Anatomia de les distàncies curtes

© Marta Orriols Balaguer, 2016

Primera edició: setembre del 2016

Segona edició: octubre del 2016

Tercera edició: desembre del 2016

Quarta edició: febrer del 2017

Cinquena edició: maig del 2017

Sisena edició: octubre del 2018

Setena edició: febrer del 2019

© del pròleg: Jenn Díaz, 2016

© de l’epíleg: Tina Vallès, 2016

© de la il·lustració de la coberta: Marta Bellvehí, 2016

© de la fotografia de l’autora: Albert Martí, 2016

© d’aquesta edició: Edicions del Periscopi SL, 2016

Publicat per Edicions del Periscopi SL

info@periscopi.cat

Web: www.periscopi.cat

Facebook: www.facebook.com/Periscopi

Twitter: twitter.com/Ed_Periscopi

Edició a càrrec d’Aniol Rafel

Maquetació i disseny interior: Tono Cristòfol

Correcció: Miquel Saumell Santaeugènia, Òscar Lozano i Núria Saurina Eudaldo

Disseny de la col·lecció i coberta: Tono Cristòfol

Producció de l'ebook: booqlab.com

ISBN: 978-84-173393-6-4

Tots els drets reservats. Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics.

Pròleg
Gent sola, petons al front

Jenn Díaz

No ens amagarem: la gent està molt sola. Les dones se senten aïllades, al marge. Els homes se senten apartats, sense rol. Hi ha molta gent que no pot dormir, que necessita els ansiolítics. Hi ha gent que vol fugir però es queda, hi ha gent que fuig però voldria quedar-se. No amagarem res, no ho farem: aquests contes intensos i plens de força no ens amagaran la tristor, però tampoc la dolçor d’alguns penediments, la tendresa d’algunes reconciliacions. Marta Orriols ha decidit no amagar-nos res, res de tot això, d’aquestes coses que són la vida i que sacsegen les vides d’aquests personatges.

Els homes i les dones d’aquest recull de contes són personatges de veritat, i amb això vull dir que no és gens difícil trobar-se a gust amb algun d’ells. Tots tenen aquella cosa de la vida quotidiana i també dels moments extraordinaris de la vida quotidiana. I quan parlo de moments extraordinaris no parlo de moments plens de bellesa i felicitat, sinó d’allò més mesquí o més excepcional —per poc usual. I tot i així, diria que la mesquinesa i l’excepcionalitat més quotidiana no ens agafa per sorpresa, a ningú.

Les distàncies curtes de les quals parla aquest llibre són ben clares: tots els personatges es miren de cara algun problema, algun conflicte, alguna persona. Tots busquen alguna resposta, perquè d’això va una mica la vida i també la literatura. Però no només és aquesta la distància curta, la de mirar-se de ben a prop la tremolor. Aquesta distància curta també parla de l’extensió dels relats: no, no són gaire llargs. I penso que si fossin més llargs, ens explicarien el que no volem saber per innecessari.

Les històries queden trencades, com si per una escletxa de les cases poguéssim veure una mica de les vides d’aquests personatges, i tot el que podem veure des d’aquesta escletxa és més que suficient, i és també l’única cosa que val. Podríem saber més de tots ells, i fins i tot en més d’un cas sents curiositat, però no cal: aquí hi ha l’essencial de la vida, les grans preguntes que ens hem fet tots, les grans respostes que no trobem, i tot explicat a partir d’una anècdota senzilla però que amaga molt. Aquesta és la segona distància curta: la del relat breu, molt breu, que tanca en un pot petit les grans qüestions que ens obsessionen com a persones i probablement com a escriptors.

Dit això, penso que sempre hi ha dues maneres d’entendre l’escriptura i la lectura. Aquest llibre em fa pensar en dues cares de la mateixa moneda. Els personatges —que són més a prop de ser persones que personatges, de tan propers— actuen i resolen les seves petites lluites de dues maneres, perquè hi ha dues maneres de fer literatura. La primera sembla fàcil, però no ho és. L’autor voldria, a partir de les escenes més quotidianes, crear un ambient extraordinari. Per exemple, que portar les sabates brutes i trencades sigui un símbol de distinció gràcies a la lògica i les explicacions que justificarien aquestes sabates brutes. Penso, per exemple, en les petites virtuts que tan bé va saber explicar Natalia Ginzburg. L’altra manera té a veure amb la majoria de personatges de Marta Orriols, però no tots: crear, d’allò més extraordinari, una situació de quotidianitat. Els dinou relats d’aquest recull ballen entre aquestes dues modalitats de crear literatura. Podríem, doncs, classificar els contes.

