The Guardian – «Pot ser que Gent normal no tracti sobre la joventut d’avui en dia, sinó que mostri una cosa encara millor: el que és ser jove i estar enamorat en qualsevol època. [...] És un futur clàssic.»

The Washington Post – «L’habilitat de Rooney per submergir-se a fons en els detalls minuciosos de les emocions dels seus personatges i, alhora, mantenir la imatge desarrelada i desenfadada de l’era d’Instagram reflecteix la preocupació actual per l’aparença per sobre de la vulnerabilitat. Aquí, joventut, amor i covardia s’entrellacen inevitablement, destil·lats en una novel·la que reclama ser llegida compulsivament, d’una tirada.»

Vox – «El miracle d’aquest llibre és que la història d’amor i l’anàlisi no es contradiuen. En comptes d’això, cada un amplifica l’altre, en un crescendo descomunal. És increïblement intel·lectual, increïblement tendre. Increïblement bell, també.»

The Cut – «Per què no poden ser tots els llibres així?»

Independent – «Excel·leix escrivint personatges que recelen de la vida. Escriu l’angoixa millor que ningú. No hi ha res de normal, en Rooney. És excepcional.»

Business Insider – «Només el temps dirà si Rooney és la gran novel·lista de la generació millennial, però tant si els seus llibres acaben a la llista de lectures obligatòries dels instituts d’aquí a cinquanta anys com si no, Gent normal continuarà sent un clàssic a la meva biblioteca.»

The Irish Times – «Feia molt de temps que no em trobava dos personatges d’un llibre que m’interessessin tant.»

Publishers Weekly – «Recorre amb delicadesa les angoixes femenines i masculines a l’entorn del sexe, la classe i la reputació.»

The Wall Street Journal – «Potser als lectors els costarà recordar l’última vegada que es van sentir tan implicats amb els personatges d’una novel·la.»

Veredicte del jurat dels British Book Awards – «D’aquí uns anys seguirem llegint aquest llibre. És increïblement important. L’autora va camí de convertir-se en la figura literària més important dels nostres dies.»

Veredicte del jurat del Man Booker Prize – «Un estudi íntim del caràcter de dues persones que intenten esbrinar com estimar-se. Gent normal està escrit amb una prosa comprimida, serena i al·lusiva que convida a llegir entre línies. Una bona part es mostra sense dir-se. Basant-se en el dia a dia, transforma el que hauria pogut ser un tema lleuger en una cosa que demana molt del lector.»

Esquire – «Etiquetar Rooney com una escriptora millennial és subestimar els seus dons prodigiosos: la deliciosa agudesa psicològica que fa que les seves novel·les espetarreguin i la seva habilitat per explorar la influència dels sistemes sociopolítics sobre els individus que, alternativament, pateixen i es desenvolupen suportant-ne el pes.»

Time – «Una narració corprenedora.»

The New York Times Book Review – «Les novel·les de Rooney tenen l’inusual poder de fer allò que sol fer la literatura realista: mostrar com pensen i actuen en privat els nostres contemporanis, i permetre’ns veure’ns reflectits en els seus dilemes. Hi ha molt pocs escriptors contemporanis que puguin aconseguir el que fa Rooney amb la seva escriptura i els seus personatges.»

Metro – «Addictiva, compulsiva, narrada amb una simplicitat cristal·lina que fa que moltes altres novel·les semblin rutinàries. Et deixa amb ganes de recomanar-lo fervorosament a un amic.»

Grazia – «Aquest llibre és una meravella. Un llibre pel qual anul·lar plans.»

Edmundo Paz Soldán, Culto / La Tercera – «Vaig acabar aplaudint aquest relat subtil d’una parella diferent al llarg de quatre anys crucials, els de la universitat de Dublín. Una educació sentimental en tota regla.»

The New Yorker – «La primera gran novel·lista millennial.»

The Bookseller – «Podria buscar hipèrboles originals intentant descriure com de bo arriba a ser aquest llibre, però en realitat només cal que el llegiu.»

 

Títol original:

Normal people © 2018, Sally Rooney

Tots els drets reservats

Primera edició: octubre del 2019

© de la traducció: Ernest Riera i Arbussà, 2019

© de la il·lustració de la coberta: Pep Boatella, 2019

© de la fotografia de l’autora: Jonny L Davies

© de la imatge de les guardes interiors: pongpongching / AdobeStock, 2019

© d’aquesta edició: Edicions del Periscopi SL, 2019

Publicat per Edicions del Periscopi SL

info@periscopi.cat

Web: www.periscopi.cat

Facebook: www.facebook.com/Periscopi

Twitter: twitter.com/Ed_Periscopi

Instagram: @edicions_del_periscopi

Edició a càrrec d’Aniol Rafel i Marta Rubirola

Maquetació i disseny interior: Tono Cristòfol

Correcció: Miquel Saumell Santaeugènia, Òscar Lozano i Rudolf Ortega

Disseny de la col·lecció i coberta: Tono Cristòfol

Producció de l’ebook: booqlab.com

ISBN: 978-84-17339-37-1

Tots els drets reservats. Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics.

Aquest llibre ha comptat amb l’ajuda de Literature Ireland.

 

 

Pel que fa a aquell canvi d’estabilitat mental que s’ha anomenat de manera molt adient conversió, un dels seus secrets és que per a molts d’entre nosaltres ni el cel ni la terra amaguen cap revelació fins que alguna personalitat en concret fa contacte amb la nostra, amb una influència peculiar, i ens sotmet a la receptivitat.

