Cover

illustration

illustration

illustration

Brit Bennett (Oceanside, Califòrnia, 1990) es va formar a les universitats de Stanford i de Michigan, on va obtenir diversos premis literaris. Ha publicat en revistes com The Paris Review, The New York Times, The NYT Magazine i The New Yorker. La seva primera novel·la, The mothers (2016), li va valdre un èxit considerable de crítica i públic i va guanyar el premi de la revista francesa Lire a la millor novel·la estrangera del 2016. El mateix any va rebre el premi 5 under 35 de la National Book Foundation, que reconeix els cinc millors escriptors de menys de trenta-cinc anys. La meitat evanescent (Periscopi, 2021) és la primera obra de Bennett que es publica en català, ha estat nominada al National Book Award i ha estat considerada un dels llibres de l’any pels principals mitjans nord-americans.

illustration

Marc Rubió (Barcelona, 1968) viu a Sabadell i és llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona. Va treballar com a corrector per a diverses editorials i a la secció de català d’El Periódico fins que va decidir dedicar-se exclusivament a la traducció de l’anglès de novel·les i assajos. Entre d’altres, ha girat al català obres d’autors com Paul Auster, George Orwell, John le Carré, Salman Rushdie, Maggie O’Farrell, George Steiner i Yuval Noah Harari.

 

illustration

Bernardine Evaristo – « La meitat evanescent és una novel·la completament captivadora, que em va atrapar des de la primera paraula. Sedueix per l’estil literari, sorprèn amb uns girs argumentals corprenedors, fa gaudir amb les aproximacions psicològiques i ens repta a considerar les perverses conseqüències del racisme tant a escala comunitària com individualment. Aquest llibre m’ha encantat.»

Deborah Levy – « Una novel·la d’una intel·ligència enorme, poderosíssima i resplendent.»

Gregory Cowles, The New York Times – «Una reflexió ambiciosa sobre la raça i la identitat, de prosa brillant […]. Bennett aconsegueix equilibrar una caracterització fluida de personatges que demana l’estil literari amb la realitat social i històrica del tema central de la trama.»

Parul Sehgal, The New York Times – «Bennett excel·leix evocant els silencis de les famílies i una atmosfera molt concreta: la claustrofòbia dels pobles petits i dels típics bars de mala mort, i els clubs de jazz de Nova Orleans on les bessones descobreixen per primer cop la llibertat. Hi ha alguna cosa profundament familiar i ingràvida alhora en els escenaris que descriu.»

Lisa Page, The Washington Post – «Bennett ens empeny a reflexionar sobre el significat de l’autenticitat quan ens enfrontem al racisme, les discriminacions pel color de pell, el sexisme i l’homofòbia. Quin preu hem de pagar per ser nosaltres mateixos? Quants som que decidim fugir d’allò que s’espera de nosaltres? I què passa a l’altre costat de l’equació, aquella part que deixem enrere? La meitat evanescent respon totes aquestes preguntes a través d’una història preciosa d’amor, supervivència i triomf.»

Ellen Gamerman, The Wall Street Journal – «Espero que les més que justificades lloances que rebrà Bennett per aquesta novel·la no tinguin tant a veure amb el tractament eficient d’un tema tan adequat (o rellevant) avui dia, sinó amb la perspectiva que adopta sobre aquest misteriós compost que anomenem veritat: una barreja de les identitats amb les quals naixem i que creem nosaltres mateixos.»

Jessica Zack, San Francisco Chronicle – «Amb un argument intricat i una història summament emotiva […] amb perspectives noves sobre la història social i cultural de la idea de canviar d’identitat racial, i alhora capaç de narrar allò que, en essència, no deixa de ser una història tendra sobre unes germanes, la identitat i, com diu Bennett, la pregunta sempre interessant sobre quins elements de la nostra identitat són innats i quins són d’elecció pròpia.»

Time – «Una aportació nova i eloqüent a la literatura en un dels temes més crucials: la identitat. La meitat evanescent és la novel·la de l’any.»

Rasha Madkour, Associated Press – «Excel·lentment escrita, incita a la reflexió i et submergeix en la lectura. Qüestions com ara el privilegi, el trauma intergeneracional, l’aleatorietat i la injustícia de tot plegat es despleguen en tota la seva complexitat, en el marc d’una història que també aborda temes universals com l’amor, la identitat i l’arrelament. La meitat evanescent, amb aquest argument enginyós i amb uns personatges molt ben desenvolupats, és una novel·la totalment recomanable i que no podrem deixar de llegir.»

David Canfield, Entertainment Weekly – «Una història d’una atemporalitat absoluta que parla del que simplement significa ser, créixer, definir-se a un mateix, reinventar-se, negociar un lloc al món. També es tracta d’una història rigorosament compromesa amb el passat i el present racista del país i igualment inquisitiva respecte a alguns dels seus valors fundacionals com ara el llegat i la llibertat d’elecció. En qualsevol època parlaríem d’una novel·la commovedora. En el moment actual, podríem dir que és punyent i que recorre de manera subtil el camí que ens fa plantejar-nos preguntes com ara qui som o qui volem ser…»

Heller McAlpin, NPR – «Una saga familiar intergeneracional que tracta temes tan delicats com la identitat racial o la intolerància, i transmet amb èxit els efectes corrosius de tot allò que amaguem o mantenim en secret. També és una magnífica lectura que ens transporta a una realitat diferent de les nostres circumstàncies, siguin quines siguin.»

Good Morning America, ABC News – «Un llibre increïblement addictiu. Una potent història sobre la família, la compassió, la identitat i les arrels. […] Seguiràs pensant en La meitat evanescent temps després d’haver-lo acabat de llegir.»

Alice Cary, BookPage – «La mestria de Bennett ens fa pensar en Toni Morrison, Anne Tyler i Elizabeth Strout.»

The Rumpus – «Una meravella. La meitat evanescent és una dissecció intergeneracional de la identitat i de com és créixer dins un cos del qual t’han ensenyat a avergonyir-te. Es tracta d’una commovedora història familiar que no defuig els conflictes que sorgeixen en la intersecció de la raça amb la classe i el gènere, alhora que atrapa el cor i la consciència del lector d’una manera que només és a l’abast de Bennett.»