Quan penso en escenes quotidianes que la literatura té el do de convertir en excepcionals, se m’acut per exemple una dona sola que no vol tornar a casa acompanyada malgrat que és el més fàcil. Hi ha alguna cosa que falla en aquesta dona, perquè la veus incòmoda. Una dona al metro és una situació del tot quotidiana, és una matèria molt senzilla per teixir tota una història. En aquest cas, però, la literatura —l’autora— la fa excepcional: ha perdut un nen. I la paraula malformació, només una paraula, s’encarrega de fer tota la resta al nostre cap. Aquest seria un exemple de com una situació del dia a dia, que tots podem reconèixer, ens transforma com per art de màgia i es converteix en una altra cosa: el motiu per què no vol tornar acompanyada i prefereix agafar el metro, més incòmode, és allò que la diferencia de tot.

Una altra escena completament quotidiana és estendre la roba a un terrat, però el que passa en el terrat del conte «Tots els colors» es transforma en excepcional, perquè dues dones se senten atretes entre si. Però el més important no és això, encara que ho sigui: de la mateixa manera que la paraula malformació funciona, que el personatge hagi sentit abans una tensió sexual amb una dona ens diu molt en molt poc. No necessitem gaire, una paraula, un record per crear tota una personalitat. Ja veiem que aquesta dona s’està negant alguna cosa: la primera dona no volia reconèixer que el seu avortament era el motiu, el que la feia voler estar sola; la segona dona no ha volgut mai acceptar que el seu instint no era com ella esperava. Totes dues se senten avergonyides, d’una vergonya que no haurien de sentir, i és un sentiment petit dintre de tota la narració, que queda emmarcada en la normalitat: voilà, la literatura fa que dues o tres pàgines diguin més del que diuen.

Que un home negre que s’ocupa de la piscina i del jardí decideixi saltar-se les normes i despullar-se davant de les dones de la casa per tirar-se i remullar-se, després de tanta mala educació i racisme, és una escena extraordinària, però ¿d’on ve aquesta segona escena? D’una escena ben quotidiana en certs mons: un home queda esclavitzat pels seus amos. I així queden les històries quotidianes però excepcionals: un home amb el rol de dona al parc infantil, que s’ofega i no sap com ha pogut arribar a la paternitat; una dona que vol ser metge però no aconsegueix matar ni un ratolí, mentre ressona la veu d’ell dient que no ho aconseguirà. O bé l’escena excepcional emmarca la normalitat, o bé la normalitat emmarca una escena excepcional: no falla. Per això amb quatre pinzellades ens basta.

Hi ha un no-sé-què de llibertat, en aquests contes, d’escriure sense prejudicis, sense jutjar els personatges. Marta Orriols parla de la soledat i de les crisis des de molts punts de vista, però tots tenen al centre un mateix tema, que és potser el tema que molts intenten explorar i que Carson McCullers va definir molt bé: no formar part d’un nosaltres. O quan formes part d’un nosaltres que no et queda a la mida, o que et fa sentir incòmoda. Així, un home queda enamorat per sempre de la seva millor amiga, i vol que formin un nosaltres que no podrà ser; de la mateixa manera que la germana bessona que ha deixat en cadira de rodes a la seva igual vol desempallegar-se d’aquest nosaltres que representa. Potser tot podria definir-se en aquests termes de la Frankie, i l’autora ha pogut posar alguns exemples al respecte.

Sigui com sigui, aquest és un llibre elegant, ple de moments d’elegància però també de patetisme.

El sexe, per exemple, és un dels motius que fa sentir els personatges dins o fora: o bé ets una amant que decideix no ser-ho a l’últim moment, o bé ets l’amant nerviosa que no vol que l’enxampin, o bé ets la veïna nova… l’amor i el sexe van d’una banda a l’altra amb desimboltura, amb naturalitat, amb —sí— elegància. El sexe i l’amor no estan representats aquí en la seva millor versió, la versió de les grans passions i la ceguesa. És una representació de l’amor més mediocre, envoltat de rutina i de decepcions, i això el fa més real. Són molts els símbols que Marta Orriols utilitza per deixar la seva empremta personal, el seu univers que comença, amb aquests contes, a forjar-se: el sexe, doncs, dóna la mida d’alguns personatges.

I el sopar també és important i es repeteix de forma constant —igual que la fotografia, el color rosa, els petons al front, les reconciliacions. És inevitable, quan gires pàgina, no reconèixer-hi l’escriptora de la història anterior, i això vol dir que inequívocament estem davant d’un estil i un imaginari ben definits. La mare que s’esforça per fer-li un sopar adequat a la seva filla, la parella que no vol sopar fora ni baixar a comprar una pizza, el fricandó congelat… i la mandra d’una persona que no vol cuinar per no sopar sola: tots aquests personatges creen el símbol, el fan universal en els contes, i converteixen aquest moment del dia en un termòmetre de les tensions i les pors.

