reading

Miquel Martín i Serra (Begur, 1969) és escriptor i llicenciat en filosofia. Ha publicat les novel·les El riu encès (El Cep i la Nansa, 2017), Dictadors de butxaca (premi Maspons i Safont 2007), Cabells de Medusa (CCG, 2007) i L’estratègia de la gallina (finalista del premi Ramon Llull, Columna, 2001), a més del recull d’articles literaris Proses reposades (Diputació de Girona, 2017) i dels contes del llibre Hi ha amors que maten (Columna, 1996). També és autor de Llegendes de mar de la Costa Brava (Sidillà, 2012) i Llegendes de nit (Sidillà, 2019), així com de diversos estudis i treballs sobre literatura, especialment sobre Joan Vinyoli: s’ha encarregat de l’estudi preliminar i les propostes didàctiques d’una edició divulgativa de Vent d’aram (Educaula62, 2015) i firma «Les influències filosòfiques en la poesia de Vinyoli», inclòs al volum Joan Vinyoli i la poètica postsimbolista (L’Avenç, 2016). Col·labora en diversos mitjans de comunicació i imparteix tallers d’escriptura.

El podeu trobar a miquelmartin.blogspot.com.

Eva Vàzquez, El Punt Avui – «La seva és una escriptura reflexiva, sense presses […]. Martín ha après a mirar el món a través de les paraules, les úniques, al capdavall, que tenen el poder de la resurrecció.»

Toni Sala, pròleg de Proses reposades – «Costa avui trobar en català una prosa com aquesta, que demani una atenció paraula per paraula. […] Martín és tan clàssic i endreçat com Gaziel. No s’ha deixat entabanar per les sortides fàcils i els corriols efímers. Ni s’ha perdut ni s’ha enfangat en un marge.»

Josep Pastells, Ara – «La seva prosa, sempre acurada, conté sovint fragments d’innegable alè poètic.»

Isaac Cos, Núvol – «Martín s’apropa a la realitat amb una predisposició literària i aquest fet es concreta en una poètica d’escenes quotidianes i subtils. En definitiva, la seva escriptura crea les condicions perquè el lector pugui compartir aquesta manera de relacionar-se amb el món, a través de les paraules i de les frases.»

Salvador Macip, Bloguejat – «La seva prosa té una qualitat que la posa un parell de graons per sobre de la resta. Miquel Martín és un dels secrets més ben guardats de la literatura catalana contemporània.»

La drecera

Primera edició: juny del 2020

Publicat per Edicions del Periscopi SL

info@periscopi.cat

Web: www.periscopi.cat

Facebook: www.facebook.com/Periscopi

Twitter: twitter.com/Ed_Periscopi

Instagram: @edicions_del_periscopi

Edició a càrrec d’Aniol Rafel i Marta Rubirola

Maquetació i disseny interior: Tono Cristòfol Casadesús

Correcció: Miquel Saumell Santaeugènia, Òscar Lozano i Núria Saurina Eudaldo

Disseny de la col·lecció i coberta: Tono Cristòfol Casadesús

Aquest llibre s’ha imprès amb un paper offset cru de vuitanta grams i ha estat compaginat amb la tipografia Caslon Pro en cos 12.

Producció de l’ebook: booqlab.com

ISBN: 978-84-17339-45-6

Amb el suport de la Diputació de Girona

Tots els drets reservats. Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics.

Als meus pares i al meu germà,
que m’han ensenyat tantes dreceres.

No hi ha lleure infinit sinó a la platja:

mar al davant, us lleva tot esment,

i és el seguir una vela bo i jaient

la cosa més remota d’un viatge.

L’onada acanalada, tendrament

es desfà al vostre peu, com en servatge;

us volta la llum viva del celatge

i passen núvols i batecs de vent.

I, alliberats del dubte i l’aventura,

tota poquesa i tot enyor cessat,

rebeu un pur secret de la natura

en els ulls i en el cor, de bat a bat,

l’indefinit somriure del que dura:

els canvis tot voltant la identitat.