Kirkus – «Precisa i equilibrada, i amb una gran habilitat rítmica. Un autèntic tour de force. Recorda el debut de Toni Morrison amb The Bluest Eye. […] Bennett fa ressonar totes aquestes trames i les combina amb una perspectiva social incisiva en aquesta història punyent sobre com es crea la identitat.»

illustration

illustration

Títol original: The Vanishing Half

© Brittany Bennett, 2020

Primera edició: març del 2021

© de la traducció: Marc Rubió, 2021

© de la il·lustració de la coberta: Mari Fouz, 2021

© de la fotografia de l’autora: Emma Trim

© d’aquesta edició: Edicions del Periscopi SLU, 2021

Publicat per Edicions del Periscopi SLU

info@periscopi.cat

Web: www.periscopi.cat

Facebook: www.facebook.com/Periscopi

Twitter: twitter.com/Ed_Periscopi

Instagram: @edicions_del_periscopi

Edició a càrrec d’Aniol Rafel, Andrea Rovira i Marta Rubirola

Maquetació i disseny interior: Tono Cristòfol

Correcció: Miquel Saumell Santaeugènia, Òscar Lozano i Núria Saurina Eudaldo
Producció de l’ePub: booqlab

Disseny de la col·lecció i coberta: Tono Cristòfol

ISBN: 978-84-17339-72-2

Tots els drets reservats. Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics.

A la meva família

PART I

LES BESSONES DESAPAREGUDES
(1968)

 

U

El matí en què una de les bessones desaparegudes va tornar a Mallard, el Lou LeBon va córrer cap al restaurant per explicar la notícia, i encara ara, molts anys després, tothom recorda l’excitació del Lou entrant tot suat per les portes de vidre, el pit bategant, el coll de la camisa enfosquit per l’esforç. Els clients, que feia poc que s’havien llevat, s’hi van acostar esvalotats; n’hi havia una desena, tot i que després n’hi hauria més que mentirien i dirien que ells també hi eren, encara que només fos per fer veure que aquesta vegada havien presenciat una cosa realment interessant. En aquell poblet de camperols no havia passat res sorprenent des de la desaparició de les bessones Vignes. Però aquell matí d’abril del 1968, de camí a la feina, el Lou va veure la Desiree Vignes caminant per Partridge Road, carregada amb una maleteta de cuir. Tenia exactament el mateix aspecte que quan se n’havia anat amb setze anys —encara clara, la pell del color de la sorra lleugerament humida—. Un cos estret de malucs que al Lou li feia pensar en una branca vinclada pel vent. Caminava de pressa, el cap cot, i —aquí el Lou va fer una pausa, una mica comediant— portava agafada de la mà una nena de set o vuit anys, negra com el quitrà.

—D’un negre blavós —va dir el Lou—. Com si acabés d’aterrar de l’Àfrica.

El Lou’s Egg House va esclatar en una dotzena de converses diferents. La cuinera es va preguntar si es tractava realment de la Desiree, ja que el Lou faria seixanta anys al maig i encara era massa vanitós per portar ulleres. La cambrera va dir que ho havia de ser per força: fins i tot un cec distingiria una de les Vignes i no podia ser l’altra de cap manera. Als comensals, que havien abandonat els plats de sèmola i ous al taulell, no els importava aquella bogeria de les Vignes; qui dimonis era la nena fosca?, podia ser de la Desiree?

—I de qui voleu que sigui? —va dir el Lou mentre agafava un grapat de tovallons i s’eixugava el front humit.

—Poder és una òrfena que ha acollit.

—No sé com pot ’ver sortit de la Desiree, una cosa aixins de negra.

—I a tu et sembla que la Desiree és la mena de persona que acolliria una nena òrfena?

No ho era, esclar. Era una noia egoista. Si alguna cosa recordaven de la Desiree era això, i molts no n’haurien sabut dir gaire res més. Les bessones havien desaparegut catorze anys enrere, feia gairebé tant temps com el temps que havien passat al poble. S’havien esfumat a mitja nit, després del ball del Dia del Fundador, mentre la seva mare dormia al fons del passadís. Un matí, les bessones estaven apinyades davant del mirall del lavabo, quatre noies idèntiques que s’arreglaven els cabells; l’endemà, el llit estava buit, estirat com qualsevol altre dia, amb el cobrellit tibant si se n’havia ocupat la Stella, arrugat si l’havia fet la Desiree. El poble es va passar tot el matí buscant-les, cridant-les pel bosc, preguntant-se com idiotes si les havien segrestat. La seva desaparició va semblar tan sobtada com el rapte de la fi dels temps, i tots els pecadors de Mallard van quedar abandonats.

Naturalment, la veritat no era ni sinistra ni mítica: al cap de poc, les bessones van reaparèixer a Nova Orleans, unes noies egoistes fugint de la seva responsabilitat. No aguantarien gaire temps lluny de casa. La vida de la ciutat les esgotaria. Se’ls acabarien els diners i l’empenta i tornarien ploriquejant al porxo de la seva mare. Però no van tornar mai. En lloc d’això, al cap d’un any, les bessones es van separar i la seva vida es va dividir en dues parts iguals, com l’òvul que havien compartit. La Stella es va convertir en una blanca i la Desiree es va casar amb l’home més fosc que va trobar.

Ara havia tornat, ves a saber per què. Enyorada, potser. Perquè trobava a faltar la seva mare després de tots aquells anys o perquè volia presumir d’aquella seva filla fosca. A Mallard ningú es casava amb una persona fosca. Ningú se n’anava, tampoc, però la Desiree ja ho havia fet. Casar-se amb un home fosc i passejar-se pel poble amb aquella filla de color negre tirant a blau era passar de la ratlla.

Al Lou’s Egg House la gent es va dispersar: la cuinera es va posar la còfia, la cambrera va comptar les monedes que li havien deixat a la taula, els homes vestits amb la granota de la feina van engolir el cafè i van marxar cap a la refineria. El Lou es va recolzar a la finestra llardosa i es va quedar mirant el carrer. Havia de trucar a l’Adele Vignes. No li semblava just deixar que la seva pròpia filla li clavés aquell ensurt, després de tot el que ja havia passat. Ara la Desiree i aquella nena fosca… Mare meva. Va allargar la mà cap al telèfon.