Hi ha més termòmetres: l’alliberament, la infidelitat. Dos dels contes van sobre la rebel·lió dels que pateixen l’opressió. És un alliberament real. No és una opressió subtil de la societat, no: són dues persones que treballen per als senyors, i els senyors no tenen cap importància i no sabem d’ells més del que necessitem saber —a partir del que xiuxiuegen, o de la roba que la dona de fer feines s’emprova—, però els dos protagonistes, un home i una dona, trenquen les cadenes invisibles i fan un pas endavant. És en aquests gestos dels relats que veiem l’esperança, una llum dèbil que ens fa sentir una mica millor.

De la mateixa manera que hi ha un petit patró entre alguns personatges joves, que veuen la visita dels seus familiars com una amenaça —un home d’èxit cuida de la seva àvia, una dona amb molta feina treballa amb la seva mare instal·lada a casa. En tots els casos, el jove és un incomprès i per això la visita inesperada trenca amb tots els esquemes que han anat creant d’esquena a la família, malgrat la família. Però hi ha una tendresa innata en la manera d’escriure de l’autora que resol aquests conflictes d’una manera suau: amb una reconciliació senzilla. Les reconciliacions, doncs, són una altra clau per accedir a aquest univers que tot just comença.

Marta Orriols ha sabut com explicar la vida quotidiana amb gran qualitat literària. Sovint la vida quotidiana no mereix la mirada dels escriptors d’avui en dia, que necessiten grans històries que sorprenguin per poder estar a l’altura dels temps d’ara, d’avui, tan pendents de l’actualitat —fugaços. L’autora, doncs, ha parlat de la vida quotidiana a partir d’escenes particulars, genuïnes, i ho ha fet amb la normalitat que demana una narració així. Hi ha qui es passa tota la vida intentant que la seva literatura sigui elevada, tot i que el més difícil és que la normalitat no passi per normal. Aquests relats semblen fàcils de fer, semblen normals: aquest és, per als amants dels detalls, l’encert. L’editorial té a les seves mans el futur d’una escriptora sota el plàstic protector: encara no l’han descobert els lectors, però ho faran i en voldran més.

 

 

 

 

 

 

Per a tu, Miquel.
La vida no era això. A la vida també hi eres tu.

I per a l’Ignasi i l’Oriol, dos herois amb superpoders. Comprovat.

 

 

 

 

 

Princesa

—Segur que no vols que et porti, Paula?

—M’anirà bé una mica d’aire fresc. —Amb un cop de mà desmenjat rebutja per enèsima vegada la proposta mentre camina tentinejant i pretén una serenitat impossible. Les sabates de taló tampoc l’ajuden. Són gairebé les sis del matí i el cel de juny s’anuncia rosa; té ganes de córrer però les begudes que ha anat prenent al llarg de la nit se li barregen i se li fan presents amb un lleu mareig.

—Molt bé, tu manes. Et trucaré per allò de dimecres. Si t’ho repenses fes-m’ho saber. Descansa, princesa! —li crida quan engega el motor. La veu de l’amiga sona irrisòria quan passa amb el cotxe pel seu costat i toca el clàxon tres vegades seguides. L’eco de la veu es perd tot seguit entre el soroll dels altres cotxes que també acaben la nit, o que tot just es disposen a començar el dia. Una nota agra ha quedat sostinguda en l’aire com el preludi de la melodia que l’acompanya cada vegada que baixa a l’infern: Princesa. Princesa. Princesa.

S’aparta els cabells ondulats de la cara i s’hi baralla furiosa fins que no n’hi va cap als ulls. S’esmuny per la boca del metro i de cop les escales se succeeixen sense fi. El pendent la convida a la foscor, escabrosa, com cada una de les vegades que s’hi endinsa des que ha perdut una engruna d’ella mateixa.

Agafa aire i fa que no amb el cap. Intenta mantenir l’equilibri i la decència, però els dimonis li xiuxiuegen a cau d’orella, amb un alè calent i corromput, que el vestit que duu és massa curt i que la nit l’hi ha rebregat fins a convertir-lo en una ofensa així que s’apressa a estirar-lo amb petites estrebades per tapar una mica de carn sense poder evitar sentir-se bruta i despullada. Ja no tens edat, Paula. A qui vols enganyar, ara? I la coroneta de brillants? Una diadema, dius? Ets ridícula. Són malèfics, vaporosos i no la deixen mai sola.