George Eliot, Daniel Deronda

Gener 2011

La Marianne obre la porta quan en Connell truca al timbre. Encara va amb l’uniforme de l’institut, però s’ha tret el jersei, de manera que només porta la brusa i la faldilla, i tampoc duu sabates, només mitges.

Ah, ei, diu ell.

Entra.

Ella fa mitja volta i travessa el vestíbul. Ell la segueix, després de tancar la porta. A la cuina, baixant uns quants esglaons, la mare d’ell, la Lorraine, es treu uns guants de goma. La Marianne seu d’un bot damunt del taulell i agafa un pot obert de crema de cacau, on hi ha deixat una cullera.

La Marianne em deia que avui t’han donat la nota dels simulacres d’examen, diu la Lorraine.

Ens han donat la nota de Llengua i Literatura, diu ell. Les donen per separat. Vols que anem tirant?

La Lorraine plega els guants de goma amb compte i els desa a sota la pica. Llavors es comença a treure els clips dels cabells. A en Connell li sembla que això ho podria fer perfectament al cotxe.

I m’han dit que t’ha anat molt bé, diu ella.

El primer de la classe, diu la Marianne.

Sí, diu en Connell. A la Marianne també li ha anat força bé. Ens en podem anar?

La Lorraine fa una pausa mentre es descorda el davantal.

No sabia que tinguéssim pressa, diu.

Ell es fica les mans a les butxaques i s’empassa un sospir d’irritació, però ho fa amb una inspiració audible, de manera que sona igualment com un sospir.

Només he de pujar per treure l’assecadora, diu la Lorraine. I després ens en anem. D’acord?

Ell no diu res, només acota el cap mentre la Lorraine surt de la cuina.

En vols?, diu la Marianne.

Li ofereix el pot de crema de cacau. Ell entafora una mica més les mans a les butxaques, com si provés de guardar-hi tot el cos de cop.

No, gràcies, diu.

T’han donat la nota de francès, avui?

Ahir.

Ell repenja l’esquena contra la nevera i se la mira mentre ella llepa la cullera. A l’institut, la Marianne i ell fan veure que no es coneixen. La gent sap que la Marianne viu a la mansió blanca del caminet de grava, i que la mare d’en Connell treballa de dona de fer feines, però ningú en sap res de la relació especial que hi ha entre aquests dos fets.

He tret un excel·lent, diu ell. Què has tret tu d’alemany?

Un excel·lent, diu ella. M’estàs vacil·lant?

Trauràs els sis-cents punts del certificat, oi?

Ella arronsa les espatlles. Tu segurament els trauràs, diu.

Però tu ets més intel·ligent que jo.

No et sàpiga greu. Soc la més intel·ligent de tots.

Ara la Marianne fa un somriure burleta. Mostra obertament el seu menyspreu per la gent de l’institut. No té amics i es passa les hores de dinar tota sola, llegint novel·les. Hi ha molta gent que la detesta de debò. El seu pare es va morir quan ella tenia tretze anys, i en Connell ha sentit a dir que ara la Marianne té una malaltia mental o alguna cosa per l’estil. És veritat que és la persona més intel·ligent de l’institut. A ell li fa molta por quedar-se sol amb ella com estan ara, però també li venen al cap fantasies de les coses que podria dir per impressionar-la.

No ets la primera de la classe en Llengua i Literatura, li comenta.

Ella es passa la llengua per les dents, indiferent.

Potser m’hauries de fer classes de repàs, Connell, li diu.

Ell nota com se li escalfen les orelles. Segurament només ho ha dit per dir, i no amb segones, però si ho ha dit amb segones només ha estat per degradar-lo per associació, perquè a ella se la considera repulsiva. Porta unes sabates lletges amb la sola molt gruixuda, i no es maquilla. La gent diu que no es depila les cames ni res. En Connell va sentir a dir que una vegada, al menjador, li havia caigut gelat de xocolata a sobre, i que se’n va anar al lavabo de les noies, es va treure la brusa i la va rentar a la pica. És una història molt popular sobre ella, tothom l’ha sentida. Si volgués, la Marianne podria deixar en Connell en evidència només dient-li hola a l’institut. Ens veiem a la tarda, podria dir, davant de tothom. Això segur que el posaria en una situació incòmoda, que és la mena de cosa que sembla que a ella li agrada. Però no ho ha fet mai.

De què parlaves, avui, amb la senyoreta Neary?, diu la Marianne.

Ah. De res. No ho sé. Dels exàmens.

La Marianne remena dins del pot amb la cullera.

Li agrades o què?, diu ella.

En Connell es mira com belluga la cullera. Encara té les orelles ben calentes.

Per què ho dius?

Cony, no t’hauràs enrotllat amb ella, no?

Per descomptat que no. Trobes que fa gràcia fer broma amb això?

Perdona, diu la Marianne.

Ho diu amb una expressió molt concentrada, com si li travessés el cap amb la mirada.

Tens raó, no fa gràcia, diu. Perdona.

Ell assenteix amb el cap, passeja la mirada per la cuina una estona, frega amb la punta de la sabata un solc entre les rajoles.

A vegades em sembla que amb mi es comporta d’una manera estranya, diu en Connell. Però passo de dir-ne res als altres.

Fins i tot a classe, a mi em sembla que flirteja molt amb tu.

Ho dius de debò?