—Creus que es volen quedar? —li va preguntar la cuinera.

—Ves a saber. Lo que és segur és que se la veia amb molta pressa —va dir el Lou—. Em pregunto què és lo que corre tanta pressa. M’ha mirat com si no em veigués, no m’ha saludat ni re.

—Tibada. I quin motiu té per ’nar tan tibada?

—Mare meva —va dir el Lou—. No ’via vist mai una criatura tan negra.

Era un poble estrany.

Es deia Mallard pels ànecs collverd que vivien als camps d’arròs i els aiguamolls. Un poble que, com cap altre, era més una idea que un lloc. La idea se li havia acudit a l’Alphonse Decuir el 1848, mentre voltava pels camps de canya de sucre heretats de l’home que havia sigut el seu pare i alhora el seu amo. Un cop mort el pare, el fill, ara alliberat, va voler construir en aquells acres de terra una cosa que durés segles. Un poble per a homes com ell, que no serien mai acceptats com a blancs però que es negaven a ser tractats com a negres. Una mena de refugi. La seva mare, Déu l’hagués perdonada, havia odiat aquella pell clara; quan era petit, l’empenyia cap al sol i li implorava que s’enfosquís. Potser això va ser el que d’entrada havia fet que l’Alphonse Decuir somiés en el poble. La blancor, com qualsevol cosa heretada a un preu molt alt, era un do solitari. S’havia casat amb una mulata encara més clara que ell. Llavors la noia es va quedar embarassada del primer fill i l’Alphonse es va imaginar els fills dels fills dels fills encara més clars, com una tassa de cafè diluïda permanentment amb llet. Un negre més perfecte. Cada generació seria més clara que l’anterior.

Al cap de poc en van arribar d’altres. Al cap de poc idea i lloc van ser indestriables, i Mallard es va estendre per la resta de la parròquia de Saint Landry. La gent de color en parlava en veu baixa, meravellada. La gent blanca ni tan sols creia que existís. Quan el 1938 es va construir l’església de Saint Catherine, la diòcesi hi va enviar un sacerdot jove de Dublín que va arribar convençut que s’havia perdut. El bisbe li havia dit que els habitants del poble de Mallard eren de color. I doncs, qui eren totes aquelles persones que voltaven per allà? Pell clara, cabells rossos o pèl-rojos; els més foscos no ho eren pas més que un grec. A Amèrica era això el que es considerava gent de color?, aquella era la gent que els blancs volien mantenir segregada? I com notaven la diferència?

Quan van néixer les bessones Vignes, l’Alphonse Decuir ja s’havia mort feia molt de temps. Però aquelles noies, filles de les seves rebesnetes, van heretar el seu llegat volguessin o no volguessin; incloent-hi la Desiree, que cada any remugava abans del banquet que feien per celebrar el Dia del Fundador i mirava cap al sostre quan a l’escola esmentaven el fundador, com si tot allò no tingués res a veure amb ella. Quan les bessones van haver desaparegut, tot això va quedar: el fet que la Desiree no volgués formar part del poble on havia nascut; el fet que es pensés que et podies desempallegar de la història com aquell qui s’espolsa una mà de sobre l’espatlla. Et pots escapar d’un poble, però no et pots escapar de la sang. En certa manera, les bessones Vignes es van creure capaces de les dues coses.

I, així i tot, si l’Alphonse Decuir s’hagués pogut passejar pel poble que s’havia imaginat temps enrere, hauria quedat entusiasmat veient les filles de les seves rebesnetes. Bessones, pell de color crema, ulls d’avellana, cabells ondulats. Hauria quedat esbalaït. Fills una mica més perfectes que els pares; què hi podia haver de més meravellós?

Les bessones Vignes es van esfumar el 14 d’agost del 1954, just després del ball del Dia del Fundador, cosa que elles, com va descobrir tothom més tard, tenien planejada des del principi. La Stella, la llesta, devia preveure que el poble estaria ben distret. Atordit pel sol després de la llarga barbacoa a la plaça, on el Willie Lee, el carnisser, fumava tires de costelles, brisket i salsitxes. Després, el discurs de l’alcalde Fontenot, la benedicció de l’àpat del pare Cavanaugh, els nens, ja desficiosos, arreplegant bocins cruixents de pell de pollastre dels plats sostinguts pels pares, que continuaven resant. Una llarga tarda de celebració al so de la banda, que s’acabava a la nit amb un ball al gimnàs de l’escola, d’on els grans es retiraven tentinejant cap a casa després de beure massa copes del ponx preparat per la Trinity Thierry, després que les poques hores passades en aquell gimnàs els transportessin tendrament a la joventut.

Qualsevol altra nit, potser el Sal Delafosse hauria tret el cap per la finestra i hauria vist dues noies caminant sota la llum de la lluna. L’Adele Vignes hauria sentit cruixir l’empostissat. Potser, fins i tot, el Lou Lebon, al tancar el restaurant, hauria vist les bessones a través dels vidres entelats. Però el Dia del Fundador, el Lou’s Egg House tancava d’hora. El Sal, que de sobte havia reviscolat, ara s’adormia entre els braços de la seva dona. L’Adele roncava sota l’efecte de les copes de ponx i somiava que ballava amb el seu marit en una trobada d’exalumnes. Ningú va veure les bessones sortir sigil·losament, tal com havien planejat.

La idea no havia sigut de la Stella ni de bon tros: qui havia decidit escapar-se després del banquet al llarg d’aquell últim estiu havia sigut la Desiree. Cosa que no hauria d’haver sorprès a ningú, ben mirat. Que potser no feia anys que deia a tothom que la volgués escoltar que es moria de ganes d’anar-se’n de Mallard? Sobretot ho deia a la Stella, que l’obsequiava amb la paciència d’una noia acostumada des de feia temps a escoltar els seus deliris. A la Stella li semblava que marxar de Mallard era una fantasia tan gran com agafar un avió i volar fins a la Xina. Que fos teòricament possible no volia dir que pogués arribar a imaginar-se que ho feia. Però la Desiree sempre havia somiat viure lluny d’aquell poblet. Quan les bessones havien vist Vacances a Roma al cinema d’Opelousas, amb prou feines havien pogut sentir els diàlegs per culpa del xivarri dels altres nens de color del primer pis, que, entre esverats i avorrits, tiraven crispetes als blancs que seien a sota. Però ella havia quedat enganxada a la barana, transfigurada, i s’havia imaginat lliscant sobre els núvols fins a algun lloc remot com París o Roma. Ni tan sols havia estat mai a Nova Orleans, situada a només dues hores de viatge.

