Hernán Díaz, escriptor i editor, va néixer el 1973 a Buenos Aires, va créixer a Suècia, va estudiar a Londres i ara viu a Brooklyn, Nova York. Ha escrit Borges, between History and Eternity (Bloomsbury, 2012), i és l’editor de la Revista Hispánica Moderna i el director adjunt de l’Institut Hispànic de la Universitat de Colúmbia. Ha publicat en capçaleres com Cabinet, The New York Times, The Kenyon Review, Playboy, Granta i The Paris Review. A l’horitzó, la seva primera novel·la, traduïda a dotze llengües, ha guanyat el premi internacional William Saroyan, va ser finalista del premi Pulitzer 2018 i del premi PEN/Faulkner, i Publishers Weekly la va incloure entre els deu millors llibres del 2017. També va obtenir el premi del jurat del Festival d’Amèrica de París i el premi
Noves Veus Americanes, entre d’altres.
Josefina Caball
És solsonina amb arrels manresanes i des del 1987 es dedica a la traducció, activitat que compagina amb la docència. Ha traduït assaig, memòries, novel·la i literatura juvenil d’autors com Ng˜ug˜ wa Thiong’o, Vivian Gornick, Zygmunt Bauman, George Steiner, Ta-Nehisi Coates, Eudora Welty, Jonathan Franzen, Richard Ford, Don DeLillo, Alasdair Gray, Richard Flanagan, Richard Yates, Enid Blyton i Charles Dickens.
Jurat dels premis Pulitzer – «Una novel·la meravellosament escrita que traça l’evolució d’un home, des de la seva infantesa fins a convertir-se en un ésser mític, a mesura que viatja entre continents i als límits de la condició humana.»
Lawrence Downes, The New York Times – «Sorprenent i embriagadora. A l’horitzó aconsegueix una proesa insòlita: que un western sigui original.»
Carys Davies, The Guardian – «Una història d’aventures apassionant que és alhora una profunda meditació sobre la solitud i la companyonia, sobre el desarrelament i els orígens. Una novel·la iniciàtica en la gran tradició del segle XIX, que és també una crítica ferotge als mites idealitzats de la colonització de l’Oest americà.»
Publishers Weekly, «Els 10 millors llibres del 2017» – «Un debut brillant. Aquesta novel·la intrigant és un poderós retrat de la solitud, una narració memorable sobre la immigració, i una intel·ligent reinvenció del western.»
BOMB – «Parlem del viatge de l’heroi, o potser del viatge d’un monstre —el final ens recorda la bellesa austera de les darreres escenes de Frankenstein—, i un dels grans plaers d’aquest llibre tan singular és observar les formes tan complicades en què coexisteixen l’heroi i el monstre.»
Paolo Di Paolo, La Repubblica – «Díaz crea un paisatge tan brutal i majestuós com el personatge que el travessa.»
Alain Lorfèvre, La Libre – «La primera novel·la d’Hernán Díaz s’atreveix a revisitar, amb talent, els mites fundacionals dels Estats Units. La profunditat psicològica d’A l’horitzó és excepcional: a través d’aquest jove Ulisses, a primera vista rústic i analfabet, Díaz ens ofereix una reflexió sobre la condició humana, el seu impuls nòmada, la colonització, la immigració, la civilització i la diversitat.»
Davide Brullo, Il Giornale – «Una novel·la poderosa i singular en què Hernán Díaz aconsegueix l’impossible: crear un personatge que perdura dins nostre. El llibre és, certament, anòmal. És un meteorit en la literatura americana.»
Lit Hub – «Un western-antiwestern descarnat i imaginatiu. La potent denúncia que fa el llibre dels mites fundacionals americans de l’individualisme i la violència està tan ben feta que només es pot qualificar de subversiva. Quimèrica, cerebral i molt més commovedora del que creia possible.»
Paul Yoon, The Millions – «M’ha captivat per sempre. Una història que encara ara em meravella i un retrat gairebé perfecte de l’aïllament, la solitud i l’enyor.»
Debra Dean, Creative Loafing – «Aquesta és una d’aquelles novel·les que t’atrapa des de la primera pàgina i et transporta a un món nou. Amb un llenguatge fresc i incisiu, Díaz ha reinventat la tradicional narrativa migratòria. La imaginació de l’autor tritura els vells clixés i fa que el lector vegi de nou l’estranyesa d’una terra estrangera, la brutal solitud que implica ser un immigrant i l’estupefacció i les persones estranyes que donen un nou significat a l’expressió “Salvatge Oest”.»
Lauren Groff – «A l’horitzó d’Hernán Díaz és excel·lent: serena, emotiva i virtuosa, l’evocació de la solitud més clara i profunda que he llegit mai en cap llibre.»
Roxane Gay – «Un dels millors llibres que he llegit enguany. La trama i la veu narrativa són absolutament fascinants. Inoblidable.»
Paul La Farge – «A l’horitzó és una novel·la singular i inoblidable, un viatge èpic a la salvatgia de l’Amèrica del segle XIX i a les profunditats de la solitud. En la seva majestuosa evocació dels paisatges s’assembla a Meridià de sang, però la precisió meditabunda del seu llenguatge i la guia moral que la fa bategar fan que la novel·la de Díaz tingui entitat pròpia, i és una de les poques obres de ficció que et transporten, tant emocionalment com imaginàriament, a un lloc completament nou. És un viatge impressionant.»
Títol original: In the distance
© Hernán Díaz, 2017
First published in the United States by Coffee House Press, Minneapolis, MN, USA/
First published in the United States as part of the Emily Books imprint of Coffe House Press, Minneapolis, MN, USA/
Reprinted with premission of Coffe House Presss, Minneapolis, MN, USA
Primera edició: febrer del 2020
© de la traducció: Josefina Caball, 2020
© de la fotografia de la coberta: bauhaus1000 / Getty images
© de la fotografia de l’autor: Jason Fulfordy
© de la il·lustració de les guardes: Alan Z. Uster / Adobe Stock
© d’aquesta edició: Edicions del Periscopi SL, 2020
Publicat per Edicions del Periscopi SL
info@periscopi.cat
Web: www.periscopi.cat
Facebook: www.facebook.com/Periscopi
Twitter: twitter.com/Ed_Periscopi
Instagram: @edicions_del_periscopi
Edició a càrrec d’Aniol Rafel i Marta Rubirola
Maquetació i disseny interior: Tono Cristòfol
Correcció: Miquel Saumell Santaeugènia, Òscar Lozano i Núria Saurina Eudaldo
Disseny de la col·lecció i coberta: Tono Cristòfol
Producció de l’ebook: booqlab.com
ISBN: 978-84-17339-43-2
Tots els drets reservats. Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics.