La Marianne fa que sí amb el cap. Ell es frega el coll. La senyoreta Neary ensenya Economia. A l’institut es parla molt dels suposats sentiments d’ell per ella. Fins i tot n’hi ha que diuen que en Connell havia provat d’afegir-la al seu Facebook, cosa que no havia fet ni faria mai. La veritat és que ell no fa ni diu res a la senyoreta Neary, només s’està allà assegut en silenci mentre ella li fa i li diu coses a ell. A vegades el fa quedar després de classe per parlar de cap on va la seva vida, i una vegada fins i tot li va tocar el nus de la corbata de l’uniforme. En Connell no pot parlar amb ningú de la manera d’actuar de la senyoreta Neary perquè es pensaran que ho diu per presumir. A classe se sent massa avergonyit i emprenyat per poder-se concentrar, i només s’està allà assegut, mirant-se el llibre de text fins que els gràfics de barres comencen a veure’s borrosos.

La gent sempre em diu que estic penjat d’ella o jo què sé. Però la veritat és que no, gens ni mica. Vull dir, tu creus que li faig el joc, quan ella fa aquestes coses? Oi que no?

Que jo hagi vist, no.

En Connell es frega els palmells amb la camisa de l’uniforme, sense pensar. Tothom està tan convençut que se sent atret per la senyoreta Neary que a vegades fins i tot ell mateix comença a dubtar dels seus instints. I si fos veritat que la desitja, en algun nivell per sobre o per sota de la seva pròpia percepció? Ni tan sols sap exactament què és el que se sent quan es desitja algú. Cada vegada que ha tingut relacions sexuals en la vida real, ho ha trobat tan estressant que li ha resultat més aviat desagradable, i l’ha fet sospitar que hi ha alguna cosa en ell que no funciona bé, que és incapaç d’intimar amb les dones, que té problemes de desenvolupament. Es queda allà ajagut després de fer-ho i pensa: Ho he trobat tan horrorós que tinc ganes de vomitar. Potser és la seva manera de ser? Potser la nàusea que sent quan la senyoreta Neary s’inclina al damunt del seu pupitre és la manera que té ell d’experimentar l’excitació sexual? Com ho podria saber?

Puc anar a parlar amb el senyor Lyons, si vols, diu la Marianne. No li diré que m’has explicat res, diré que me n’he adonat jo.

Sí, home. De cap manera. No ho expliquis a ningú, em sents?

Com vulguis, molt bé.

Ell se la mira per assegurar-se que ho diu de debò, i després fa que sí amb el cap.

No és culpa teva que ella es comporti d’aquesta manera amb tu, diu la Marianne. Tu no fas res de dolent.

En veu baixa, ell diu: I per què tothom es pensa que estic penjat d’ella?

Potser perquè et poses vermell quan parla amb tu. Però també és veritat que tu sempre et poses vermell per tot, és la teva pell que és així.

Ell deixa anar una riallada curta, trista. Gràcies, diu.

És que és veritat.

Sí, ja ho sé.

Ara mateix t’estàs posant vermell, diu la Marianne.

Ell tanca els ulls, pressiona la llengua contra el paladar. Sent que la Marianne riu.

Per què ets tan cruel amb la gent?, li pregunta ell.

No soc cruel. M’és igual que et posis vermell, no ho explicaré a ningú.

Que no ho expliquis a ningú no vol dir que puguis dir qualsevol cosa que et vingui de gust.

Tens raó, diu ella. Perdona.

Ell es gira i mira per la finestra cap al jardí. De fet, més que jardí, se n’haurien de dir «els terrenys». Inclouen una pista de tenis i una gran estàtua de pedra amb forma de dona. En Connell es mira «els terrenys» i acosta la cara a l’alenada fresca del vidre. Quan la gent explica aquella història de la Marianne rentant-se la brusa a la pica, ho fan com si només fos una cosa divertida, però en Connell pensa que l’autèntic propòsit de la història és un altre. La Marianne no ha estat mai amb ningú de l’institut, ningú no l’ha vista mai despullada, ningú sap si li agraden els nois o les noies, i ella no pensa dir-ho a ningú. A la gent això els molesta, i en Connell pensa que és per això que expliquen la història, perquè és l’única manera que tenen de ficar el nas allà on no se’ls permet ficar-lo.

No em vull barallar amb tu, diu ella.

No ens estem barallant.

Ja ho sé, que segurament no em suportes, però ets l’única persona que parla amb mi.

Jo no he dit mai que no et suporti, diu ell.

Això a ella li crida l’atenció, i aixeca la vista. Ell, confús, continua mirant cap a una altra banda, però de cua d’ull veu que ella encara se’l mira. Quan parla amb la Marianne té una sensació d’intimitat total entre tots dos. Li podria explicar qualsevol cosa d’ell mateix, fins i tot coses força rares, i ella mai no les explicaria, n’està convençut. Estar a soles amb ella és com obrir una porta per allunyar-se de la vida normal i després tancar-la darrere seu. Ella no li fa por, de fet la Marianne és una persona força tranquil·la, però té por d’estar a prop seu, pel comportament estrany que li provoca, per les coses que ell diu i que normalment no diria mai.

Fa unes quantes setmanes, mentre en Connell esperava la Lorraine al vestíbul, la Marianne va baixar les escales amb barnús. Era un barnús blanc normal i corrent, lligat d’una manera normal i corrent. Tenia els cabells molls, i la pell li brillava com si s’hagués acabat de posar crema hidratant a la cara. Mentre baixava les escales, quan va veure en Connell va dubtar i va dir: No sabia que eres aquí, perdona. Potser se la veia una mica atabalada, però tampoc gaire. Llavors va tornar a pujar cap a la seva habitació. Quan ella se’n va anar, ell es va quedar allà al vestíbul, esperant. Sabia que segurament la Marianne s’estaria vestint a l’habitació, i la roba que portaria quan tornés a baixar seria la roba que hauria triat després d’haver-lo vist a ell al vestíbul. Però la Lorraine havia enllestit abans que la Marianne tornés a aparèixer, i per tant no va poder veure quina roba s’havia posat. Tampoc li importava gaire saber-ho. El que no va fer va ser explicar-ho a ningú de l’institut, ni que l’havia vista amb barnús, ni que semblava que s’havia atabalat; ningú no n’havia de fer res.