—L’únic que trobaràs allí fora és la selva —li deia sempre la mare, cosa que evidentment feia que la Desiree encara tingués més ganes de marxar.

Les bessones coneixien una noia que es deia Farrah Thibodeaux que, un any enrere, se n’havia anat a viure a la ciutat i la cosa semblava ben senzilla. Quina dificultat podia tenir, si la Farrah, que només tenia un any més, havia aconseguit anar-se’n? La Desiree s’imaginava que s’escapava a la ciutat i es convertia en actriu. Només havia actuat en una obra de teatre a la seva vida —Romeu i Julieta, quan feia novè—, i, per un moment, a l’ocupar el centre de l’escenari havia tingut la sensació que Mallard potser no era el poble més avorrit d’Amèrica. Les companyes de classe ovacionant-la, la Stella relegada a la foscor del gimnàs, la Desiree sentint-se, per una vegada, ella mateixa i prou, no pas una bessona, no pas la meitat incompleta d’una parella. Però l’any següent havia perdut el paper de Viola de Nit de Reis a mans de la filla de l’alcalde, que a última hora havia fet una donació a l’escola, i després de passar-se un vespre sencer emmurriada entre bastidors mentre la Mary Lou Fontenot saludava el públic amb un somriure radiant, va dir a la seva germana que es moria de ganes d’anar-se’n de Mallard.

—Això ho dius sempre —va dir la Stella.

—Perquè sempre és veritat.

Però, en el fons, no era veritat. No era tant que odiés Mallard sinó que més aviat se sentia atrapada per la petitesa del poble. Havia recorregut els mateixos carrers tota la vida; a l’escola havia gravat les inicials sota uns pupitres que ja havia fet servir la seva mare i que un dia també farien servir els seus fills, que també acariciarien aquelles marques dentades. I l’escola havia ocupat sempre el mateix edifici, tots els cursos junts, de manera que fins i tot començar l’institut no li havia semblat un progrés: només havia hagut de travessar el passadís. Tot plegat potser hauria pogut aguantar-ho si no hagués sigut per l’obsessió que tenia tothom per la pell clara. El Syl Guillory i el Jack Richard discutint a la barberia sobre qui dels dos tenia una dona més blanca, o els crits de la seva mare perquè sempre anés amb barret, o les coses ridícules que creia la gent, com ara que prendre cafè o menjar xocolata durant l’embaràs podia fer que parissis una criatura fosca. El to de pell del seu pare era tan clar que, un matí de fred, la Desiree podia girar-li el braç i veure-li el blau de les venes. Però tot això no li havia servit de res quan el van anar a buscar aquells homes blancs, de manera que després d’això quina importància podia donar la Desiree a la blancor?

Ara gairebé no el recordava, el seu pare, i això li feia una mica de por. La vida abans que es morís semblava tan sols una història que li haguessin explicat. Una època en què la mare no es despertava a punta de dia per anar a netejar les cases dels blancs o en què no s’emportava la roba bruta acumulada per rentar-la a casa els caps de setmana i omplir la sala d’estar de fils d’estendre en ziga-zaga. A les bessones els encantava amagar-se entre els cobrellits i els llençols abans que la Desiree s’adonés de com n’era d’humiliant tenir la casa sempre plena de les coses brutes d’una gent desconeguda.

—Si fos veritat, hi faries alguna cosa —li va dir la Stella.

Ella era sempre molt pràctica. Els diumenges a la nit planxava la roba de tota la setmana, a diferència de la Desiree, que cada matí havia de córrer amunt i avall per trobar un vestit net i acabar els deures aixafats al fons de la cartera. A la Stella li agradava, l’escola. Des que tenia cinc anys que havia tret excel·lents en aritmètica i, fins i tot, quan feia desè la senyora Belton li havia permès donar algunes classes als cursos dels més petits. La dona li havia regalat un llibre tronat de càlcul, de la seva època a l’Spelman College, i durant setmanes la Stella s’estirava al llit intentant desxifrar les formes estranyes d’aquells números amuntegats en llargues corrues entre parèntesis. Una vegada la Desiree havia volgut fullejar el llibre, però les equacions s’estenien sobre el paper com un llenguatge antic i la Stella l’hi havia arrabassat de les mans, com si només de mirar-lo, d’alguna manera, la Desiree l’hagués profanat.

La Stella volia convertir-se algun dia en professora de l’institut de Mallard. Però cada vegada que la Desiree s’imaginava el seu futur a Mallard, amb aquella vida que continuaria igual que sempre, notava que alguna cosa li estrenyia el coll. Quan li parlava de marxar, la Stella no en volia saber mai res.

—No podem deixar la mama —deia sempre, i la Desiree, compungida, callava. No calia que afegís mai: ja en té prou amb el que ha perdut.

L’últim dia de desè la mare va arribar de la feina i va anunciar a les bessones que a la tardor no tornarien a l’escola. Ja havien estudiat prou, els va dir mentre s’instal·lava lentament al sofà per descansar els peus, i ella necessitava que es posessin a treballar. En aquell moment les bessones tenien setze anys i poca consciència, tot i que potser la Stella s’hauria d’haver adonat de les factures que arribaven més sovint, o la Desiree s’hauria d’haver preguntat per què, només l’últim mes, la mare ja l’havia enviat dues vegades al Fontenot a demanar més crèdit. Així i tot, les dues noies es van quedar mirant-se en silenci mentre la seva mare es descordava les sabates. A la Stella era com si li haguessin clavat un cop de puny a la panxa.