Josep Carner, «Ajagut a la platja»

1

Era divendres i jo havia quedat amb en Llenas per anar a la vila a comprar balins, però just quan m’enfilava a la bici, la mare em va cridar i em va enviar a l’hort a buscar cebes i patates. No m’agradava gens, anar a l’hort, perquè el pare em feia arrencar les cebes a mi i llençar les patates podrides, que feien una pudor de mil dimonis, i a sobre, si trigava gaire, em deia, espavila’t, que se’t farà fosc. Quan ja tornava cap a casa i em pensava que podria marxar a can Llenas, la mare em va fer anar al mas Bou a buscar llet i mató, i en Pitu, només de veure’m amb aquella cara de pomes agres i la cantina a la mà, em va dir el de sempre, què, ja són aquí, els de can Fanga? I vinga riure, ell, amb aquelles dents ben tortes. Però en Pitu em queia bé, m’hi divertia, sempre m’ajudava, i un dia que per despenjar la pilota vaig trencar un vidre d’un cop de roc, s’ho va manegar perquè no em descobrissin. En tornant del mas Bou, la mare encara em va dir que anés a la botiga a comprar mantega i confitura de gerds, al rebost no en quedava cap pot i com que era la preferida de la senyora, sempre es posava de mala lluna si no n’hi havia. Jo vaig fer morros i vaig rondinar perquè ja veia que al final en Llenas estrenaria la balinera tot sol o se n’aniria a provar-la amb l’Escudero o algú altre. Total, que la mare es va enfadar de debò i, mig cridant, em va dir, doncs ves-hi amb bicicleta, a comprar, que no et fa llei d’ànsia quan has d’anar a la vila a buscar tebeos.

Al final, la mare em va castigar sense anar a can Llenas i encara vaig tenir sort que no li va dir res al pare. Em va fer quedar a la cuina amb ella fins que els senyors van arribar al xalet. Era una cuina tan gran que hi fèiem més vida que no pas a casa i el pare sempre deia que era com l’estómac del xalet, agraïda i calenta. Jo estava a punt d’acabar el tebeo quan vaig sentir la fressa de les rodes trepitjant la grava del passeig i no me’n vaig poder estar de mirar per la finestra. No sotgis, em va renyar la mare, que encara estava ressentida amb mi, però jo vaig guaitar una estona més, de reüll, fent veure que llegia una historieta. Van aparcar els cotxes a sota les moreres i en van sortir donant cops de porta. Sempre en baixaven rient, una mica esvalotats i mudats com si anessin a una festa. M’agradava fixar-me en la roba que portaven perquè sabia que algun dia un d’aquells jerseis o un d’aquells abrics serien meus i la mare me l’apedaçaria o m’hi afegiria colzeres, i, és clar, me n’arrencaria el nom que havien cosit per dins juntament amb un escut. El senyor conduïa el cotxe negre i venia amb la senyora, tot i que ella sovint venia sola, amb el descapotable. I en Paco, el xofer, portava l’altre, el gris, aquell tan gros on anaven els fills i la nurse, que li deien. En Paco va aixecar el cap i em va veure a la finestra, em va somriure i va fer el signe de victòria amb els dits, perquè era del Madrid i sempre ens preníem el pèl quan guanyava l’equip de l’altre. Llavors, encara somrient, va agafar les maletes, i els bessons van córrer escales amunt, de dret cap a la cuina, amb la nurse trepitjant-los els talons i cridant que es portessin com Déu mana.