Doncs tu m’agrades, diu la Marianne.

Durant uns instants ell no diu res, la intensitat de la intimitat entre tots dos és molt forta, a ell l’oprimeix amb una pressió física sobre la cara i el cos. Llavors la Lorraine torna a entrar a la cuina mentre es posa la bufanda. Fa un truc a la porta encara que ja és oberta.

A punt, doncs?

Sí, diu en Connell.

Gràcies per tot, Lorraine, diu la Marianne. Fins la setmana que ve.

En Connell ja ha travessat la porta de la cuina quan la seva mare li diu: Podries dir adeu, no? Ell es gira per mirar per damunt de l’espatlla, però s’adona que no es pot mirar la Marianne directament als ulls, i per tant es mira el terra: I tant, adeu. No s’espera per sentir la resposta.

Al cotxe, la seva mare es posa el cinturó i sacseja el cap. Podries ser més agradable amb ella, li diu. No ho té fàcil, a l’institut.

Ell fica la clau al contacte, mira pel retrovisor. Soc agradable amb ella, diu.

És una persona molt sensible, diu la Lorraine.

Podem parlar d’una altra cosa?

La Lorraine fa una ganyota. Ell mira fixament a través del parabrisa i fa veure que no ho ha vist.

Tres setmanes després

(febrer 2011)

Seu davant del tocador i es mira la cara al mirall. A la cara li falta definició al voltant de les galtes i la mandíbula. És una cara com un artefacte tecnològic, i els ulls són cursors que parpellegen. O potser li recorda la lluna reflectida al damunt d’alguna cosa, tremolosa i obliqua. Ho expressa tot a la vegada, que és el mateix que no expressar res. Arriba a la conclusió que en aquesta ocasió anar maquillada li faria passar vergonya. Sense deixar de mirar-se als ulls, fica el dit en un pot obert de crema per als llavis transparent, i se’n posa.

A baix, quan agafa l’abric del penjador, l’Alan, el seu germà, surt de la sala d’estar.

On vas?, li diu.

Surto.

Surts a on?

Ella fica els braços a les mànigues de l’abric i després es posa bé el coll. Ara comença a estar nerviosa i espera que el seu silenci comuniqui insolència més que no pas incertesa.

Només surto a caminar, diu.

L’Alan es posa davant de la porta.

El que sé segur és que no surts perquè hagis quedat amb amics, diu. Perquè d’amics no en tens, oi que no?

No, no en tinc.

Ara la Marianne somriu, un somriure plàcid, amb l’esperança que aquest gest de submissió calmarà el seu germà i farà que s’aparti de la porta. Però en canvi, ell li diu: Per què ho fas, això?

El què?, diu ella.

Aquest somriure estrany que fas.

Ell la imita, retorça la cara en una ganyota lletja, ensenyant les dents. Tot i que somriu, la força i l’exageració de la imitació fan que sembli enrabiat.

Estàs contenta de no tenir amics?, li diu.

No.

Sense deixar de somriure, la Marianne fa dues petites passes enrere, i llavors es gira i se’n va cap a la cuina, on hi ha una porta de vidre que dona al jardí. L’Alan li va al darrere. L’agafa pel braç i li clava una estrebada per apartar-la de la porta. Ella nota com se li tiba la mandíbula. Els dits d’ell li comprimeixen el braç a través de l’abric.

Si vas a plorar-li sobre això a la mama, diu l’Alan.

No, diu la Marianne, no. Només surto a fer un volt. Gràcies.

La deixa anar i ella s’esquitlla per la porta del jardí, i la tanca darrere seu. A fora, l’aire és molt fred i li comencen a espetegar les dents. Fa la volta a la casa, agafa el caminet de grava i surt al carrer. El braç li batega, al lloc on ell l’ha agafada. Es treu el mòbil de la butxaca i escriu un missatge, s’equivoca repetidament de tecla, ho esborra i torna a escriure. A la fi l’envia: Ja vinc. Abans d’haver tornat a guardar el mòbil, rep una resposta: genial fins ara.

Quan s’acabava l’últim trimestre, l’equip de futbol de l’institut va arribar a la final d’una competició, i tots els d’aquell curs es van haver de saltar les tres últimes classes per anar a veure el partit. La Marianne no els havia vist jugar mai. No li interessaven els esports, i l’educació física li provocava angoixa. A l’autobús que els portava al partit, va posar-se els auriculars i ningú no va parlar amb ella. Per la finestra: bestiar negre, prats verds, cases blanques amb teules marrons. Els de l’equip de futbol seien tots junts a la part del darrere de l’autobús, bevien aigua i es donaven cops a l’esquena els uns als altres per donar-se moral. A la Marianne li feia la impressió que la seva autèntica vida tenia lloc en una altra banda, molt lluny d’allà, que tenia lloc sense ella, i no sabia si algun dia arribaria a esbrinar on era ni si arribaria a formar-ne part. A l’institut tenia aquesta sensació sovint, però no anava mai acompanyada de cap imatge concreta sobre com havia de ser la seva autèntica vida, o què hi havia de sentir. Només sabia que, quan la seva autèntica vida comencés de debò, ja no li caldria imaginar-se-la.