—Però puc treballar i anar a l’escola a la vegada —va dir—. Trobaré una manera de…

—No pots, reina —li va dir la mare—. Tindràs de ser-hi durant el dia. Ja sats que no ho faria, aixòs, si no calgués.

—Sí, però…

—I a més ara la Nancy Belton et fa fer de mestra. Què més necessites apendre?

Ja els havia trobat una feina a Opelousas com a noies de la neteja d’una casa i començarien l’endemà al matí. La Desiree odiava ajudar la seva mare a netejar. Submergir les mans en l’aigua bruta dels plats, inclinar-se sobre la baieta, saber que un dia els dits també li quedarien inflats i retorçats de tant fregar la roba dels blancs. Però almenys s’haurien acabat els exàmens i estudiar i memoritzar, s’hauria acabat escoltar les lliçons, que l’avorrien fins a la desesperació. Ara era una persona adulta. Per fi, la vida començaria. Però quan les bessones es van posar a fer el sopar, la Stella continuava silenciosa i taciturna mentre rentava les pastanagues sota l’aixeta.

—Jo em pensava… —va dir—. És que jo em pensava…

La Stella volia anar algun dia a la universitat i, sens dubte, podria entrar a l’Spelman College o a la Universitat de Howard o allà on volgués estudiar. La idea sempre li havia fet pànic, a la Desiree: que la Stella se n’anés a viure a Atlanta o a Washington sense ella. En part, s’havia sentit alleujada, perquè ara era impossible que la seva germana la deixés sola. Així i tot, no suportava veure-la trista.

—Podràs ’nar-hi igualment —va dir-li la Desiree—. Més endavant, vull dir.

—Com? Primer s’ha d’acabar el batxillerat.

—Pots fer-ho. Classes nocturnes o una cosa aixins. L’acabaràs en un tres i no res, ho sats.

La Stella va tornar a quedar callada mentre tallava les pastanagues per a l’estofat. Sabia que la mare estava desesperada i ella no s’oposaria mai a les decisions que prengués. Però estava tan disgustada que se li va escapar el ganivet i es va fer un tall al dit.

—Merda! —va murmurar enèrgicament, i la Desiree, dreta al seu costat, es va espantar.

La Stella no renegava gairebé mai, sobretot si la mare la podia sentir. Va deixar caure el ganivet i del dit índex li va sortir un fil de sang prim i vermell, la Desiree es va ficar el dit sangonós de la Stella a la boca, com feia quan eren petites i la Stella no parava de plorar. Sabia que ara eren massa grans per fer això, però tot i així no es va treure el dit de la boca i va notar el gust metàl·lic de la seva sang. La Stella se la va mirar silenciosament. Tenia els ulls humits, però no plorava.

—Quin fàstic —va dir la Stella, però no va enretirar el dit.

Tot aquell estiu, les bessones van agafar l’autobús del matí per anar a Opelousas, on es presentaven davant d’una casa blanca gegant, amagada darrere una reixa de ferro coronada per uns lleons de marbre blanc. La imatge d’aquells lleons semblava tan teatralment absurda que el primer dia que els va veure la Desiree va riure, però la Stella es va limitar a mirar-se’ls amb recel, com si d’un moment a l’altre aquells lleons poguessin agafar vida i tirar-se-li a sobre. Quan la seva mare els havia trobat la feina, la Desiree sabia que la família seria blanca i rica, però no s’hauria esperat mai una casa així: un llum d’aranya que penjava d’un sostre tan alt que s’havia d’enfilar al capdamunt de l’escala de mà per netejar-lo; una escalinata tan llarga i sinuosa que es marejava quan resseguia la barana amb un drap; una cuina immensa per fregar de dalt a baix tota plena d’electrodomèstics d’aspecte tan futurista i nou que ni tan sols sabia per a què servien.

A vegades perdia la Stella i s’havia de posar a buscar-la; volia cridar-la, però tenia por que aquells sostres fessin eco. Una vegada l’havia trobada encerant el tocador del dormitori, els ulls clavats melancòlicament en el mirall envoltat de flascons, com si tingués ganes de seure a la banqueta apelfada i untar-se les mans amb una crema perfumada, igual que hauria pogut fer l’Audrey Hepburn. Contemplar-se perquè sí, com si visqués en un món on les dones feien aquestes coses. Però llavors va aparèixer el reflex de la Desiree darrere seu i la Stella va desviar la mirada, com si s’avergonyís de ser vista desitjant alguna cosa.

La família es deia Dupont. Una dona amb uns cabells rossos i ingràvids que es passava la tarda amb els braços plegats, les parpelles pesants, avorrida. Un marit que treballava al Saint Landry Bank & Trust. Dos nens que es clavaven empentes davant d’un televisor en color —no n’havia vist mai cap— i un nadó calb que patia de còlics constants. El primer dia, la senyora Dupont va observar les bessones un moment i després va dir distretament al seu marit:

—Quines noies més bufones. I molt clares, oi?

El senyor Dupont es va limitar a fer que sí amb el cap. Era un home desmanegat i graponer que anava amb unes ulleres de cul de got tan gruixudes que li convertien els ulls en un parell de boles de vidre. Cada vegada que passava pel costat de la Desiree inclinava el cap, com si s’estigués interrogant a ell mateix.

—Una altra vegada, quina de les dues ets? —preguntava.

—La Stella —li deia a vegades només per divertir-se.

Sempre havia sigut una gran mentidera. L’única diferència entre mentir i fer teatre era que el públic hi participés o no, però en els dos casos es tractava d’una actuació. La Stella no volia intercanviar-se mai els papers. Sempre estava segura que les enxamparien; mentir —o fer teatre— només era possible si t’hi comprometies del tot. La Desiree s’havia passat anys estudiant la Stella: com jugava amb la vora del vestit, com es posava els cabells darrere l’orella, com mirava al sostre indecisa abans de dir hola. Era capaç de ser un reflex de la seva germana, d’imitar-ne la veu, d’habitar el cos d’ella en el seu. Saber que podia fer-se passar per la Stella i que la Stella en canvi no podia ser mai ella la feia sentir especial.

