artístic era Gloria Star. La Sara ho havia vist escrit a alguns vells programes que l’àvia li havia ensenyat. Els guardava tancats amb clau a un petit moble de tapa ondulada. Però ara ja no duia colls d’ermini. Ara vivia sola a Manhattan, a la part de dalt del pernil, a un barri més aviat pobre que es deia Morningside. Era molt afeccionada al licor de pera, fumava tabac de picadura i la memòria li fallava un mica. Però això no li succeïa perquè fos massa vella, sinó perquè, a força de no explicar les coses, la memòria es rovella. I la Gloria Star, tan xerrameca temps enrera, no tenia ningú a qui enamorar amb les seves històries, que eren moltes, i algunes d’elles inventades.

La seva filla, la senyora Allen, i la seva néta, la Sara, anaven a veure-la i a endreçar-li una mica la casa cada dissabte, perquè a ella no li agradava gens ni mica netejar ni endreçar. Es passava el dia llegint novel·les i tocant foxs i blues en un piano negre molt desafinat. Així doncs, per tot arreu s’apilaven diaris, roba sense penjar, ampolles buides, plats bruts i cendrers plens de burilles de tota la setmana. Tenia un gat blanc, cançoner i mandrós, que responia al nom de Cloud, però que només obria els ulls quan la seva mestressa es posava a tocar el piano; la resta del temps el consumia dormisquejant damunt una butaca de vellut de color verd. La Sara tenia la impressió de que la seva àvia tocava el piano amb l’única intenció de que el gat es despertés i li fes una mica de cas.

L’àvia mai no anava a visitar-los a Brooklyn ni tampoc els trucava per telèfon, i la senyora Allen es queixava de que la seva mare no volgués anar a viure amb ells per tal de tenir-ne cura i donar-li medicaments com feia amb els vellets del seu hospital.

–Ells em diuen que soc el seu àngel de la guarda, que ningú empeny un carret de rodes tant amorosament com jo. Quin destí més trist! –sospirava la senyora Allen.

–No ho entenc. No dius que t’agrada, aquesta feina? – la tallava el seu marit.

–Sí.

–Doncs, què és el que et sembla tant trist?

–Pensar que uns malalts desconeguts m’estimen més que la meva pròpia mare, que no em necessita per a res.

–Ella no està malalta –replicava el senyor Allen–. A més a més, no t’ha dit un munt de vegades que li agrada viure sola?

–És clar que m’ho ha dit.

–Doncs deixa-la estar.

–Em fa por que la robin o que li passi res. Li pot agafar un atac de cor, de sobte, pot deixar-se el gas obert a la nit, pot caure pel passadís... –deia la senyora Allen, que sempre preveia desastres.

–Què vols que li passi! No li passarà res –deia ell–. Aquesta dona ens enterrarà a tots. És molt llarga, la teva mare!

El senyor Allen sempre anomenava «aquesta dona» a la seva sogra. La menyspreava perquè havia estat cantant de music-hall, i ella el menyspreava a ell perquè era lampista. La Sara s’havia assabentat d’aquest i d’altres assumptes familiars degut a que el seu dormitori i el dels seus pares estaven separats per un envà molt prim i, com sempre s’adormia més tard que ells, alguna nit els sentia discutir.

Quan la veu del senyor Allen pujava molt de to, la seva dona li deia:

–No parlis tant fort, Sam, que la Sara pot sentir-nos.

Aquesta era una frase que la nena recordava des de la seva més tendra infància. Perquè, ja en aquells temps (fins i tot més que ara) s’havia acostumat a espiar les converses dels seus pares a través de l’envà.

Sobre tot per veure si hi sortia el nom del senyor Aurelio. Durant aquelles nits confuses dels seus primers insomnis infantils, la Sara somniava molt amb el senyor Aurelio.