Durant el partit no va ploure. Els hi havien portat perquè s’estiguessin drets als laterals del camp i animant. La Marianne era a prop de la porteria, amb la Karen i algunes noies més. Semblava que tots tret de la Marianne se sabien de memòria els càntics de l’institut, amb unes lletres que ella no havia sentit mai de la vida. A la mitja part encara anaven zero a zero, i la senyoreta Keaney va repartir sucs i barretes energètiques. A la segona part, van canviar de camp, i els davanters de l’institut van jugar a prop del lloc on s’estava la Marianne. En Connell Waldron era el davanter centre. El veia allà al mig amb l’equipació de futbol, els pantalons curts blancs i brillants, la samarreta de l’institut amb el número nou a l’esquena. Tenia molt bon posat, molt més que cap dels altres jugadors. La seva figura era com una línia llarga i elegant dibuixada amb pinzell. Quan la pilota anava cap a la seva banda, ell corria amunt i avall i a vegades aixecava una mà, i després tornava a quedar-se quiet. Mirar-lo era agradable, i la Marianne no pensava que ell sabés o li importés on era ella. Algun dia, després de l’institut, li podria dir que se l’havia estat mirant, i ell se’n riuria i li diria que era molt rara.

Al minut setanta, l’Aidan Kennedy va endur-se la pilota per la banda esquerra del camp i la va passar a en Connell, que va xutar des del vèrtex de l’àrea de penal, per damunt dels caps dels defenses, i va fer entrar la pilota fins al fons de la porteria. Tothom va cridar, fins i tot la Marianne, i la Karen li va passar el braç per la cintura i la va estrènyer. Cridaven juntes; havien vist una cosa màgica que havia dissolt les relacions socials normals entre totes dues. La senyoreta Keaney xiulava i picava de peus. Al camp, en Connell i l’Aidan es van abraçar com germans retrobats. En Connell era preciós. A la Marianne se li va acudir que tenia moltes ganes de veure’l tenir relacions sexuals amb algú; no calia que fos amb ella, podia ser amb qualsevol. Seria una experiència preciosa només pel fet de poder-lo mirar. Sabia que aquesta era la mena de pensaments que la feien diferent de l’altra gent de l’institut, i més rara.

Als companys de classe de la Marianne sembla que els agrada molt anar a l’institut, i que ho troben normal. Posar-se el mateix uniforme cada dia, obeir en tot moment regles arbitràries, patir escrutini i vigilància pel seu mal comportament, tot això per a ells és normal. No perceben l’institut com un entorn opressiu. L’any passat la Marianne es va discutir amb el professor d’Història, el senyor Kerrigan, perquè la va enxampar mirant per la finestra durant la classe; cap dels seus companys li va fer costat. A ella li semblava una bogeria tan evident, haver-se de posar una disfressa cada matí i que la fessin anar en ramat tot el dia per l’interior d’un edifici enorme, i que ni tan sols se li permetés mirar cap on ella volia, fins i tot el moviment dels seus ulls quedava sotmès a la jurisdicció de les regles de l’institut. No aprendràs res si t’estàs tota l’estona mirant per la finestra, li va dir el senyor Kerrigan. La Marianne, que ja havia perdut la paciència, li va replicar: No s’enganyi, no tinc res a aprendre, amb vostè.

En Connell li havia dit feia poc que recordava aquest incident, i que en aquell moment li havia semblat que havia estat massa dura amb el senyor Kerrigan, que de fet era un dels professors més raonables. Però entenc què volies dir, va afegir en Connell. Això de sentir-te una mica empresonada a l’institut, això ho entenc. T’hauria d’haver deixat mirar per la finestra, en això hi estic d’acord. No feies mal a ningú.

Després de la conversa a la cuina, quan ella li va dir que li agradava, en Connell va començar a anar a casa d’ella més sovint. Hi anava d’hora a recollir la seva mare i es quedava a la sala d’estar sense dir gran cosa, o s’estava dret al costat de la llar de foc amb les mans a les butxaques. La Marianne no li va preguntar mai per què hi anava. Parlaven una mica, o ella parlava i ell assentia amb el cap. En Connell li va dir que s’hauria de llegir El manifest comunista, que li semblava que li agradaria, i es va oferir a escriure-li el títol perquè no se n’oblidés. Ja sé com es diu, El manifest comunista, va respondre ella. Ell va arronsar les espatlles: Molt bé. Al cap d’un moment, va afegir, amb un somriure: Estàs provant de fer-te la superior, però encara no te l’has ni llegit. La Marianne va haver de riure, llavors, i ell va riure perquè ella reia. No es podien mirar l’un a l’altra, quan reien, havien de mirar-se els racons de la sala, o s’havien de mirar els peus.

En Connell semblava que entenia com se sentia la Marianne a l’institut; li va dir que li agradava sentir les seves opinions. Ja les sents prou, a classe, li va dir ella. I ell va respondre, com si res: A classe et comportes diferent, tu no ets d’aquella manera. Semblava com si pensés que la Marianne tenia accés a un ventall d’identitats diferents, i que passava sense esforç d’una a l’altra. Això la va sorprendre, perquè normalment se sentia confinada a l’interior d’una sola personalitat, que sempre era la mateixa sense tenir en compte el que fes o el que digués. Havia provat de ser diferent, temps enrere, com en una mena d’experiment, però no li havia arribat a funcionar mai. Si era diferent amb en Connell, la diferència no tenia lloc dins seu, en la seva persona, sinó entre ells dos, en la dinàmica que s’establia. A vegades ella el feia riure, però altres dies ell estava taciturn, inescrutable, i quan se n’anava, ella se sentia eufòrica, nerviosa, al mateix temps plena d’energia i esgotada.

