[Ella no volia parlar mai del seu germà. Tanmateix aquell vespre hi havia alguna cosa diferent, alguna cosa es va trencar dintre seu com una subtil tanca de vímet. Va ser el primer dilluns després d’haver acabat la llicenciatura, una d’aquelles setmanes en què la vida hauria de començar, o almenys una altra fase de la vida. Vaig esperar tot el cap de setmana per veure si em sentia diferent. No va succeir res. Com si algú m’hagués venut herba dolenta.

Sèiem al sofà de la seva habitació. Ens arribaven els miols llastimosos dels gats de carrer.

—Vint marcs —va dir, passant les mans per sobre la pelfa marró que s’estenia ufanosa entre nosaltres—. Un paio ha vingut i l’ha revestit.

—De quin color era abans? —vaig preguntar. Havia estat més de cent vegades a la seva habitació, però no podia recordar aquell sofà de cap altre color llevat del marró.

—Doncs beix —va respondre—. Que no te’n recordes?

Allò em resultava intolerable: ella i el beix. Mai no havia estat una persona de beix. Les persones així són tranquil·les i ordinàries. No vaig gosar preguntar-li pels altres colors que, n’estava convençuda, havien tacat aquell sofà descolorit durant el parell d’anys que no l’havia visitat. Em vaig quedar callada. Estava nerviosa. Després d’aquell dia a l’illa, ella havia deixat de parlar-me. Tres anys de facultat sense cap paraula. I ara, de sobte, jo seia al seu sofà, cedint a la primera trucada.

Crec que vam beure vi, encara que no em venia de gust beure alcohol. La Lejla em va omplir el got i em va dir amb fermesa, però també tendra: «Beu». I vaig beure. Vi o alguna altra cosa, no ho recordo. Només sé que el seu cap negre i sorprenentment feixuc se’m recolzava a l’espatlla. Dic «negre» perquè per a mi ella era encara aquell corb esbullat de l’institut, malgrat tota l’aigua oxigenada que havia malbaratat per camuflar-se. Recordo que als ulls li tremolava el reflex de la petita finestra rere la qual havia crescut una densa foscor. Recordo també que el seu germà, tan guapo, ens mirava des de l’única fotografia que hi havia a l’habitació. El temps havia fet empal·lidir el seu rostre, el cel i el banyador. I què més? Com era la moqueta? N’hi havia, de moqueta? Penjava del sostre aquell llum horripilant amb falses perles negres comprat a Dalmàcia? O llavors ja l’havia despatxat? Ni idea. No puc explicar la Lejla descrivint la seva habitació. Això seria com descriure una poma amb llenguatge matemàtic. Només recordo el pes del seu cap, i el dit gros del peu, amb l’ungla pintada, sortint per un forat de la mitja de niló. Recordo el seu germà. Si no hagués sigut per aquella fotografia, no hi hauria hagut vida, en aquella habitació.

La seva mare feia renou amb les paelles a la cuina, de la qual només ens separava una paret prima. Crec que vaig dir alguna rucada, alguna cosa que en aquell moment em va semblar molt enginyosa: «No ets prou gran per tenir la mare a la cuina?» o alguna cosa semblant. La Lejla va somriure, benintencionada; al capdavall jo també en tenia, de mare. Sembla que aleshores era així, aquella ciutat: plena de nens grans i de mares canoses i encorbades.

Per què hi vaig anar aquella nit? La volia ignorar, no cedir així d’entrada. Però aquell matí ella havia trobat el seu conill blanc mort sobre les rajoles fredes del bany. Dic fredes: algú ho corregirà algun dia. Em dirà que si no hi era per tocar-les, com sé que eren fredes? Però jo en sé alguna cosa, d’aquell conill, i del bany, i d’aquells dits sempre fregant els trenta-vuit graus centígrads. Sé que portava les plantofes de color d’albercoc, i que es va ajupir a tocar la despulla. Sé que va pensar despulla. No pas cos. Li puc veure els blaus als genolls cantelluts.

No havia tingut mai un nom de debò. Era la Llebre, el Conillet o la Llebreta, segons l’humor que tingués la Lejla. Recordo que el vam enterrar al pati que hi havia darrere del seu edifici, sota un vell cirerer que ella afirmava que era radioactiu. Era la primera vegada que jo enterrava un animal.