Vaig sentir el ressò de passos i veus al rebedor, que ells en deien el hall, i després al passadís, i em va semblar que m’arribaven els seus batecs del cor, pum-pum, pum-pum. Els bessons van entrar fent gresca, junts, es veu que no sabien fer res l’un sense l’altre, i tot darrere, esverada, com si els volgués atrapar, la nurse, i encara més enrere en Lolo, el germà gran. Tots tres germans feien la mateixa olor de roba neta i acabada de planxar, de colònia cara i d’aquella crema que anunciaven a la tele. Van petonejar la mare i li van preguntar què hi havia per sopar. Hi hagués el que hi hagués, sempre deien, qué rico i delicioso. Quan em trobaven a la cuina, llegint en un racó assegut en un tamboret, em deien, hola, ¿qué tal? i hasta luego, i sovint destapaven les cassoles dels fogons o xafardejaven els armaris i el rebost i picaven alguna cosa. A vegades, en Lolo s’allargava una mica i em donava més conversa i potser em preguntava què llegia, però es notava que ho feia per quedar bé, sobretot amb la mare, i que no li interessava gens ni mica res del que jo li pogués dir.

Llavors marxaven a les seves habitacions, cada una d’un color diferent, amb les parets com de vellut, per on m’agradava passar la mà, molt a poc a poc, perquè era suau com el pèl dels xais del mas Bou i feia pessigolles a la punta dels dits. El pare em va explicar una vegada que aquell paper de paret costava un ronyó i que l’havia col·locat una empresa estrangera perquè aquí es veu que no es fabricava. En un racó, hi tenien una llar de foc, petita però preciosa, tota de pedra, que el pare encenia unes hores abans, els dies de molta fred, i a l’altra banda un llit gros que la mare els obria cada nit quan hi anava per deixar-los un got d’aigua i un tovalló a la tauleta. La nurse, en canvi, que li deien Miss Jenkins, dormia a la banda del servei i la seva habitació era com un cop de puny i donava a un celobert, sense llar ni res, només amb una estufa elèctrica.

El senyor sempre parlava amb el pare tot just arribar i a mi em deia que m’havia estirat, i això em feia content i em feia sentir gran, però la seva presència m’imposava molt i mai sabia seguir-li la conversa. A vegades el pare li ensenyava l’hort i el jardí, molt cofoi, i el senyor, com si tingués pressa, anava dient, molt bé, Mateu, molt bé, si li cal res truqui al despatx i s’entengui amb en Noguera. Jo no l’havia vist mai, en Noguera, però el pare sempre deia que era la mà dreta del senyor i que, quan hi havia algun problema o necessitàvem res, havíem de parlar de seguida amb ell. Recordo que una vegada se’ns va espatllar la rentadora i el pare va trucar al despatx per demanar-li un avançament, però no sé pas si se’n va sortir, perquè va estar molts de dies rondinant i de mala lluna. La senyora no em deia gran cosa, els pares sempre comentaven que era més eixuta, però a vegades em duia unes xocolatines de l’estranger que eren com miniatures de les rajoles i n’hi havia de molts de gustos. La mare i ella es trobaven a la cuina i feien una llista de tot el que s’havia de fer i de comprar, però moltes vegades la senyora es queixava que tenia mal de cap o que estava molt cansada i acabava dient, vostè mateixa, Antònia, vostè mateixa, faci, faci. Jo no entenia de què podia estar tan cansada, perquè només la veia llegir, parar el sol i sortir amb les amigues. Llavors em venia al cap allò que sempre deia el pare, els rics ens paguen perquè els servim, no pas perquè els entenguem.

2

L’endemà d’arribar s’aixecaven tard i baixaven a esmorzar amb batí i sabatilles i s’asseien tots en una taula molt llarga que tenia les potes com les d’un animal. Jo també m’hi havia assegut moltes vegades, quan ells no hi eren i la mare feia la plata, però no hi hauria pas sabut menjar ni fer els deures perquè quan m’hi asseia la vista se me n’anava de seguida cap a la terrassa, que estava plena de para-sols ratllats i geranis vermells com sang i, entremig, un xic més lluny, es veien els pins i les ginestes i, encara més lluny, el mar i trossets de cel, i, com em deien els pares, m’hi quedava ben encantat. Menjaven torrades amb mantega i confitura, i mató amb mel, i també ous escaldats i uns brioixos que la mare em feia anar a buscar a la fleca, encara calents i flonjos com el cotó fluix. Prenien te i suc de taronja natural, i tornaven a dir, qué rico i delicioso. Després ja no els tornava a veure durant una bona estona perquè els bessons i la nurse anaven a muntar a cavall a l’hípica que hi havia a la sortida de la vila, amb casc, uns pantalons ben ajustats i unes jaquetes de botons lluents que semblaven les dels herois dels tebeos i que no serien mai meves perquè sempre acabaven rebregades i esquinçades i anaven de dret a les escombraries.