La setmana passada va seguir-la cap a l’estudi mentre ella buscava un exemplar de La pròxima vegada el foc per deixar-li. En Connell va inspeccionar les lleixes, amb el botó del coll de la camisa descordat i el nus de la corbata de l’uniforme una mica fluix. Ella va trobar el llibre i l’hi va donar, i ell es va asseure al banc de la finestra i va mirar-se’n la contracoberta. Ella se li va asseure al costat i li va preguntar si els seus amics Eric i Rob sabien que llegia tant, fora de l’institut.

No hi estarien interessats, va dir ell.

Vols dir que no estan interessats en el món que els envolta?

En Connell va posar la cara que posava sempre quan ella criticava els seus amics: arrufava les celles inexpressivament. No de la mateixa manera, va dir. Cadascú té els seus interessos. No crec que llegeixin llibres sobre el racisme i coses d’aquestes.

És veritat, tenen massa feina presumint de les noies que s’han tirat, va dir ella.

Ell va fer un segon de pausa, com si hagués parat l’orella amb aquest comentari, però sense saber exactament com respondre-hi. Sí, ho fan una mica, va dir. No els defenso, sé que poden ser insuportables.

No et molesta, a tu?

Va fer una altra pausa. En general no, va dir. Algunes vegades sí que es passen una mica, i això sí que em molesta, esclar. Però fet i fotut, són els meus amics, saps què vull dir? Per a tu és diferent.

Ella se’l va mirar, però ell examinava el llom del llibre.

Per què és diferent?, va dir.

Ell va arronsar les espatlles, va doblegar el llibre. Ella se sentia frustrada. Tenia les mans i la cara ben acalorades. Ell no parava de mirar-se el llibre, tot i que segur que ja s’havia llegit sencer el text de la contracoberta. La Marianne sintonitzava amb la presència del cos d’ell d’una manera microscòpica, com si el moviment normal de la seva respiració fos prou poderós per fer-la sentir malament.

T’enrecordes que l’altre dia vas dir que jo t’agradava?, va dir ell. Va ser a la cuina, quan parlàvem de l’institut.

Sí.

Volies dir com a amic, o què?

Ella es va mirar fixament la falda. Portava una faldilla de pana, i amb la llum que entrava per la finestra podia veure que estava esquitxada de partícules de pols.

No, no només com a amic, va dir ella.

Ah, molt bé. No n’estava segur.

S’estava allà assegut, fent que sí amb el cap, sense mirar-se-la.

Estic una mica confús amb el que sento, va afegir. Em sembla que seria una mica incòmode, a l’institut, si hi hagués alguna cosa entre nosaltres.

No tindria per què saber-ho ningú.

Ell se la va mirar, directament als ulls, amb una atenció total. Ella sabia que li faria un petó, i l’hi va fer. Els llavis d’ell eren suaus. La seva llengua va entrar una mica dins de la boca d’ella. Llavors el petó es va acabar, i ell es va apartar. Va semblar com si de cop recordés que tenia el llibre a les mans, i se’l va començar a mirar una altra vegada.

Ha estat bé, va dir ella.

Ell va fer que sí, va empassar saliva, es va tornar a mirar el llibre. Se’l veia molt avergonyit, com si hagués estat groller per part d’ella haver fet referència al petó; la Marianne va començar a riure. Llavors ell va posar cara d’atabalat.

Molt bé, va dir. De què rius?

De res.

Sembla com si no haguessis fet mai un petó a ningú.

És que no n’havia fet mai cap, va dir ella.

Ell es va posar la mà a la cara. Ella va tornar a riure, no podia parar, i llavors ell també es va posar a riure. Tenia les orelles molt vermelles i movia el cap. Al cap d’un moment, ell es va aixecar, amb el llibre a la mà.

No expliquis res d’això a ningú de l’institut, d’acord?, va dir.

Com si jo parlés amb ningú de l’institut.

En Connell va sortir de l’habitació. Lànguidament, ella es va deixar caure del banc de la finestra i va quedar asseguda a terra, amb les cames estirades al davant com una nina de drap. Mentre s’estava allà asseguda, va tenir la impressió que en Connell només havia visitat casa seva per posar-la a prova, i que ella havia superat la prova, i el petó era un acte de comunicació que deia: Has aprovat. La Marianne va pensar en la manera que ell havia rigut quan ella li havia dit que no havia fet mai cap petó a ningú. Si qualsevol altra persona hagués rigut d’aquella manera, hauria estat cruel; però ell no. Havien rigut plegats compartint una situació en la qual s’havien trobat, tot i que de quina manera es podia descriure la situació, ni què tenia de divertit, la Marianne no ho sabia exactament.