Per a l’Anne i l’Elsa
El forat, una estrella esquerdada al gel, era l’única interrupció en aquella plana blanca que es fonia en el cel blanc. Gens de vent, gens de vida, cap soroll.
Un parell de mans van sortir de l’aigua i van buscar a les palpentes les vores del forat angulós. Els dits van trigar una estona a enfilar-se per les parets internes de l’obertura, gruixudes com els cingles d’un canyó en miniatura, i a arribar a la superfície. Així que van ser dalt de tot, es van enfonsar en la neu i s’hi van aferrar. Un cap va emergir. El banyista va obrir els ulls i va mirar la immensitat uniforme i infinita que s’estenia davant seu. Entre la barba i els cabells llargs i blancs se li veien blens del color de la palla. No semblava que res l’inquietés. Si li costava respirar, el vapor de l’alè es feia invisible sobre aquell fons incolor. L’home va repenjar els colzes i el pit damunt la neu poc fonda i va girar el cap.
Uns dotze homes barbuts de pell encetada i abrigats amb pellisses i impermeables l’observaven des de la coberta d’una goleta encallada al gel, a uns quants metres d’on era ell. Un dels homes va cridar alguna cosa que li va arribar com un murmuri confús. Rialles. El banyista va bufar i va fer caure una gota que tenia a la punta del nas. Comparats amb el so real i precís d’aquella exhalació (i del cruixit de la neu sota els colzes i de l’aigua que llepava la vora del forat), feia l’efecte que els sorolls apagats provinents del vaixell eren el degoteig d’un somni. Sense fer cas dels crits esmorteïts de la tripulació i aferrant-se encara al caire del forat, l’home es va girar d’esquena al vaixell i va contemplar altre cop aquell buit immens i blanc. L’única cosa viva que s’hi veia eren les seves mans.
Finalment va sortir del forat, va agafar el destraló que havia fet servir per trencar el gel i es va aturar, despullat, i va mirar amb els ulls mig aclucats el cel brillant i sense sol. Semblava un Crist vell i fornit.
A continuació, es va eixugar el front amb el dors de la mà i es va inclinar per agafar el rifle. Va ser aleshores que les seves proporcions colossals, fins llavors amagades per la immensitat blanca, es van fer evidents. El rifle, a la seva mà, semblava de joguina, i tot i que l’agafava per la boca, la culata no tocava a terra. Al costat del rifle, es va fer evident que el destraló que duia sobre l’espatlla era una destral. El banyista era tan alt i fort com es podia arribar a ser sense deixar de ser humà.
L’home nu va mirar fixament les petjades que havia deixat per anar a banyar-se al gel i les va seguir per tornar al vaixell.
Una setmana abans, prescindint del consell de la major part de la tripulació i d’uns quants passatgers que no tenien pèls a la llengua, el jove i inexpert capità de l’Impeccable havia dirigit l’embarcació cap a un estret en què s’havien acumulat plaques de gel després d’una tempesta de neu i d’una severa onada de fred, i s’hi havien quedat encallats. Com que eren a començament d’abril i la tempesta només havia interromput el desglaç que s’havia iniciat unes quantes setmanes abans, les pitjors conseqüències d’aquella situació van ser un racionament estricte de les provisions, una tripulació avorrida i enutjada, uns quants buscadors d’or malhumorats, un representant de la San Francisco Cooling Company profundament preocupat i la reputació del capità Whistler feta miques. Si bé la primavera alliberaria el vaixell, també en posaria en perill la missió: la goleta havia de recollir salmó i pells d’Alaska i després, noliejat per la Cooling Company, havia de portar gel a San Francisco, a les illes Sandwich i potser fins i tot a la Xina i al Japó. A banda de la tripulació, la majoria dels homes que anaven a bord eren buscadors d’or que s’havien pagat el passatge amb el seu esforç, arrencant, amb dinamita i a cops de martell, blocs enormes de gel de les glaceres, que després duien amb carros fins al vaixell i guardaven a la bodega coberta de palla i mal aïllada amb pells i encerats. Quan posessin el rumb cap al sud per aigües més càlides, el volum de la càrrega aniria disminuint. Algú havia assenyalat la ironia del fet que un vaixell de gel quedés encallat al gel. Ningú no havia rigut i ningú no en va parlar més.
El banyista nu encara hauria estat més alt si no hagués tingut les cames tan arquejades. Recolzant-se només per les vores externes de les plantes dels peus, com si caminés sobre rocs cantelluts, inclinant el cos cap endavant i fent oscil·lar les espatlles per mantenir l’equilibri, va avançar lentament cap al vaixell, amb el rifle a l’esquena penjat en bandolera i la destral a la mà esquerra, i amb tres moviments àgils va acostar-se al buc, va aferrar-se a la barana i va pujar a bord.
Els homes, ara en silenci, van fer veure que miraven cap a una altra banda, però no es podien estar d’observar-lo de reüll. Tot i que la seva manta era al lloc on l’havia deixada, unes quantes passes més enllà, el banyista es va quedar on era, mirant més enllà de l’orla, per sobre de tots els caps, com si estigués sol i tant se li’n donés que l’aigua del cos moll s’anés glaçant a poc a poc. Era l’únic home del vaixell que tenia els cabells blancs. Sec però musculós, el cos se li veia demacrat però alhora robust. Finalment, es va embolicar amb la manta feta a mà cobrint-se el cap com si fos un monjo, es va dirigir a l’escotilla i va desaparèixer sota la coberta.
—I dieu que aquest és el Hawk? Doncs no fa honor al nom; més que un falcó sembla més aviat un ànec moll! —va dir un dels buscadors d’or, i tot seguit va escopir per la borda i es va posar a riure.