Al llarg de tot aquell estiu, a les bessones no els van veure el pèl. No passejaven per Partridge Road ni seien en un compartiment del fons del Lou’s, ni s’arribaven al camp de futbol americà per veure com s’entrenaven els nois. Cada matí, les bessones entraven a casa dels Dupont i al vespre en sortien esgotades, els peus inflats, i la Desiree es passava tot el trajecte de tornada a casa arrepenjada contra la finestra de l’autobús. L’estiu s’estava a punt d’acabar i no es podia imaginar una tardor de fregar els terres dels lavabos mentre les seves amigues feien safareig a la cantina i planificaven les festes de principi de curs. Seria així, la resta de la seva vida? Quedaria reduïda a una casa que l’engolia tan bon punt hi entrava?

Hi havia una escapatòria. Ella ho sabia —sempre ho havia sabut— i aquell agost no havia parat de pensar en Nova Orleans. El matí del Dia del Fundador, que ja estava horroritzada per la idea de tornar a casa dels Dupont, va allargar la mà per sobre del llit i va donar uns copets a la Stella.

—Marxem —li va dir.

La Stella va remugar i es va girar, els llençols entortolligats als turmells. Sempre havia tingut un son tempestuós, amb tendència a uns malsons que sempre es guardava per a ella.

—On? —va dir la Stella.

—Ja ho sats, on. Estic tipa de parlar-ne, marxem i prou.

Començava a tenir la sensació que davant seu havia aparegut una porta per escapar-se i que, si esperava massa, potser desapareixeria per sempre. Però no podia marxar sense la Stella. No havia viscut mai sense la seva germana i, en part, dubtava de si seria capaç ni tan sols de sobreviure a la separació.

—Vinga —va dir—. Et vols passar la vida netejant lo que embruten els Dupont?

La Desiree no sabria mai què havia fet decidir la Stella. Potser ella també estava avorrida. Potser, pràctica com era, s’havia adonat que podien guanyar més diners a Nova Orleans, enviar-los a casa i d’aquella manera ajudar més a la mare. O potser també havia vist esvair-se aquella porta per escapar-se i s’adonava que tot el que volia era lluny de Mallard. A qui li importava el que l’havia fet canviar d’opinió? La qüestió era que la Stella finalment va dir:

—D’acord.

Les bessones s’havien passat la tarda pul·lulant pel banquet del Dia del Fundador i la Desiree tenia la sensació que portar a sobre aquell secret la faria explotar. Però a la Stella se la veia tan calmada com de costum. Era l’única persona amb qui la Desiree havia compartit els seus secrets. La Stella estava al corrent dels exàmens que la Desiree havia suspès, del fet que havia falsificat la firma de la seva mare en lloc d’ensenyar-los-hi. Estava al corrent de totes les cosetes que la Desiree havia robat al Fontenot —un pintallavis, una capseta de botons, uns botons de puny platejats— perquè haver-li pres alguna cosa a la filla de l’alcalde la feia sentir bé, quan aquella passava tota estarrufada pel seu costat. La Stella l’escoltava, a vegades la jutjava, però no ho explicava mai i això era el més important del cas. Explicar un secret a la Stella era com murmurar unes paraules dins d’un pot i tot seguit tapar-lo ben tapat. No se li escapava res. Però en aquell moment la Desiree no s’imaginava que la Stella també tenia els seus propis secrets.

Uns quants dies després que les bessones Vignes marxessin de Mallard, el riu es va desbordar i tots els carrers es van convertir en un fangar. Si haguessin esperat un dia més, la tempesta les hauria fet enrere. Si no per la pluja, pel fangueig de després. Haurien avançat per Partridge Road amb penes i treballs i a mig camí haurien pensat: deixem-ho córrer. No eren unes noies dures. No haurien aguantat gaire més de set o vuit quilòmetres per un camí rural ple de fang: haurien tornat a casa, xopes, i haurien caigut rendides al llit, la Desiree hauria reconegut que havia sigut impulsiva, la Stella que només havia intentat ser-li fidel. Però aquella nit no va ploure. Quan les bessones van sortir de casa sense mirar enrere feia un dia serè.

El matí que la Desiree va tornar a casa de la seva mare, es va mig perdre pel camí. Estar mig perduda era pitjor que estar-ho del tot: era impossible saber quina part de tu sabia el camí. Partridge Road desembocava al bosc, i després què? A l’arribar al riu, havia de girar, però cap a on? Un poble sempre tenia un aspecte diferent quan hi tornaves, com una casa on tots els mobles s’haguessin desplaçat mig pam: no la podies confondre amb la casa d’un desconegut, però no paraves de donar-te cops a la canyella amb les cantonades de la tauleta. La Desiree es va aturar a l’entrada del bosc, aclaparada per tots aquells pins que s’estenien sense fi. Va mirar de trobar alguna cosa que li resultés familiar mentre es recol·locava el mocador. A través d’aquell teixit blau vaporós, amb prou feines se li veia el morat.

—Mama —va dir la Jude—. Ja casi hem arribat?

La nena va alçar aquells seus ulls grossos i rodons cap a la Desiree; la seva mare la va veure tan semblant al Sam que va desviar la mirada.

—Sí —va dir—. Casi.

—Quant falta?

—Una estoneta, carinyo. Només tenim de travessar aquest bosc. La mama s’està intentant orientar, res més.

La primera vegada que el Sam li va pegar, la Desiree va començar a plantejar-se tornar a casa. Llavors feia tres anys que estaven casats, però ella encara se sentia com si estiguessin de lluna de mel. El Sam encara la feia tremolar quan, a mig fer un pastís, li llepava el dit tacat de sucre o quan li feia un petó al coll mentre ella arrodonia els llavis per pintar-se’ls. Havia començat a tenir la sensació que la ciutat de Washington ja era una mica casa seva, un lloc on es podia imaginar que la resta de la seva vida es desplegava sense la presència de la Stella. Però aleshores, una nit de primavera, feia sis anys, s’havia oblidat de cosir-li un botó a la camisa i quan el Sam l’hi va recordar ella li va dir que estava massa enfeinada amb el sopar: se l’hauria de cosir ell mateix. Estava cansada de la feina; era tard, perquè de la sala d’estar li arribava The Ed Sullivan Show, on la Diahann Carroll cantava «It Had to Be You». Va ficar el pollastre al forn i quan es va girar va rebre una mastegot del Sam a la boca. Tenia vint-i-quatre anys. No li havien pegat mai a la cara.