L’endemà al matí, abans de la classe d’alemany, s’estava asseguda mirant-se com els seus companys de classe s’empentaven els uns als altres per fer-se fora de davant dels radiadors, xisclant i rient. Quan va començar la classe, van escoltar en silenci una cinta de casset d’una dona alemanya que parlava d’una festa que s’havia perdut. Es tut mir sehr leid. A la tarda va començar a nevar, flocs gruixuts i grisos que voleiaven per davant de les finestres i es fonien damunt la grava. Tot li semblava sensual: l’olor rància de les aules, el timbre metàl·lic de l’intercomunicador que sonava entre classe i classe, els arbres foscos i solemnes que s’alçaven com aparicions al voltant de la pista de bàsquet. La rutina lenta de prendre apunts amb bolígrafs de diferents colors en paper pautat de ratlles blaves. A l’institut, en Connell, com sempre, no va parlar amb la Marianne, ni tan sols se la va mirar. Ella el va observar des de l’altra punta de les aules mentre ell conjugava verbs i rosegava el bolígraf. A l’altra banda de la cafeteria, a l’hora de dinar, somrient per algun motiu amb els amics. El secret de tots dos pesava dins del cos de la Marianne d’una manera plaent, li feia pressió a la pelvis quan es movia.

No el va veure després de l’institut, ni aquell dia ni l’endemà. Dijous a la tarda la seva mare treballava una altra vegada, i ell va anar-hi d’hora a recollir-la. La Marianne va haver d’obrir la porta perquè a casa no hi havia ningú més. S’havia tret l’uniforme de l’institut i ara portava texans negres i una dessuadora. Quan el va veure, va estar a punt d’arrencar a córrer i amagar-se la cara. La Lorraine és a la cuina, va dir. Llavors va fer mitja volta, va pujar a l’habitació i va tancar la porta. Es va estirar al llit de bocaterrosa, respirant amb la cara enterrada al coixí. Qui era aquell tal Connell, de fet? Tenia la sensació que el coneixia molt íntimament, però quina raó tenia per sentir allò? Només perquè li havia fet un petó una vegada, sense explicació, i després li havia advertit que no ho expliqués a ningú? Al cap d’un minut o dos, va sentir que trucaven a la porta de l’habitació i es va incorporar. Entra, va dir. Ell va obrir la porta, i després de mirar-se-la amb aire interrogador, com si provés de veure si era benvingut o no, va entrar a l’habitació i va tancar la porta darrere seu.

Estàs emprenyada amb mi?, va dir.

No. Per què ho hauria d’estar?

Ell va arronsar les espatlles. Es va acostar amb indolència al llit i s’hi va asseure. Ella estava amb les cames plegades, agafant-se els turmells. Van seure en silenci una estona. Llavors ell es va estirar al llit amb ella. Li va tocar la cama, i ella es va estirar i va posar el cap al coixí. Li va preguntar, tota valenta, si li tornaria a fer un petó. Ell va dir: A tu què et sembla? A ella li va semblar un comentari altament críptic i sofisticat. Però fos com fos, ell va començar a fer-li petons. Ella li va dir que ho trobava agradable i ell no va dir res. La Marianne pensava que seria capaç de fer qualsevol cosa per agradar-li, per fer-li dir en veu alta que ella li agradava. En Connell li va ficar la mà per sota de la brusa de l’uniforme. Ella li va dir a l’orella: Ens podem treure la roba? Ell li va ficar la mà per dins dels sostenidors. De cap manera, va dir ell. Això és una ximpleria, la Lorraine és aquí baix mateix. Deia a la seva mare pel nom de pila. La Marianne va dir: No hi puja mai, aquí. Ell va sacsejar el cap i va dir: No, hauríem de parar. Es va incorporar i se la va mirar.

Per un moment, t’has sentit temptat, va dir ella.

De fet, no.

T’he temptat.

Ell sacsejava el cap, somrient. Ets una persona tan rara, va dir.

Ara la Marianne és al caminet de casa d’ell, on hi ha aparcat el cotxe. Ell li havia enviat un missatge amb l’adreça, és el número 33: una casa adossada amb parets de còdols, cortinetes, un pati minúscul amb el terra de ciment. Veu un llum encès a la finestra del pis de dalt. Costa de creure que ell visqui aquí, una casa on ella no ha estat mai i que mai no havia vist. Porta un jersei negre, una faldilla grisa, roba interior barata de color negre. Té les cames meticulosament depilades, les aixelles, ben fines i emblanquinades amb desodorant, i el nas li raja una mica. Truca al timbre i sent els passos d’ell que baixen les escales. Obre la porta. Abans de deixar-la entrar, mira per damunt de les espatlles d’ella, per assegurar-se que ningú no l’ha vista arribar.

Un mes després

(març 2011)

Parlen de les seves sol·licituds d’admissió a la universitat. La Marianne jau amb el llençol tapant-li despreocupadament el cos, i en Connell està assegut amb el MacBook d’ella a la falda. Ella ja ha presentat sol·licituds per fer Història i Ciències Polítiques al Trinity College. Ell ha marcat Dret a la Universitat de Galway, però ara pensa que potser ho hauria de canviar, perquè, com li ha dit la Marianne, a ell el dret no li interessa gens. Ni tan sols no es veu com a advocat, amb corbata i tot, potser ajudant a enviar gent a la presó. Ho havia marcat perquè no se li havia acudit res més.

Hauries d’estudiar Filologia, diu la Marianne.

Ho penses de veritat o és broma?

Penso que ho hauries de fer. És l’única matèria que t’agrada de debò. I et passes tot el temps lliure llegint.

Ell es mira el portàtil amb el rostre inexpressiu, i llavors es mira el llençol groc, fi, al damunt del cos d’ella, que projecta un triangle d’ombra lila al seu pit.

Tot el temps lliure, no, diu.

Ella somriu. A més, les classes seran plenes de noies, diu, acabaràs fet un semental.

Sí. Però les perspectives laborals no em convencen gaire.