Si abans, quan el banyista gegant encara era allà fora al gel, tots havien esclatat a riure, ara, aquella burla només va suscitar una resposta feble. Pocs van ser els homes que van deixar anar unes rialletes tímides, mentre que la majoria van fer veure que no havien sentit el comentari del buscador d’or i que no l’havien vist escopir.
—Au, vinga, Munro! —va fer un company en un to de súplica, estirant-lo suaument pel braç.
—Però si fins i tot camina com un ànec! —va insistir en Munro, desfent-se de la mà del seu amic—. Qüec-qüec, fa l’ànec groc! Qüec-qüec, fa l’ànec groc! —va cantussejar, movent-se com un ànec i imitant la peculiar manera de caminar del banyista.
Ara només dos companys van riure per sota el nas. Els altres es van allunyar tant com van poder del bromista. Uns quants buscadors d’or es van aplegar al voltant del foc moribund que alguns homes havien provat de mantenir viu a popa —al principi, el capità Whistler havia prohibit fer foc a bord, però així que es va fer evident que s’estarien encallats al gel una temporada, el patró, humiliat, va perdre autoritat per fer complir la prohibició—. Els passatgers més grans formaven part d’una colla de buscadors d’or que es dirigien altre cop a les mines que havien hagut d’abandonar al setembre, quan la terra va començar a tornar-se dura com una pedra. El més jove, l’únic home a bord que no portava barba, no devia tenir més de quinze anys. Volia unir-se a un altre grup de buscadors que tenien la intenció d’anar més cap al nord amb l’esperança de fer-se rics. Alaska era un territori nou i se n’explicaven històries fantàstiques.
De sobte, es van sentir uns crits d’excitació que sortien de l’altre extrem de l’embarcació. En Munro aferrava un home escanyolit pel coll i una ampolla amb l’altra mà.
—El senyor Bartlett ha tingut l’amabilitat de convidar-nos a tots a una ronda —va anunciar. En Bartlett va fer una ganyota de dolor—. De la seva collita.
En Munro va fer un trago, va deixar anar la víctima i va passar l’ampolla als altres.
—És veritat? —va preguntar el noi, girant-se de cara als seus companys—. Tot això que diuen del Hawk, és veritat?
—Què, concretament? —va preguntar un dels buscadors—. Que va matar a cops els germans d’aquella comunitat? O allò de l’os negre a la serralada?
—Vols dir el puma —el va interrompre un home esdentegat—. Era un puma. El va matar amb les seves pròpies mans.
Unes passes més enllà, un home que portava una jaqueta encreuada força tronada i que havia sentit la conversa va dir:
—Una vegada va ser un cap de les nacions índies. D’aquí li ve el nom.
De mica en mica, la conversa va anar captant l’atenció dels homes de la coberta fins que gairebé tots es van aplegar a la popa al voltant del grup que s’havia format primer. Tots tenien alguna cosa per explicar.
—La Unió li va oferir un territori propi, una mena d’estat, amb lleis pròpies i tot això. Només per treure-se’l de sobre.
—Camina d’una manera estranya perquè li van marcar els peus.
—Té un exèrcit d’homes que viuen i l’esperen als cingles del territori del canyó.
—Els de la seva banda el van trair i ell els va matar a tots.
Les històries es van anar multiplicant, i aviat es van encavalcar diverses converses, cada vegada més agosarades i extravagants pels fets que s’hi narraven.
—Mentides! —va cridar en Munro, mentre s’acostava al grup, ben borratxo—. Tot són mentides! Mireu-lo bé! Que no l’heu vist? És un vell covard. De falcons, en puc abatre tot un estol quan vulgueu. Com si fossin coloms! Pam, pam, pam! —Va disparar cap al cel amb un rifle imaginari—. En qualsevol moment. Doneu-me’l, aquest, aquest, aquest cap de banda, aquest, aquest, aquest cabdill. Quan vulgueu! Tot són mentides.
L’escotilla que portava a sota la coberta es va obrir amb un grinyol. Tothom va emmudir. Amb penes i treballs, el banyista en va sortir i, com un colós coix, va avançar cap a la colla d’homes amb pas feixuc. Ara portava uns pantalons de cuir sense adobar, una camisa esfilagarsada i unes quantes capes de peces de llana difícils de definir, sota un abric fet de pells de linx, coiot, castor i os, caribú i serp, guineu i gosset de les praderies, coatí i puma i d’altres bèsties desconegudes. Aquí i allà es gronxava un musell, una pota, una cua. A l’esquena li penjava el cap buidat d’un puma molt gros, com si fos una caputxa. La diversitat d’animals que havien anat a parar a aquell abric, així com també els diversos graus de desgast de les pells, donaven una idea de la quantitat de temps que havia calgut per confeccionar aquella peça i de l’abast dels viatges de qui la portava. L’home aguantava la meitat d’un tronc a cada mà.
—Sí —va dir sense mirar a ningú en particular—. La majoria d’aquestes coses són mentida.
Tothom es va afanyar a apartar-se de la línia invisible que separava en Munro de l’home de l’abric de pell. En Munro, amb la mà a prop de la pistolera, es va quedar allà dret amb la solemnitat i l’estupefacció pròpies d’algú que està molt borratxo i molt espantat.
L’homenàs va fer un sospir. Semblava immensament cansat.
En Munro no es va bellugar. El banyista va fer un altre sospir i, de cop i volta, abans que ningú tingués temps de reaccionar, va fer xocar un tronc contra l’altre amb un cop eixordador. En Munro es va llançar a terra ben arraulit; dels altres homes, alguns es van ajupir, d’altres es van tapar el front amb el braç. L’esclafit va créixer, va ressonar i finalment es va dissoldre en la vastitud, i llavors tothom va començar a girar el cap. En Munro encara era a terra. Amb cautela, va alçar el cap i es va aixecar. Ben vermell i incapaç d’apartar la mirada dels peus, va desaparèixer darrere els seus companys i després en un racó amagat del vaixell.