Per poc sol que fes, la senyora s’asseia a la terrassa dels geranis, encara que fos a l’hivern, es posava una manta a les cames, i llegia uns llibres de misteri que guardava a la seva habitació, molt ben ordenats per números. A vegades me la mirava des de la barana de la piscina, mig amagat pels baladres, que el pare em recalcava que no toqués perquè eren verinosos, i hi havia dies que la trobava molt guapa però d’altres que em semblava com si s’hagués fet vella de cop i volta i s’hagués pansit de tant prendre el sol. Els pares sempre deien que era molt sentida, la senyora, que des de que la seva filla es va matar esquiant, es neguitejava per tot i que, a vegades, no sabia controlar-se i feia un espectacle i que per això havia de prendre pastilles per als nervis o, de tant en tant, anar a fer repòs una temporada en balnearis i llocs així. Es veu que tot va venir perquè la senyora no volia que la Paula anés a esquiar als Alps amb unes amigues, però el senyor li va donar permís perquè era la filla gran i n’estava molt; i després la Paula va tenir l’accident i la van haver de dur ja morta a Barcelona i tot es va complicar de mala manera i encara va ser més llarg i més trist. Per això el senyor també va quedar molt tocat i sempre es feien retrets amb la senyora, encara que es devien pensar que nosaltres no ens n’adonàvem.

Al senyor i a en Lolo els agradava jugar a tenis i sortien a les pistes de darrere la piscina amb calça curta, vestits d’un blanc que feia mal als ulls. A vegades, la mare me’ls hi feia dur unes quantes peces de fruita pelada i tallada i un parell de gots plens fins dalt de suc acabat d’esprémer i sense polpa en una safata que sempre tenia por de tombar. Ho deixava tot en una taula de marbre, sota un porxo que el pare havia emparrat, i sentia la pilota amunt i avall, amunt i avall, flop-flop, flop-flop, en un anar i venir que m’hipnotitzava. Un dia que el senyor jugava amb un seu amic, jo vaig quedar-me encantat mirant-los i em van demanar si en sabia, de jugar a tenis, i em vaig posar vermell com una tomata, com si m’haguessin enxampat fent-ne una de grossa, i només vaig saber sacsejar el cap i marxar com un coet. Vaig passar no sé quants dies mirant de no trobar-me el senyor enlloc, perquè em feia patir que es pensés que em faltava un bull o que era pallús o, encara pitjor, un mal educat, que segons el pare era el pitjor que es podia ser.

Els diumenges esmorzaven més d’hora i més lleuger, com si ja s’haguessin refet d’un viatge molt llarg, es mudaven i anaven a missa a la vila. Però el senyor hi anava cada vegada menys i la senyora s’enfadava: deia que donava mal exemple als fills, sobretot als bessons, que els havien de renyar molt sovint perquè eren una mica fets i deixats estar. Es veu que el senyor, després d’allò de la Paula, ja no hi creia gaire, en els capellans i en Déu, i, segons deien els pares, per culpa de tot plegat havia descuidat un xic els negocis i en Noguera era qui tallava el bacallà. A mi, si m’haguessin fet explicar quins eren els negocis del senyor, no sé pas si me n’hauria sortit, perquè no eren pas com els negocis de la família de la senyora, que tenien un piló de fàbriques i ja feia molts anys que eren rics. El senyor havia fet els cèntims sobretot a l’estranger, per aquest motiu viatjava tan sovint i sabia molts d’idiomes i sempre deia que, si el país anava bé i el govern no ficava la pota, els estrangers invertien i tothom hi sortia guanyant. Jo no sabia, però, si aquest tothom també érem nosaltres o només ells.