Això és igual. L’economia és un puto desastre, tot està igual de cardat.

La pantalla del portàtil s’ha ennegrit, i en Connell fa un toc al ratolí tàctil perquè es torni a encendre. La pàgina de les sol·licituds per a la universitat se’l torna a mirar.

Després de la primera vegada que ho van fer, la Marianne es va quedar a dormir a casa d’ell. En Connell no havia estat mai amb una noia que fos verge. De fet, havia tingut relacions sexuals només algunes vegades, i sempre havia estat amb noies que després es dedicaven a explicar-ho a tot l’institut. Havia hagut de sentir com li repetien les seves accions als vestidors: els errors i, encara pitjor, els intents de mostrar tendresa, escarnits en una pantomima gegantina. Amb la Marianne era diferent, perquè tot quedava entre ells dos, fins i tot les coses incòmodes o difícils. Amb ella podia dir o fer qualsevol cosa que volgués, i no ho sabria mai ningú. Pensar-hi li produïa una sensació de vertigen, li feia rodar el cap. Quan la va tocar aquella nit, estava ben humida; ella va posar els ulls en blanc i va dir: Oh, sí. I podia dir-ho, no ho sabria mai ningú. A ell li feia por escorre’s de seguida només per haver-la tocat d’aquella manera.

L’endemà al matí, al rebedor, ell li va fer un petó de comiat, i la boca d’ella tenia un gust alcalí, com de pasta de dents. Gràcies, va dir ella. I se’n va anar, abans que ell pogués entendre per què li havia donat les gràcies. Va ficar els llençols a la rentadora i en va agafar de nets de l’armari de la roba de llit. Pensava en el fet que la Marianne era una persona reservada, amb un criteri independent, que podia venir a casa seva i deixar que tinguessin relacions sexuals, sense cap necessitat d’explicar-ho a ningú. Tan sols deixava que les coses passessin, com si per a ella res no tingués importància.

La Lorraine va arribar a casa a la tarda. Encara no havia ni deixat les claus damunt la taula que va preguntar: Que has posat la rentadora? En Connell va fer que sí. Ella es va ajupir i va mirar a través del vidre circular a dins del tambor, on els llençols feien tombarelles amb l’escuma.

No t’ho penso preguntar, va dir.

El què?

La Lorraine va començar a omplir el bullidor, mentre ell s’ajupia al taulell.

Per què hi ha els teus llençols a la rentadora, va dir ella. No t’ho preguntaré.

Ell va posar els ulls en blanc, només per fer alguna cosa. Sempre penses el pitjor, va dir.

Ella va riure, va encaixar el bullidor a la base i va prémer l’interruptor. Perdona, dec ser la mare més permissiva de tot l’institut. Mentre usis protecció, fes el que vulguis.

Ell no va dir res. El bullidor va començar a escalfar-se, i ella va agafar una tassa neta de l’armari.

Què, doncs?, va dir. Això és un sí?

Sí, què? Esclar que no he tingut relacions sexuals sense protecció amb ningú quan tu no eres a casa. Collons.

Què, doncs, com es diu ella?

Llavors en Connell va sortir de la cuina, però mentre pujava les escales va sentir riure la seva mare. Ella sempre trobava la vida d’ell divertida.

Dilluns, a l’institut, va haver d’evitar mirar la Marianne o interactuar-hi de cap manera. Carregava amb el secret com si portés alguna cosa gran i calenta a les mans, com una safata massa plena de cafès que havia de portar a tot arreu sense vessar-ne ni gota. Ella es comportava com sempre, com si no hagués passat res, llegint un llibre a la zona dels armariets com feia habitualment, embrancant-se en discussions inútils. Dimarts a l’hora de dinar, en Rob va començar a fer preguntes sobre si la mare d’en Connell treballava a casa de la Marianne, i en Connell només menjava i provava de no mostrar cap mena d’expressió facial.

Tu hi has estat alguna vegada?, va dir en Rob. A la mansió.

En Connell va sacsejar la bossa de patates fregides i va mirar a dintre. Hi he estat algun cop, sí, va dir.

I com és per dins?

Va arronsar les espatlles. No ho sé, va dir. Gran, esclar.

Com és ella, en el seu hàbitat natural?, va dir en Rob.

No ho sé.

Jo diria que es deu pensar que ets el seu majordom, oi que sí?

En Connell es va eixugar la boca amb el dors de la mà. La tenia greixosa. Les patates eren massa salades i tenia mal de cap.

Ho dubto, va dir en Connell.

Però la teva mare és la seva minyona, no?

Només hi va a netejar. Hi va dos cops per setmana, no crec que interactuïn gaire.

La Marianne no té una campaneta que toca quan vol que la teva mare hi vagi?, va dir en Rob.

En Connell no va dir res. No sabia quina era la situació amb la Marianne, en aquells moments. Després de parlar amb en Rob, va decidir que s’havia acabat, se n’havia anat al llit amb ella una vegada per saber com era i ja no la tornaria a veure més. Però de totes maneres, mentre es dictava mentalment aquesta decisió, sentia que una altra part del seu cervell, en una veu diferent, deia: Sí que hi tornaràs. Era una part de la seva consciència amb la qual mai no havia estat en contacte, aquell impuls inexplicable de fer realitat desitjos perversos i secrets. Va començar a fantasiejar amb ella aquella tarda, a les taules del fons de la classe de matemàtiques, o quan se suposava que havien de jugar a rounders. Pensava en la seva boca petita i humida i tot d’una es quedava sense alè, i havia d’esforçar-se per tornar a omplir els pulmons.