El tità aguantava els troncs enlaire, com si encara ressonessin, i llavors va obrir-se pas entre els homes i es va dirigir al foc moribund. De sota l’abric va treure un tros de filassa i un tros de tela enquitranada. Va llançar-los a sobre les brases, a continuació hi va afegir un dels troncs i amb l’altre va remenar la caliuada fins que també el va tirar a les flames, cosa que va aixecar un remolí de xàldigues cap al cel foscant. Quan el vòrtex lluminós es va apagar, l’home es va escalfar les mans acostant-les al foc. Va tancar els ulls i es va inclinar una mica cap a les flames. A la claror rogenca com el coure es veia més jove, i feia l’efecte que somreia tot satisfet —però també hauria pogut ser una ganyota provocada per la calor intensa—. Els homes van començar a allunyar-se’n, com sempre amb una barreja de respecte i de por.
—Quedeu-vos vora el foc —va dir en veu baixa.
Era la primera vegada que els dirigia la paraula. Els homes van dubtar i es van parar en sec, com si sospesessin dues opcions prou temibles totes dues: fer el que els demanava o no fer-ne cas.
—Gairebé totes aquestes històries són mentides —va repetir l’home—. No totes. La majoria. El meu nom —va afegir, i es va asseure sobre una bota. Va descansar els colzes sobre els genolls i el front als palmells, va agafar aire i llavors es va incorporar amb un posat cansat però majestuós.
Els buscadors d’or i els mariners, capcots, no es van moure de lloc. Fent rodolar un barril, el noi va emergir de darrere la colla, es va atrevir a col·locar-lo vora aquell home i s’hi va asseure. L’homenàs va moure el cap, tal vegada en un gest d’aprovació, però va ser un moviment fugaç i gairebé imperceptible que potser no s’adreçava a ningú en concret.
—Em dic Håkan —va afegir mirant fixament el foc i pronunciant la primera vocal com una mena de u que a l’instant es va fondre en una o i, després, en una a, no pas seguides sinó en un so guerxat o distorsionat de manera que, per un instant, tots tres sons es van sentir com un de sol—. Håkan Söderström. El cognom no m’ha fet mai falta. No l’he fet servir mai. I ningú no sabia dir-me bé el nom de pila. Jo no sabia parlar anglès quan vaig arribar aquí. La gent em preguntava com em deia. Jo responia Håkan —va dir, posant-se una mà al pit—. Ells preguntaven, com?, què dius? I quan per fi vaig saber prou anglès per poder donar explicacions, ja tothom em deia Hawk.
Feia l’efecte com si s’adrecés al foc però que no li fes res que els altres el sentissin. El noiet era l’únic que seia. Alguns es van quedar al lloc on eren, d’altres s’havien apartat sense fer soroll i s’havien esmunyit cap a la proa o havien baixat sota la coberta. Finalment, una mitja dotzena d’homes es van atansar al foc amb barrils, caixes o fardots per seure. En Håkan va emmudir. Algú va treure una pastilla de tabac i una navalla, en va tallar un tros meticulosament i després d’haver-lo examinat com si fos una pedra preciosa, se’l va ficar a la boca. Mentrestant, els homes van anar envoltant en Håkan per escoltar-lo asseguts a la punta dels seients improvisats, a punt per alçar-se d’un bot si aquell homenàs es tornava hostil. Un dels buscadors d’or va treure pa ranci i salmó; un altre tenia patates i oli de peix. Es van passar el menjar, però en Håkan no en va voler. Els homes es van anar relaxant mentre menjaven. Ningú no deia res. Encara era impossible distingir el cel de la terra, però l’un i l’altra començaven a grisejar. Finalment, després d’haver remenat el foc, en Håkan es va posar a parlar. Fent pauses llargues i a estones amb una veu gairebé inaudible, va continuar enraonant fins que va sortir el sol, sempre adreçant-se al foc, com si les paraules s’haguessin de cremar tan bon punt les pronunciava. De vegades, però, semblava que parlava al noi.
En Håkan Söderström va néixer en una casa de camp al nord del llac Tystnaden, a Suècia. L’amo de la terra esgotada que treballava la seva família era un home ric a qui no havien vist mai però que, per mitjà d’un administrador, cobrava regularment la part que li corresponia de la sega. Després de perdre la collita any rere any, l’amo va estrènyer el puny, cosa que va obligar els Söderström a subsistir a base de bolets i baies que collien als boscos, i d’anguiles i lucis que pescaven al llac (on en Håkan, encoratjat pel seu pare, va descobrir el gust pels banys a l’aigua gelada). La majoria de les famílies de la regió feien una vida semblant, i en pocs anys, a mesura que els veïns van anar abandonant les cases per anar a Estocolm o més al sud, els Söderström van anar quedant cada cop més aïllats fins que van perdre tot el contacte amb la gent, tret de l’administrador, que els anava a veure uns quants cops l’any a recaptar la seva part. El fill petit i el fill gran van caure malalts i van morir i només van quedar en Håkan i el seu germà Linus, que era quatre anys més gran que ell.
Vivien com nàufrags. A casa passaven dies sencers sense dir-se ni una paraula. Els nois s’estaven tant temps com podien als boscos o a les cases abandonades, on en Linus explicava a en Håkan una història rere l’altra. Li parlava d’aventures que, segons ell, havia viscut; de gestes que, deia, li havien explicat els mateixos protagonistes; i de llocs remots que, segons semblava, coneixia en detall. Tenint en compte l’aïllament en què vivien i el fet que no sabien llegir, aquelles històries només podien haver sortit de la imaginació prodigiosa d’en Linus. Així i tot, per més exagerades que fossin, en Håkan no dubtava mai de les paraules del seu germà. Hi confiava sense reserves, potser perquè en Linus sempre el defensava incondicionalment i sempre estava disposat a assumir la culpa de qualsevol de les entremaliadures que feia el seu germà petit i a rebre el càstig. En Håkan probablement s’hauria mort sense en Linus, que sempre procurava que mengés prou i que a casa hi hagués prou escalfor quan els seus pares eren fora, i que el distreia explicant-li històries quan els aliments i la llenya escassejaven.