—No és veritat. I les teves tortugues? —em va preguntar, gairebé desesperada. Recordo la Llebre morta a les seves mans esteses, i com la va introduir, com si fos una peça preciosa d’un dot, en una bossa d’escombraries blava.

—Les tortugues no compten —vaig dir—. Ja saps que només feien cinc o sis centímetres de diàmetre, com bunyolets. Costa força comptar-ho com a experiència funerària.

—I doncs, com ho fem?

El veí ens va deixar una pala, pensant que plantàvem maduixeres. No era una eina grossa, més aviat una joguina per a adults. Vaig trigar una eternitat a cavar un forat prou gran. Li hauria retret que era culpa de la mida del cadàver, però aquell dia em vaig empassar el sermó. Em va semblar petita i espantada, com si hagués caigut massa aviat del niu.

Vam dipositar la bossa amb la Llebre a la petita fossa. Unes arrels diminutes van gratar la terra, van agafar el cadàver amb els seus dits delicats, i després se’l van endur endins, cap al seu ventre fred. Quan es va acabar tot, vaig posar dues pedres blanques a terra per assenyalar la tomba; com era d’esperar, en veure-ho va posar els ulls en blanc.

—Va, digues alguna cosa— va fer.

—Què vols que digui?

—Qualsevol cosa. Li has fet el monument, ara calen unes paraules.

—Per què jo?

—Tu ets la poeta.

Que cruel, vaig pensar. Escric un llibre de poemes bastant dolent i ara em surt que faci discursos funeraris per a conills enverinats. Però per respecte a la seva mirada perduda i a les seves mans blanques tan tristament buides de la Llebre, em vaig escurar la gola i, mirant apàticament les dues pedres silencioses, vaig extreure d’algun lloc d’una vida anterior els versos escaients:

Llavors em sembla que va plorar, o ho vaig fer jo, no n’estic segura. Era fosc, potser només li havien espurnejat els ulls sota els llums del carrer. Si llegeix això s’emprenyarà, em dirà que soc una bleda assolellada, que ella no plora mai. Sigui com sigui, els versos van fer la seva funció i van cloure un capítol inacabat amb més eficàcia que un simple diploma universitari.

Tenia remordiments de consciència per haver deixat que pensés que els versos eren meus. Però en aquell moment, amb la Llebre morta sota terra i la Lejla a sobre, per a mi l’autor no tenia cap mena d’importància. Els versos eren com núvies fugitives, lliures d’Álvaro de Campos —el qual, d’altra banda, no havia existit mai, igual que les nostres maduixes—, lliures de la Lejla i de mi, d’una muntanyeta de terra freda amb dos ulls de pedra, lliures de ser durant un instant i deixar de ser al següent.

No soc capaç de recordar si vam tornar la pala al veí, ni si vam dir res més. Només sé que aquella nit el seu cap es recolzava feixuc sobre la meva incòmoda espatlla, que vaig maleir per dintre aquella espatlla i aquella pelfa marró convertida en asfalt entre nosaltres. Ens vam mirar el seu germà descolorit, emmarcat per quatre vores de paper, mentre la seva mare donava cops a la cuina.

La Lejla va dir:

—La mare encara té la fotografia de Tito. La té al rebost, darrere dels pots dels envinagrats. Si t’hi fixes, li pots veure un ull entre dos trossos de pebrot.

Vaig riure, encara que no em venia de gust. Sempre se m’han fet pesats aquests nostàlgics silenciosos que viuen en una bombolla ben robusta, amb versions més bones i més felices d’un país on les maduixes sempre creixien i els conills no morien mai. Una terra de la qual poden afirmar que era perfecta perquè ens han tret la possibilitat de comprovar-ho. Jo a la seva mare l’havia sentit més vegades de les que l’havia vist. Aquella nit també va ser així. Al cap d’una estona, les paelles van callar com trombons abaixats.

La Lejla va mirar els llibres desats al prestatge darrere de la fotografia del seu germà, després va tancar les parpelles maquillades i va dir en veu baixa:

—Jo la veia morir.