—Deixa’l —li va dir la seva amiga Roberta per telèfon—. Si et quedes, es pensarà que et pot fer lo que vulgui.

—No és tan senzill —va dir la Desiree, i va donar un cop d’ull cap a l’habitació de la nena mentre es tocava el llavi inflat. De sobte es va imaginar la cara de la Stella, com la seva però sense la trompada.

—Per què? —va dir la Roberta—. L’estimes? I ell t’estima tant que t’ha fet una cara nova?

—No ha sigut tan terrible —va dir.

—I què pretens?, aguantar fins que ho sigui?

Quan la Desiree va trobar el valor per marxar, no havia parlat amb la Stella des que havia desaparegut. No tenia manera de posar-s’hi en contacte i ni tan sols sabia on vivia ara. Tot i així, mentre s’obria camí per Union Station, la filla tota confosa agafada al seu braç, l’única cosa que tenia ganes de fer era trucar a la seva germana. Unes hores abans, enmig d’una altra discussió, el Sam l’havia engrapat pel coll i li havia apuntat a la cara amb la pistola, els ulls tan clars com la primera vegada que li havia fet un petó. Un dia la mataria. Ho va saber tot i que després ell l’havia deixada anar, i ara la Desiree s’havia girat de costat, respirant agitadament. Aquella nit va fer veure que s’adormia a la vora del Sam i, per segona vegada a la seva vida, va preparar una maleta a mitja nit. A l’estació de tren, va córrer fins a la taquilla amb els diners que havia tret de la cartera del Sam; s’aferrava a la mà de la seva filla i respirava tan fort que li feia mal la panxa.

I ara què?, va preguntar a la Stella dins del seu cap. On vaig? Però evidentment la Stella no li va contestar. I, evidentment, només tenia un lloc on anar.

—Quant falta?

—Un trosset, carinyo. Casi hi som.

Estaven a punt d’arribar a casa, però què volia dir casa ara? Potser la seva mare la faria fora abans que arribés als graons del porxo. Donaria un cop d’ull a la Jude i les faria marxar per allà on havien vingut. «Esclar que aquell home fosc t’ha pegat. Què esperaves? Un matrimoni enverinat pel rancor no dura.» La Desiree es va inclinar per agafar la seva filla i se la va posar sobre un maluc. Ara caminava sense pensar, només per mantenir el cos en moviment. Tornar a Mallard potser era un error. Potser haurien d’haver anat a algun lloc nou, per començar de zero. Però ara era massa tard per als remordiments. Ja sentia el riu. S’hi va encaminar, la filla penjada pesadament del coll. El riu la guiaria. Arribaria a la riba i recordaria el camí.

A Washington, la Desiree Vignes havia après a llegir empremtes dactilars.

No va saber ni tan sols que allò es podia aprendre fins a la primavera del 1956, quan mentre passejava per Canal Street va veure un fullet penjat a l’aparador d’una fleca que anunciava que el govern federal contractava personal. La Desiree es va aturar a la porta i es va quedar mirant el cartell. Aleshores ja feia sis mesos que la Stella havia marxat i el temps havia anat passant com una mena de degoteig lent i constant. A vegades, per molt estrany que semblés, se n’oblidava. Sentia un acudit divertit al tramvia o passava pel costat d’una amiga que havien tingut totes dues i es girava per dir a la Stella: «Ei, has vist la…», abans de recordar que se n’havia anat; que, per primera vegada a la vida, l’havia deixat sola.

I malgrat tot, encara que ja haguessin passat sis mesos, la Desiree mantenia les esperances. La Stella trucaria. Li enviaria una carta. Però, cada vespre, palpava l’interior de la bústia buida i esperava al costat d’un telèfon que es negava a sonar. La Stella havia marxat per construir-se una nova vida sense ella i la Desiree se sentia desgraciada de viure a la ciutat on la Stella l’havia abandonat. Per això havia anotat el número d’aquell fullet groc penjat a l’aparador de la fleca, i tan bon punt va sortir de la feina va anar a l’oficina de col·locació.

L’encarregada, escèptica que es pogués trobar algú de bon caràcter en tota la ciutat, es va sorprendre al veure aquella noia polida que s’havia assegut davant seu. Va donar una ullada a la seva sol·licitud i es va aturar un moment allà on la Desiree havia marcat «de color». Després va donar uns copets amb el bolígraf a la casella on deia «població natal».

—Mallard… —va llegir en veu alta—. No n’he sentit a parlar mai, d’aquest lloc.

—És un poblet molt petit —va dir la Desiree—. Al nord.

—Al senyor Hoover li agraden, els poblets. Ell sempre diu que els millors surten dels pobles petits.

—Doncs Mallard no pot ser més petit —va respondre la Desiree.

A Washington va intentar enterrar la pena. L’altra dona de color del departament d’empremtes dactilars, la Roberta Thomas, li va llogar una habitació. De fet, més que una habitació era un soterrani: fosc i sense finestres però net i, encara més important, assequible.

—No és re de l’altre món —li va dir la Roberta el primer dia de feina—. Però si realment necessites un lloc…

L’hi havia ofert tímidament, com si esperés que la Desiree li digués que no. Estava esgotada, amb tres criatures i tota la pesca, però la veritat era que semblava que la Desiree també necessitava algú que s’ocupés d’ella. I es va compadir d’aquella noia de tot just divuit anys, sola en una ciutat nova, igual que el soterrani: un llit individual, una calaixera i un radiador que amb el seu brunzit cada nit la bressolava fins a adormir-la.

La Desiree es va dir que començava de cap i de nou, però ara pensava en la Stella encara més i es preguntava què opinaria ella d’aquella ciutat. Havia marxat de Nova Orleans per fugir del record de la seva germana, però encara no podia dormir sense posar-se de costat i allargar una mà cap a ella.