Tot va canviar quan una euga va quedar prenyada. En una de les seves breus visites, l’administrador va advertir al pare d’en Håkan, que es deia Erik, que vigilés que tot sortís bé, perquè la fam ja s’havia endut massa cavalls i a l’amo li aniria molt bé poder-ne afegir un a la quadra, que cada vegada era més buida. Va anar passant el temps i l’euga es va engreixar fins a unes proporcions anormals. A l’Erik Söderström no li va venir de nou que la bèstia parís dos poltres, i, potser per primera vegada a la vida, va decidir mentir. Ajudat pels nois, va obrir una clariana al bosc, hi va fer un cobert i hi va portar un dels poltres ja desmamat. Unes quantes setmanes més tard, els va anar a veure l’administrador per reclamar l’altre poltre. El pare va tenir el poltre ben amagat i va procurar que pugés fort i sa. Quan va arribar l’hora, va vendre el poltre a un moliner d’un poble llunyà, on no el coneixia ningú. El vespre del dia que va tornar a casa, va dir als seus fills que l’endemà passat anirien tot sols a Amèrica. Amb els diners que havia tret del poltre n’hi havia prou per a dos passatges. I, a més a més, ell no estava disposat a fugir com un delinqüent. La mare no va dir res.
En Håkan i en Linus, que no havien vist mai cap imatge de cap ciutat, van afanyar-se a anar a Göteborg amb l’esperança de passar-hi un dia o dos, però van arribar-hi just a temps per pujar al vaixell amb destinació a Portsmouth. Un cop a bord, es van repartir els diners, per si de cas a algun d’ells li passava res. Durant aquella part del viatge, en Linus va parlar a en Håkan de les meravelles que els esperaven a Amèrica. No sabien anglès i el nom de la ciutat a la qual es dirigien era per a ells una mena de talismà abstracte: «Nujårk».
Van arribar a Portsmouth molt més tard del que es preveia, i tothom tenia molta pressa per pujar a les barques de rems que els havien de portar a la riba. Tan bon punt en Håkan i en Linus van desembarcar, van ser engolits per la riuada de gent que anava amunt i avall de la via principal del moll. Caminaven l’un al costat de l’altre amb pas ràpid, gairebé corrent. De tant en tant, en Linus s’adreçava al seu germà per alliçonar-lo sobre alguna de les curiositats del voltant. Mentre miraven de trobar el vaixell que havien d’agafar a continuació i que havia de salpar aquella mateixa tarda, tots dos s’esforçaven a assimilar tot el que veien. Comerciants, encens, tatuatges, carros, violinistes, torres, mariners, malls, banderes, vapor, pidolaires, turbants, cabres, una mandolina, grues, malabaristes, cistells, velers, cartelleres, meuques, xemeneies, xiulets, un orgue, teixidors, narguils, venedors ambulants, pebrots, titelles, baralles, esguerrats, plomes, un prestidigitador, mones, soldats, castanyes, seda, ballarins, una cacatua, predicadors, pernils, subhastes, un acordionista, daus, acròbates, campanars, catifes, fruita, fil d’estendre. De sobte, en Håkan va mirar cap a la dreta i el seu germà havia desaparegut.
Moments abans, havien passat per davant d’una colla de mariners xinesos que dinaven, i en Linus havia explicat al seu germà unes quantes coses sobre el país i les tradicions d’aquells homes. Havien continuat avançant, bocabadats i amb els ulls com taronges, mirant les escenes del voltant, fins que en Håkan es va girar cap a en Linus i el seu germà ja no hi era. Va mirar per tot arreu, va tornar enrere, va travessar el moll fins a la paret, va córrer cap endavant i cap enrere fins al punt on havien desembarcat. La barca de rems ja no hi era. Va tornar al lloc on havia perdut el germà. Es va enfilar sobre una caixa, respirant amb dificultat i tremolant, va cridar-lo ben fort i va abaixar la mirada cap al riu de gent. Va sentir una efervescència salada a la llengua que aviat es va transformar en un pessigolleig que es va anar escampant i li va anar entumint tot el cos. Podent-se controlar amb prou feines la tremolor dels genolls, va arrencar a córrer fins a l’embarcador més proper i va demanar per «Nujårk» als mariners que hi havia en un bot. Els mariners no el van entendre. Després de molts intents, va provar-ho amb «Amerika». Això ho van entendre de seguida, però van fer que no amb el cap. En Håkan va anar d’un embarcador a l’altre demanant per Amerika. Finalment, després d’uns quants fracassos, algú li va respondre «Amèrica» i va assenyalar una barca de rems i un vaixell ancorat a uns tres cables de distància de la riba. En Håkan va repassar amb la mirada l’interior de la barca. En Linus no hi era. Potser ja havia embarcat. Un mariner va oferir-li una mà i va pujar-hi.
Així que van ser al vaixell, algú va exigir-li diners i els hi va agafar; tot seguit, el van acompanyar a un racó fosc de sota coberta on, entremig de lliteres, baguls, fardells i botes i sota llanternes oscil·lants que penjaven dels baus i de les anelles, colles d’emigrants cridaners intentaven acomodar-se i miraven d’apropiar-se d’un espai petit de l’entrecoberta inferior infestada de pudor de col i d’estable per a la llarga travessia. En Håkan va buscar en Linus entre les siluetes deformades per la llum tremolosa, obrint-se pas entre criatures que bramaven i d’altres que dormien, entre dones ulleroses i d’altres rialleres i entre homes forts i d’altres que ploraven. Cada vegada més desesperat, va tornar a pujar a la coberta i va travessar una gentada que s’acomiadava i tot de mariners que feinejaven. Les visites anaven baixant del vaixell i finalment van treure la passarel·la. Ell no parava de cridar el seu germà. Van llevar l’àncora; el vaixell es va moure; les multituds van aplaudir.
L’Eileen Brennan el va trobar mort de gana i enfebrat uns quants dies després d’haver salpat i, juntament amb el seu marit, un miner del carbó, en va tenir cura com si fos un fill més, forçant-lo amb tendresa a menjar i ajudant-lo a refer-se. Ell es negava a enraonar.
Al cap d’un temps, en Håkan es va veure amb cor de sortir de la cabina de l’entrecoberta, però va evitar tota mena de companyia i es passava els dies escodrinyant l’horitzó.