La vaig mirar, confosa. Va obrir els ulls, i quan em va veure la cara de perduda que feia, va somriure i va dir:

—Punt per a mi.

En adonar-se que continuava sense entendre què passava, va posar els ulls en blanc i va deixar anar fredament:

—Ara està inflada, com un cadàver.

Llavors hi vaig caure. Era el nostre joc particular: una de les dues etzibava una citació qualsevol d’algun dels llibres que teníem a la vista en aquell moment, i l’altra havia d’endevinar-ne el títol. Tanmateix, no em va quedar clar per què havia recordat en aquell moment el nostre ritual, gairebé oblidat. Jugàvem a les citacions quan vam començar la carrera, mentre encara crèiem que n’hi havia prou amb dir paraules grandiloqüents perquè la gent cregués que les comprenies. Però aquelles ja no érem nosaltres. La universitat era fora de les nostres vides —per a mi, com un amant sobrevalorat durant quatre anys; per a ella, com una vacuna dolorosa que els altres li havien dit que era imprescindible—. Ara està inflada, com un cadàver ja no era la mateixa frase, igual com nosaltres ja no érem les mateixes mocoses.

—Al capdavall, les paraules són buides —em va dir un cop, abans d’un examen de morfologia. Però aquell vespre les paraules eren necessàries, ni que fos com un placebo; per això, tàcitament, vaig seguir les normes del joc.

—No, ella no es va empetitir —vaig murmurar—, freda i buida semblava molt més gran que abans.

—Fosca —va dir la Lejla.

—Què?

—Fosca i buida.

—Això... Fosca i buida. Diaris de viatge.¹

Quan vaig repetir la resposta correcta i ella va moure el cap en senyal d’aprovació, vaig tancar els ulls i li vaig estrènyer la mà càlida per rescatar-la de la pelfa marró i del seu passat beix i xarlatà. Em tranquil·litzava que ella encara fos capaç de jugar, de ressuscitar citacions d’alguns llibres que fingia que no li agradaven i de compartir-les amb mi com si no m’hagués ignorat durant tres anys. No estava emprenyada, jo. M’agradava que encara pogués creure en la bellesa després d’haver presenciat la mort sobre les rajoles del bany.

Llavors em va fer aquella maleïda pregunta per primera vegada.

—Quan escriuràs un poema sobre mi?

Vaig obrir els ulls i em vaig redreçar. La coneixia d’abans d’haver tingut la regla i encara m’agafava per sorpresa.

—Estic segura que continues escrivint. Després d’aquell llibre morbós. Oi? Reconeix-ho —va dir; tot d’una havia aconseguit avergonyir-me, com si escriure poesia fos el mateix que amagar l’ampolla de rakija en una bossa de paper i dormir en un portal.

—Escric —vaig respondre. Ja eren més de les deu. Feia estona que no se sentien les paelles. Sabia que hauria d’haver anat cap a casa just després del funeral. No pot passar res de bo després d’enterrar l’animaló d’algú.

—I doncs, per què no escrius un poema sobre mi? Què tinc de dolent, jo?

—Que potser soc el puto Balašević?² —li vaig demanar.

Després em va saber greu. Li hauria d’haver dit «sí, i tant», i al cap d’uns dies hauria oblidat que m’ho havia dit, o hauria rigut d’aquella pregunta estúpida i m’hauria dit que preferia morir abans de fingir que era la musa d’algú. En canvi, no vaig ser capaç de contenir-me. No és que la meva poesia fos bona, però el fet que la Lejla s’hagués mantingut allunyada d’aquella part de la meva vida —precisament, la manera com havia ignorat tots aquells esforços, incloent-hi presentacions, ressenyes i premis— m’havia fet mal ben endins, deixant-hi un pòsit perillós. No, no podia permetre que se’n sortís. Encara que avui ella hagués enterrat la mare, no hauria deixat que m’humiliés d’una manera tan banal. Al carrer, un captaire em podria haver demanat el mateix i hauria cregut en la innocència de la petició. Però ella no. Per a la Lejla, la vida era una guineu rabiosa que de nits ve a furtar-te les gallines. Mentre que escriure sobre la vida significava clavar la mirada en la gallina esquarterada l’endemà, sense cap possibilitat de capturar la bèstia in fraganti. Sobretot, em sembla que ella mai no va entendre per què algú que està bé del cap s’asseuria a escriure versos. I encara menys per què jo, en el temps i l’espai que ens havia tocat viure, volia fer-ho tant sí com no. I ara, després de tot plegat, després de tants anys d’una política de menyspreu per l’única cosa en la qual he tingut una mica d’èxit en la meva vida gens espectacular, s’asseu aquí, al seu sofà marró de pega, amb els seus cabells rossos de pega, i m’ofèn. Doncs no se’n sortirà.