A l’FBI la Desiree va descobrir els arcs, les bagues i les espirals. Una baga radial, que fluïa cap al dit gros, en contraposició amb una baga ulnar, que fluïa cap al dit petit. Una espiral amb baga central, diferent d’una doble espiral amb baga. Distingia un dit jove d’un de vell, que tenia les crestes desgastades per l’edat. Era capaç d’identificar una persona entre un milió estudiant una cresta: mida, forma, porus, contorn, talls i solcs. Cada matí, sobre la taula, empremtes dactilars agafades de cotxes robats, casquets de bala, finestres trencades, ganivets, mànecs de portes… Processava les empremtes dels manifestants antibel·licistes i identificava les despulles de soldats morts que arribaven al país en un llit de glaç sec. La primera vegada que el Sam Winston va passar pel seu costat, estava estudiant les empremtes agafades d’una pistola robada. El Sam portava una corbata del color de l’espígol amb un mocador de seda a joc, i ella va quedar sorpresa per la corbata brillant i l’atreviment d’aquell germà negre atzabeja que havia tingut el valor de posar-se-la. Més tard, quan el va veure dinant amb els altres advocats, es va girar cap a la Roberta i li va dir:

—No sabia que hi hagués fiscals de color.

La Roberta va fer un esbufec.

—Esclar que n’hi ha —va dir—. Aixòs no és aquest poblet de mala mort d’on vens.

La Roberta no havia sentit parlar mai de Mallard. Ningú que no fos de la parròquia de Saint Landry n’havia sentit parlar, i quan la Desiree l’hi va explicar al Sam, ell va tenir dificultats per imaginar-se’l i tot.

—Em fots el pèl… —va dir—. Un poble que tothom té la pell clara com tu?

L’havia convidada a dinar una tarda, inclinant-se sobre el cubicle de la Desiree després d’haver-s’hi aturat per preguntar-li per unes empremtes. Més tard, li va dir que no estava tan desesperat per aquelles empremtes ni de bon tros, sinó que només buscava una excusa per presentar-se. Ara estaven asseguts als jardins del National Arboretum contemplant els ànecs que lliscaven per l’estany.

—Més clara i tot —va dir ella, pensant en la senyora Fontenot, que sempre s’havia vantat que els seus fills eren del color del recuit.

El Sam va riure.

—Doncs m’hi tens de portar algun dia —va dir—. Vull veure’l amb els meus propis ulls, aquest poble ple de mulats.

Però el Sam només volia flirtejar. Havia nascut a Ohio i no havia anat més al sud de Virgínia. La seva mare havia volgut que estudiés a Morehouse però no, va anar a la Universitat d’Ohio abans que les residències d’estudiants deixessin d’estar segregades. S’havia assegut en aules on els professors blancs es negaven a contestar les seves preguntes. A l’hivern havia hagut de rascar del parabrisa una neu groga, empastifada de pixum. Havia sortit amb noies blanques que no volien agafar-li la mà en públic. Ell coneixia el racisme del nord. El del sud se’l podien confitar. Considerava que els seus pares havien fugit del sud per algun motiu, i ell no era ningú per posar en dubte el seu criteri. Aquells aixafaterrossos del sud probablement ni tan sols l’haurien deixat tornar a casa, deia sempre de broma. Si hagués baixat a fer-los una visita encara hauria acabat collint cotó.

—No t’agradaria, Mallard —li va dir la Desiree.

—Per què?

—Perquè no. Són raros, allà baix. Tenen la dèria del color de la pell. Perxò me’n vai ’nar.

No era ben bé així, però volia que el Sam cregués que no tenia res a veure amb el lloc d’on venia. Volia que cregués qualsevol cosa excepte la veritat: que senzillament era jove, s’avorria i havia arrossegat la seva germana fins a una ciutat on s’havia perdut. El Sam va quedar callat un moment, rumiant-hi, i llavors va inclinar la bossa plena de molles cap a ella. Havia anat esmicolant la crosta de l’entrepà perquè pogués donar menjar als ànecs, un tipus de galanteria subtil que ella aprendria a estimar. La Desiree va somriure i va ficar la mà a la bossa.

Li va dir que no havia estat mai amb un home com ell, però la veritat era que no havia estat mai amb cap home. Per tant, quedava sorpresa i encantada amb qualsevol coseta que li feia: deixar-la passar quan entraven en restaurants amb estovalles blanques i coberteria amb relleus, convidar-la al teatre, sorprendre-la amb unes entrades per anar a veure l’Ella Fitzgerald… Quan l’havia portat a casa per primera vegada, havia voltat pel seu apartament de solter, impressionada per la pulcritud de la roba de casa, el fons d’armari classificat per colors, el llit enorme i espaiós. Després, al tornar al soterrani de la Roberta, havia estat a punt de posar-se a plorar.

El Sam no es tornaria a oferir per acompanyar-la al seu poble mai més. Ella tampoc l’hi demanaria mai: al principi li havia dit que odiava Mallard.

—No et crec —va dir ell. Estaven estirats al llit del Sam, escoltant la pluja.

—Què has de creure? T’hi dit el que sento.

—Als negres sempre ens encanta, el lloc d’on venim —va dir—. Encara que vinguem de llocs horrorosos. Només els blancs són lliures d’odiar casa seva.

S’havia criat a les barriades de Cleveland i s’estimava aquella ciutat amb la intensitat d’algú a qui no havien donat gaires coses per estimar. A ella només li havien donat un poble d’on sempre havia volgut fugir i una mare que li havia deixat clar que si tornava no seria benvinguda. Al Sam encara no li havia parlat de la Stella: li semblava que era una altra cosa sobre Mallard que no entendria. Però mentre la pluja tamborinejava sobre l’escala d’incendis metàl·lica, es va girar cap a ell i li va dir que tenia una germana bessona que havia decidit ser una altra persona.

—Se n’atiparà, de tanta comèdia —va dir—. Ja veuràs com torna corrent, sentint-se ridícula. Ets massa encantadora perquè algú vulgui estar lluny teu.

Li va fer un petó al front i ella el va abraçar més fort i va sentir el retruny del seu cor a l’orella. Això va ser al principi: abans que les mans del Sam es convertissin en punys, abans que li digués «Puta altiva i cagada» o «Estàs tan tarada com la teva germana» o «Deixa de pensar-te que ets blanca». Va ser quan la Desiree havia començat a agafar-li confiança.