Tot i que quan havien sortit d’Anglaterra era primavera i que ara ja s’hauria d’acostar l’estiu, cada dia feia més fred. Van anar passant les setmanes i en Håkan encara s’entossudia a no dir res. Pels volts del dia que l’Eileen li va donar una capa sense forma que havia confeccionat amb parracs, van albirar terra.
Van endinsar-se en aigües que eren d’un color marró molt estrany i van fondejar davant d’una ciutat de construccions baixes de colors pàl·lids. En Håkan va mirar els edificis roses i ocres descolorits cercant-hi en va els punts de referència que en Linus li havia descrit. Tot de barques carregades de caixes anaven i venien del vaixell a la riba argilosa. Ningú no va desembarcar. Cada vegada més ansiós, en Håkan va preguntar a un mariner ociós si allò era Amèrica. Aquelles eren les primeres paraules que pronunciava des d’aquell dia a Portsmouth, quan cridava ben fort el seu germà. El mariner va dir que sí, que allò era Amèrica. Aguantant-se les llàgrimes, en Håkan va demanar si eren a «Nujårk». El mariner va mirar-li atentament els llavis quan va emetre aquella barreja de sons una altra vegada. En Håkan es va sentir cada cop més frustrat, fins que el somriure del mariner es va eixamplar i es va transformar en una riallada.
—Nova York? No! No som a Nova York —va dir—, sinó a Buenos Aires.
I va tornar a riure, clavant-se cops al genoll amb una mà i sacsejant en Håkan per l’espatlla amb l’altra.
Al vespre van continuar navegant.
Mentre sopaven, en Håkan va mirar d’esbrinar per mitjà del matrimoni irlandès on eren i quant de temps tardarien a arribar a Nova York. Van trigar una estona a entendre’s, però al final tot va quedar molt clar. Servint-se de signes i gràcies a un tros de mina de plom amb el qual l’Eileen va dibuixar un mapa del món rudimentari, en Håkan va entendre que tardarien una eternitat a arribar a Nova York i que cada minut que passava se n’allunyaven més. Va veure que es dirigien cap a l’altra punta de món per doblar el cap d’Hornos i després posar rumb cap al nord. Aquella va ser la primera vegada que va sentir el nom de «Califòrnia».
Un cop van haver desafiat les aigües agitades del cap d’Hornos, el temps va millorar i els passatgers es van impacientar. Feien plans, parlaven de les prospeccions i formaven societats i colles. Quan va començar a prestar atenció a les converses, en Håkan es va adonar que la majoria dels passatgers parlaven només d’una cosa: de l’or.
Finalment van llançar l’àncora en un port fantasma que, curiosament, bullia d’activitat: era ple de vaixells mig enfonsats que havien estat saquejats per les tripulacions abans d’abandonar-los per buscar jaciments d’or. Però aquells vaixells ruïnosos havien estat ocupats per altres persones, les quals fins i tot els havien convertit en tavernes flotants i magatzems que abastien els buscadors d’or acabats d’arribar a preus desorbitats. Esquifs, gavarres i rais anaven amunt i avall entre aquells establiments improvisats, transportant clients i mercaderies. Més a prop de la platja, alguns dels vaixells més grossos s’anaven enfonsant lentament, mentre les marees en comprimien les carcasses en formes capritxoses. A posta o no, unes quantes barques havien embarrancat a les aigües poc profundes i s’havien convertit en habitatges i botigues amb bastides, coberts i fins i tot construccions afegides, de manera que s’allargaven terra endins i arribaven fins a la ciutat. Darrere els pals de les embarcacions, hi havia tot de tendes grosses de color torrat aixecades entremig de cases de fusta brutes de sutge: la ciutat s’havia creat feia poc o bé s’havia mig esfondrat.
La travessia havia durat mesos, però quan van atracar a San Francisco, en Håkan era uns quants anys més gran: aquell noi desmanegat s’havia convertit en un home jove de cara angulosa i colrada pel sol i pel vent salabrós, amb el front arrugat en un gest permanent de dubte i de determinació alhora. Havia estudiat el mapa que l’Eileen, la irlandesa, li havia fet amb la mina de plom. Malgrat que hauria de travessar tot un continent sencer, va arribar a la conclusió que la manera més ràpida de reunir-se amb el seu germà seria per terra.
Els Brennan van insistir a en Håkan que s’afegís a buscar or. De tota manera ell havia d’anar a l’interior del país, i a ells els feia falta algú que els portés l’equipament. També esperaven que es quedés una temporada amb ells i els ajudés a extreure el mineral: li farien falta diners per anar a Nova York, i a ells els aniria bé un altre home per reclamar el seu dret sobre el metall quan en trobessin. Tenien possibilitats de sortir-se’n, deien, perquè en James havia treballat a les mines de carbó i entenia de roques. En Håkan va cedir. Tot i que tenia moltes ganes de posar-se en marxa tan aviat com fos possible, sabia que no podia travessar el continent sense cavalls ni provisions. No tenia cap dubte que el seu germà havia arribat a Nova York, perquè en Linus era massa llest per perdre’s. I, si bé no havien previst mai una situació com aquella, Nova York era l’únic lloc on podrien trobar-se, senzillament perquè era l’únic lloc d’Amèrica que eren capaços d’anomenar. L’única cosa que havia de fer ell era arribar-hi. Llavors, en Linus el trobaria.
Així que van desembarcar, els Brennan es van adonar que els estalvis de tota una vida no valien res. A Califòrnia els guarniments costaven tant com un cavall a Irlanda; una barra de pa, com una quartera de blat. Després d’haver-se venut les possessions abans d’anar-se’n de la seva terra, amb prou feines en van tenir prou per comprar dos rucs vells, un carretó, unes quantes provisions bàsiques i un mosquet amb pany de sílex. Mal equipat i ressentit, en James va menar la seva família terra endins poc després d’haver desembarcat.