—Collons, Sara —va dir i es va aixecar—. Era conya.

No s’havia enfadat, només estava cansada. Segons la Lejla, la poesia no val ni per barallar-s’hi. Va anar fins a la prestatgeria, va agafar la foto del seu germà i va fregar-ne el vidre amb el puny de la màniga.

—Ell tampoc va voler dibuixar-me —va dir, i va tornar la fotografia al seu lloc. Em va mirar amb els ulls ben oberts, com si tot d’una hagués recordat alguna cosa—. T’he explicat mai com va tocar un Dürer?

Em vaig quedar callada al sofà, tot d’una sense propòsit, com una plantofa que perd completament la raó de ser si no està emparellada amb l’altra. A ella, evidentment, ni tan sols li calia un interlocutor, només unes orelles per buidar-se del tot, com un animal abans de ser dissecat. Va dir «ell». Per primer cop després d’aquell dia horrible a l’illa.

—Jo no ho recordo —va començar—, era massa petita. Però la mama m’ha explicat aquesta història milers de vegades. Érem a no sé quin museu, l’Armin tenia set o vuit anys, em sembla. No ho sé. El cas és que va aixecar un dit i va tocar el quadre. Així... amb tot el dit sobre el quadre, saps? I de sobte es va armar un sidral, va saltar l’alarma, els guàrdies corrent amunt i avall... Els meus pares estaven terroritzats.

No sabia què dir. De fet, què podia dir ningú en un moment així? La guineu ja havia fugit del pati, jo no tenia cap esperança de capturar-la. Les paraules, tot d’una, em semblaven falses, gastades, com el maquillatge escrostonat a la cara arrugada d’alguna vella.

—Però el que importa és que la Llebre hagi tingut el seu epíleg —va dir, i va arronsar les espatlles, segellant tota aquesta història sobre la mort, la poesia i els quadres protegits. Tornava a ser la noia senzilla, la que no anava a buscar el nou als exàmens, la que preferia beure’s una cervesa i no fer-se la llesta. Una noia rossa amb plantofes de plàstic que era perfectament capaç de fer broma sobre la mort d’un conill que, ho recordo amb claredat, havia arribat a estimar més que a la gent. Una noia que no sabia que Viena està inflada com un cadàver, i que no parlava del seu germà. La musa fràgil, ximpleta, d’algú. Jo no la podia suportar.

Li vaig dir que ja era tard i que ja era hora d’anar-me’n a casa. Segur que la seva mare se n’havia anat al llit. Em va mirar uns instants, els seus ulls serpentejaven per la meva cara com si, observant-me durant prou temps, jo m’hi pogués repensar. Quedar-me, beure’m el seu vi, escriure-li un poema; ella només havia de portar les regnes. Quan es va adonar que jo estava realment decidida a anar-me’n a casa, el seu esguard va lliscar pel meu rostre com el llençol d’una estàtua. Va anar fins a la porta, la va obrir de bat a bat i va dir, em sembla, n’estic pràcticament segura, encara que ella més endavant ho negarà:

—Ves, ves a prendre pel sac.