La petita expedició no hauria anat gaire lluny sense en Håkan, perquè un dels burros es va inflar i va morir, i aleshores va ser ell qui va arrossegar pràcticament tot l’equipatge. Fins i tot es va fer una mena de jou amb cuir, corda i trossos de fusta, perquè no li fos tan feixuc estirar el carretó costa amunt, mentre la canalla s’hi enfilava per torns. Uns quants cops al dia, en James s’aturava, examinava la terra, i es posava a caminar tot sol seguint un senyal que només veia ell. Llavors clavava cops a una roca amb un pic o passava fang per un sedàs, n’analitzava els resultats remugant fluix i després feia un senyal als altres per reprendre la marxa.
A en Håkan no li va fer gaire impressió, Amèrica. Després de tot el que n’hi havia explicat en Linus, s’esperava un món excepcional, de somni. Encara que no fos capaç de dir el nom dels arbres, encara que no reconegués el cant dels ocells i que el color vermell i blau de les extensions de terra erma li semblés sorprenent, tot (plantes, animals i roques) confluïa en una realitat que, malgrat ser-li estranya, pertanyia, si més no, al terreny del possible.
Avançaven en silenci per vastos terrenys d’artemisa d’una monotonia interrompuda, ara i adés, per petites colles de gossos i per rosegadors espantats o atrafegats. En James no aconseguia caçar cap llebre, però gairebé no fallava mai quan disparava als galls de les artemises. La canalla rondava pel voltant del carretó i del burro i buscaven pedretes daurades que després donaven al seu pare perquè les examinés. Pel camí, arreplegaven branques per fer foc, vora el qual l’Eileen curava les mans i les espatlles d’en Håkan, plenes de butllofes per culpa dels mànecs del carretó i del jou, i llegia passatges de la Bíblia a la família abans d’anar a dormir. Era un viatge tediós que els posava a prova la paciència més que no pas el coratge.
Havent travessat un bosc d’arbres gegantins (l’únic paisatge que tenia una certa semblança amb les descripcions espectaculars d’Amèrica que li havia fet en Linus), van trobar un paranyer de pèl hirsut i de poques paraules que portava un abric impermeable de caçador i, uns quants dies més tard, els primers campaments miners. Van passar per la vora de modestos assentaments, grups de refugis de tela encerada precaris i de cabanyes de troncs mal fetes amb sostre de xarpellera, custodiades per buscadors d’or hostils que no els convidaven mai a seure vora del foc ni a una tassa d’aigua. Les poques coses que demanaven (menjar per a la canalla, un clau per al carretó), els les oferien a preus desorbitats que només es podien pagar amb or.
En Håkan a penes entenia algun fragment de les converses, alguna paraula de tant en tant, a tot estirar, la intenció general que intuïa a partir de les circumstàncies de l’entorn. Per a ell, l’anglès encara era una allau de sons desfets, líquids, que no existien en la seva llengua materna, les erres, les des, les xeixs que es combinaven amb vocals especialment gelatinoses. Froude prueja rar xur per zost. Mirla frecklin tzou. Or freis iouda lluny. Crul rostits racla amic. No xambo quili riaran per por for fric. Folcla rics ximan furla palletes larxes morze urpes. Claixis gloun rouven form faixa. Iren reilin clot xoun xurl niven uorva a bon ritme. Clud altra joixta duix croixin llepa lurd. Hinda pega xod regraut crul grein. Raixen loga an rumor faix remei vuir xust gana xerma vianda. Row guerra xeldens trencat croul veta per xea. Al començament, els Brennan (sobretot l’Eileen) s’esforçaven a mantenir en Håkan informat dels plans, però finalment van renunciar-hi. En Håkan els seguia sense fer preguntes. Gairebé sempre es dirigien cap a l’est, i amb això ja en tenia prou.
Amb la voluntat d’allunyar-se dels altres buscadors, en James es va negar a seguir el camí mig fressat que travessava les muntanyes. Van provar de passar per valls i turons baixos, però costava molt fer avançar el carretó per aquell terreny. Van arribar a una contrada on no hi havia herba i l’aigua era escassa. A en Håkan, la pell de les mans i de les espatlles (als punts de contacte amb el jou amb què estirava el carretó) li havia desaparegut pràcticament del tot, i la carn viva, d’un rosa pàl·lid, brillava sota una capa viscosa d’una infecció incipient del color de la mel. Durant un descens molt costerut, li van caure els pegats amb què l’Eileen li havia embolicat les mans, i els mànecs aspres del carretó li van cremar els palmells plens de butllofes, en van fer caure les crostes i li van travessar la carn amb dotzenes d’estelles, cosa que el va obligar a deixar anar els mànecs. El carretó es va precipitar costa avall cada vegada més de pressa, primer rodant, però després ensopegant i saltironant i finalment fent tombarelles i piruetes amb una gràcia sorprenent fins que es va estavellar contra una roca i es va fer miques. En Håkan es va quedar estirat sobre els rocs, gairebé inconscient pel dolor, i desatès pels Brennan, que, hipnotitzats per la catàstrofe, miraven fixament el rastre que havien deixat les seves pertinences escampades pel pendent del turó. Finalment, en James va sortir de l’estupor, va anar corrents cap on era en Håkan i li va començar a clavar cops de peu al ventre i a bramar —un crit sense paraules, un udol profund—. Com va poder, l’Eileen va contenir el seu marit, que es va deixar anar a terra plorant i bavejant.
—No és culpa teva —no parava de dir la dona a en Håkan, mentre l’ajudava a aixecar-se i li examinava les mans—. No és culpa teva.
Van recollir les coses, van acampar vora un rierol que hi havia allà a prop, i van decidir intentar dormir al costat d’un foc petit i deixar la discussió sobre les perspectives que tenien per a l’endemà.
Segons semblava, hi havia un poble a pocs dies de camí, però no volien deixar enrere els seus efectes. No podien fer anar en Håkan a buscar ajuda, i a en James no li feia gràcia deixar-lo sol amb la seva dona, els seus fills i les seves coses. L’irlandès afable que havia embarcat a Portsmouth s’anava esvaint: d’ençà que havien atracat a San Francisco, la decepció l’havia anat aclaparant i ben aviat es va convertir en una ombra enutjada i desconfiada de la persona que era abans.
Encaboriat, en James va baixar al rierol amb l’àbac per separar les palletes d’or, més per costum que amb un propòsit clar, i distret, el va submergir dins l’aigua sense parar de remugar. Quan el va treure de l’aigua, el va mirar fixament, transfigurat, com si es mirés en un mirall i no reconegués la cara que hi veia. Llavors, per segona vegada en dos dies, va plorar.