Em vaig acabar el vi, o el que fos que hi havia en aquell got, i vaig sortir de l’habitació de la Lejla. Vaig arribar a casa de seguida, així que vaig continuar pel carrer com si no hagués reconegut el portal de casa meva. Vaig caminar molt, i vaig sentir els grills entre els matolls descuidats, i em vaig preguntar on s’havien amagat els talps aquella nit i si seria cert el que es deia sobre les grans serps verinoses de vora el riu. Vaig caminar fins que totes les esglésies havien tocat les campanes cinc cops i, em sembla, fins molt després. Vaig caminar fins que, dotze anys més tard, vaig arribar al parc de St. Stephen’s Green, a Dublín, em vaig treure el telèfon de la butxaca de la gavardina i vaig dir el seu nom. Sí, em refereixo al teu nom. Llavors em vaig aturar.]

1 Les frases són del llibre Putopisi, que podem traduir com Diaris de viatge, de l’escriptor Miloš Crnjanski (Čsongrad, Hongria, 1893 - Belgrad, 1977). (N. del t.)

2 Un dels cantautors de més èxit de l’antiga Iugoslàvia, encara en actiu. (N. de l’a.)

2

Vaig entrar al pis amb les mans buides. Havia de comprar una cortina nova. I alguna cosa més que havia oblidat. A l’entrada m’esperaven les seves plantofes grises. Una tenia la sola trencada. S’obria i es tancava amb cada passa com si tingués alguna cosa a la punta de la llengua i no fos mai capaç de recordar què. Havien estat el regal pels trenta-cinc anys d’en Michael, aquestes plantofes. Aquell any també li vaig regalar un vinil. No recordo quin. Vam comprar un pastís red velvet i vam fer la broma que anant cap al pis ens cauria. Ens vam aturar davant d’una farmàcia que era coneguda només perquè un personatge literari hi havia comprat sabó feia més de cent anys.

—I si ens casem? —em va preguntar en Michael.

—No siguis ridícul —vaig respondre. Vaig obrir la capsa i vaig enfonsar el dit a la massa esponjosa i freda del pastís vermell. Era deliciós—. Per molts anys —li vaig dir. I en això va quedar, la idea del matrimoni la vam llençar davant d’aquella farmàcia com una pastilla ineficaç. La mare va deixar de preguntar al cap d’uns anys. Ens va visitar només un cop. Va dormir amb mi al llit gran mentre en Michael es rebregava al sofà. Es llevava a les set del matí i començava a fer renou a la cuina. Ja sabia què pensava, ella: que la posava en evidència davant del món sencer. Tot Irlanda tindria notícia que la meva mare no m’havia ensenyat a netejar. I també sabia el que pensava en Michael: es mirava el seu cos enorme i es preguntava si devia ser genètic. Sempre havia estat grassa, però després de la mort del pare va aconseguir deformar-se del tot. Vaig pensar en els seus cabells rossos que em queien a la cara quan m’acotxava a les nits. Ara se’ls recollia en uns quants flocs fins al voltant de les galtes grosses, que s’ajuntaven amb el coll. Recordo el que em va dir en Michael:

—La teva mare té uns ulls molt bonics.

Era l’única floreta que se li podia dir. I jo el vaig odiar per això. Volia abraçar la meva enorme mare i apartar-la de la seva vista.

Em vaig sentir alleujada quan se’n va tornar a casa. Es va comprar una gerra immensa amb un trèvol estampat, encara que no bevia mai cervesa, i un cendrer amb la bandera irlandesa, encara que no havia fumat mai. Es va asseure a l’avió i va tornar a Bòsnia. Al cap d’un temps va deixar de trucar. En Michael i jo vam tornar a la normalitat. Ell, a escriure codis; jo a traduir. Ningú va tornar a esmentar mai el matrimoni ni la meva mare.

El nostre primer clau va durar uns cinc minuts. Ell anava begut, jo estava cansada, i el seu gos guinyolava al passadís. A fora els dublinesos cridaven borratxos. En Michael es va adormir tan bon punt va llençar el condó. Jo vaig anar al bany a rentar-me. Era el primer cop que anava al seu pis. Després va esdevenir el nostre pis, i també el meu pis, encara que en realitat no ha estat mai ni una cosa ni l’altra: pertanyia a una irlandesa rabassuda de seixanta anys i escaig que flirtejava amb en Michael i que a mi m’ignorava. Però aquella nit, després de cinc minuts de sexe, encara era només el seu pis. No en coneixia els racons, i em clavava cops als dits dels peus. Al bany, vaig obrir l’armariet darrere el mirall i vaig trobar prou analgèsics per adormir un cavall. Les migranyes d’en Michael. Més endavant les coneixeria. El doctor li dirà que no s’estigui tant de temps davant de l’ordinador. Nosaltres esclatarem a riure. Però aquella nit allò eren un munt de pastilles d’un paio que havia conegut la nit abans. Me n’he anat al llit amb un ionqui dels narcòtics, vaig pensar. Tot això l’hi confessaré més endavant, després de la quarta o la cinquena cita. Per a ell serà la cosa més divertida del món.

Quanta estona vaig estar-me al bany? Hi havia un aneguet de plàstic enganxat en una rajola. A l’aigüera hi havia tot de pèls vermells. Em feia mal a l’entrecuix. Em vaig prendre dues de les seves pastilles i vaig agafar prestada una tovallola. Pensava que la nit aniria millor, tot feia pensar-ho. Un paio intel·ligent. Llegit. Profund. Una mica estrambòtic. Li agrada Cohen. Després tot havia durat cinc minuts, i el paio intel·ligent s’havia clapat de seguida. Em vaig asseure al vàter aliè, sense saber que un dia seria el meu, i vaig pensar en tots els dublinesos amb qui havia dormit des que hi havia emigrat. Em van passar pel cap tots aquells condons. Una petita piscina de genètica irlandesa malbaratada. Com havia acabat amb aquells paios? Tal com va anar amb aquells, anirà amb aquest, vaig pensar. Sortiré del bany i trucaré a un taxi. No li he donat el meu número, no em donarà la tabarra.

Hi havia una pila de roba bruta seva damunt la rentadora. Vaig agafar d’aquella llodriguera una samarreta amb la cara de Darth Vader i me la vaig acostar. Era enorme i feia pudor d’haixix. La vaig tornar al pilot i vaig sortir del bany, decidida a vestir-me i trucar a un taxi. Només vaig trobar els texans i un mitjó. El seu gos em seguia atentament, com si no fos la primera que vagava per aquell pis a la recerca de la sortida. Buscava la brusa a la saleta d’estar, on llavors hi havia una altra taula, abans de la que hi vam posar uns anys després. En aquest moment només vull trobar la brusa, sortir d’allà i fer com si res no hagués passat. Ell ronca a l’habitació, ni se n’adonarà, que he sortit. L’altre mitjó se’l pot quedar de record.

Vaig trobar la brusa al costat de la tele i me la vaig posar, dubtant de quin servei de taxi trucar, fastiguejada d’haver de pagar altre cop les rodes d’algú altre. Llavors vaig mirar cap amunt, a la prestatgeria, i em vaig aturar. Del munt de manuals d’informàtica sobresortia un llibret negre. Al llom hi havia impreses unes lletres platejades. Vaig llegir: L’illa del tresor, R. L. Stevenson. Em vaig quedar plantada, mirant com brillaven aquelles paraules a la claror del carrer que entrava a la saleta pel balcó. Vaig passar els dits per sobre les lletres; tenien relleu, com la cicatriu d’una ferida. Ja no em feia mal res, l’analgèsic havia anat per feina. El gos em llepava el peu nu. Vaig mirar el llibre i vaig pensar en en Jim Hawkins, a qui van dir que ho havia d’escriure tot tal com havia passat, que no havia d’ometre res. Al cap d’una estona em vaig treure tota la roba i vaig tornar al llit amb en Michael.

Quants anys han passat des d’aleshores? Des del nostre primer clau fins a la trucada de la Lejla? Ha mort gent cada dia. Quantes persones han deixat d’existir des que vam soterrar la Llebre? Han desaparegut vides senceres mentre nosaltres no parlàvem. Mentre jo coneixia en Michael, dormia amb en Michael, menjava pastissos amb en Michael, discutia amb en Michael, on era ella? Per què no em va trucar aquell dia, o aquell altre davant de la farmàcia, o el següent, o qualsevol altre dia que no fos aquest? Per què no em va trucar abans que jo veiés aquell llibre a la prestatgeria d’en Michael? És com si ella ho sabés tot, de la meva vida, el que em passarà, abans que jo mateixa.