Era la primera vegada que en Håkan veia or i li va semblar que aquelles palletes diminutes eren d’una pal·lidesa decebedora. Va pensar que el quars o fins i tot les escates de mica de les roques ordinàries eren més impressionants que aquelles engrunes esponjoses i opaques. Però en James ho va veure clar. Per acabar-ho de comprovar, va col·locar el granet groc i pàl·lid sobre una roca i va clavar-hi cops amb una pedra. Era dúctil i no es va trencar. No n’hi havia cap dubte: era or.
Traçant una línia des del lloc de la troballa fins a la muntanya, en James va posar-se a treballar amb el pic en un vessant engrunadís a poca distància de la riba. La seva família l’observava amb atenció. Al cap d’una estona va parar, va escopir sobre un roc i el va fregar amb la punta dels dits. Tot de sobte va empal·lidir i, esbufegant, caminant ben rígid i ensopegant com un ocell que no podia volar, es va acostar als seus fills, els va arrossegar fins al vessant del turó i els va explicar el que acabava de trobar. Amb els ulls closos, va assenyalar primer el cel, després el terra i finalment el cor, sobre el qual es va donar copets alhora que repetia les mateixes paraules una vegada i una altra. L’única que en Håkan va entendre va ser «pare». Els nens es van espantar davant la vehemència d’en James, i l’Eileen finalment va haver d’intervenir-hi quan el seu marit va agafar el més petit per les espatlles i li va deixar anar un soliloqui tan exaltat que va fer plorar la criatura. En James no es va adonar de l’efecte que el seu estat tenia en la seva família i va continuar adreçant-se amb passió a les roques, a les planes i al cel.
En molts aspectes, les setmanes següents es van assemblar a la vida que en Håkan duia a Suècia. S’encarregava principalment de collir i caçar per menjar, per la qual cosa feia llargues excursions amb els nens, com solia fer amb el seu germà. Era evident que en James no el volia pels voltants de la mina. Només li confiava feines que requerien força i que no tenien res a veure amb el treball d’extracció en si; i mentre ell movia roques, treia terra amb la pala i cavava una canal des del rierol fins a la mina, en James treballava tot sol amb el pic, el cisell i el martell. Entrava de quatre grapes dins dels forats que havia fet i en treia fragments de roca, hi escopia i els fregava amb la camisa. Treballava des de la sortida del sol fins ben entrada la nit, quan ja tenia els ulls ben eixuts i irritats de treballar a la claror feble de dos llums de querosè de metxa plana. Quan acabava la feina del dia, desapareixia en la foscor, probablement per amagar l’or, i en acabat tornava al campament per menjar i queia rendit vora el foc.
Les condicions de vida de tots plegats es van deteriorar ràpidament. Absort en la feina, en James no havia dedicat temps a construir un refugi com cal per a la seva família; en Håkan havia provat de fer una barraca rudimentària, però només servia perquè la canalla hi jugués. Exposats als elements, la roba se’ls va començar a deteriorar i sota els parracs, la pell vermella se’ls omplia de butllofes. A l’Eileen i als nens, que eren molt rossos, els van sortir unes crostes blanques i escatoses als llavis, als forats del nas i als lòbuls de les orelles. Com que en James es negava a disparar el mosquet per no atreure l’atenció cap a la seva mina, només podien complementar les provisions, cada vegada més magres, amb caça menor, sobretot galls de les artemises, que, com van descobrir ben aviat, estaven tan poc acostumats als humans que els nens s’hi podien acostar i esclafar-los el cap amb un garrot. L’Eileen els cuinava amb una salsa agredolça espessa que feia amb un tipus de baies que en Håkan no va tornar a trobar mai més enlloc. Els nens corrien amb en Håkan tot el dia, esquivant els intents poc entusiastes de la mare de fer-los classes. En James, que treballava sense parar i gairebé no s’alimentava, s’estava convertint en un espectre esprimatxat; els ulls, distrets i alhora concentrats com si veiés el món des de darrere una finestra bruta i inspeccionés el vidre llardós en comptes de mirar-hi a través, sobresortien en aquell rostre macilent i angulós. En pocs dies va perdre almenys tres dents.
Cada nit s’esmunyia cap al seu amagatall. Una vegada es va escaure que en Håkan era allà a prop i el va veure que apartava una llosa que cobria un forat i que hi ficava el que havia trobat aquell dia. En James s’hi va entretenir una estona, ajupit i espiant dins del clot. Després va tornar a col·locar la llosa sobre el forat, va cobrir-la de pedretes, es va abaixar els pantalons i hi va defecar al damunt.
Es feia imprescindible anar al poble de la vora; no ho podien ajornar més. Necessitaven provisions bàsiques i, sobretot, eines per ampliar l’explotació: a en James l’interessava més que res comprar llums que li permetessin treballar de nit. Després d’uns preparatius complexos i secrets, va decidir que era hora d’anar-se’n. Va donar a l’Eileen i els nens tot d’instruccions meticuloses que es reduïen sempre a la mateixa ordre bàsica: res de foc. Va carregar el burro amb poc equipatge i va manar a en Håkan que el seguís.
El trajecte va ser tranquil. No van trobar ningú pel camí. Rarament trencaven el silenci. El burro, feble com estava, anava al darrere de tot arrossegant les potes. En James no s’apartava la mà del pit; sota la camisa esparracada i lligat amb un cordill al voltant del coll, hi duia penjat un sac de tela. El tercer dia al matí van arribar a lloc.
El poble només ocupava una illa de cases: una fonda, una botiga, on es venia de tot, i mitja dotzena de cases amb els porticons tancats. Feia l’efecte que els edificis, rudimentaris i torts, els havien aixecat aquell mateix matí (a l’aire encara se sentia l’olor de serradures, quitrà i pintura) amb l’únic objectiu de poder-los enderrocar quan es fes fosc. Noves però precàries, com si portessin incorporat un procés de degradació, les cases semblaven impacients per enrunar-se. El carrer només tenia un costat: les planes començaven arran dels edificis.