Dos minuts per al següent tren. Només un parell d’ànimes perdudes esperen com ella sota terra. La calor i l’alcohol la conviden a tancar un moment els ulls i empassar-se saliva. Les orelles se li tapen amb un brunzit confús. Aguanta, Paula. A més, així, pendent de no vomitar o de no caure estesa a terra, no penses en ella, en com hauria estat embolcallar-la amb la tovallola flonja quan sortís de la petita banyera, així no t’imagines l’olor tendra de la seva pell immaculada en bressolar-la i mitigues el desig d’acaronar-li el nas tan petit que de ben segur hauria sortit al teu. Empal·lideix. Seu, Paula. Els doctors no miren als ulls quan han de donar males notícies. Una malformació. Les esperances gairebé nul·les. Sí, ho vull saber. Era una nena. Princesa. Princesa. Princesa.

El soroll del metro que s’acosta l’alerta. Obre els ulls al mateix temps que ho fan les portes, entra sense esma i es deixa caure en un dels seients com un titella de fils que desen a la capsa.

Clava els colzes a les cuixes per aguantar-se el pes del cap. Tres seients enllà hi ha una parella molt jove. Ella seu sobre d’ell. Estan emmotllats l’un dins l’altra i entrelligats amb un petó sense fi, metàl·lic, salivós i tatuat. Mouen el cap tan ràpid per enllaçar les llengües que la Paula ha d’esforçar-se per contenir el fàstic que se li enfila gola amunt i, malgrat tot, no els pot deixar de mirar. Tossuda i anguniejada a parts iguals, clava la mirada al rosa de les dues llengües toves i entreveu un xiclet de maduixa passant d’una boca a l’altra. La va veure només uns segons dins d’un recipient metàl·lic. Un bocí rosa, com un ratolí nat, però ja amb dues mans i deu dits diminuts. Escorcolla la parella fins que sent el nom de la seva parada entre els xiulets d’acer que esgarrapen els rails. Fuig del compartiment i puja els esglaons de dos en dos. Un cop a l’exterior, fa una glopada d’aire abans que la rebin els xiscles dels primers falciots matiners que l’alerten que sí, que el cel a primera hora també és rosa aquesta matinada, un rosa carn, un rosa nena.

Kind of Blue

La brisa, com si d’una inspectora es tractés, revisava cada racó del menjador bellament disposat per al sopar. No hi havia ningú, i vist així, els objectes adoptaven una presència gairebé humana amb aquella quietud imponent només manllevada pel moviment voladís de les cortines. Al pis de dalt, però, la vida transcorria fal·laç i postissa en tota la seva esplendor. Les bessones jugaven estirades de bocaterrosa; el Blai, a qui aquella setmana havien posat el pegat a l’ull esquerre per corregir les diòptries, s’estava ajagut a terra, dibuixant al llindar de la porta de l’habitació dels seus pares. Si les ulleres ja li donaven un aspecte d’àngel entremaliat, l’ull tapat i els genolls pelats li regalaven un plus de caràcter a aquells cinc anys de què feia gala.

—No ho sé, Joana, no és que els critiqui. Me’ls aprecio molt, collons, però després de deu anys junts i sense criatures, no em diràs que no és estrany. —El Carles parlava alt, girant lleument el cap en direcció al passadís perquè la Joana no era a l’habitació on ell es barallava amb el nus de la corbata—. Entenc que si ets assessor gastronòmic vagis tot el dia amunt i avall, però és que quan el truco pel partit de pàdel, per sortir a córrer… no ho sé, Joana, tot el que em diu per no quedar em sona a excusa. M’hi jugo el que vulguis que passa alguna cosa.

La Joana passà veloç per davant de l’habitació, carregada amb un munt de roba perfectament plegada. Es bufà el serrell mentre amb el colze intentava obrir la porta de l’habitació de la planxa. Va col·locar la roba sobre la post i agafà el vestit verd, el que a ell tant li agradava, el mateix que l’havia deixat sense alè d’una manera salvatge i sincera la primera vegada que es trobaren d’amagat. Entrà al dormitori i el va estendre sobre el llit. Sense badar boca, apartà les mans de la corbata del seu marit i li va fer el nus en un tres i no res. S’ajupí per buscar les sabates.

—A més, ella té un no sé què, està deprimida. No trobes? Tu les saps veure, aquestes coses. Sí o no?

—Ai, Carles, què sé jo, sempre estàs igual amb la Blanca i l’Albert —va dir molesta—. Estan com sempre, el que passa és que no tenen nens, Carles, i quan no tens nens… no sé si ho recordes, les coses funcionen diferent. Hi ha vida més enllà de la pel·lícula dels divendres, les cues del supermercat i les reunions de la classe de les tortugues. Té, posa’t aquests —li passà uns pantalons de l’armari— i deixa-ho córrer, sents? És que m’atabales, amb aquesta història.

—Jo només dic que no els veig bé. No te n’ha dit res, la Blanca? No n’heu parlat? Les dones ho feu, això.

—Ai, Carles, prou. I no cal que treguis el tema durant el sopar, pel que més vulguis.

—Sí, mira, si et sembla picaré la copa amb la cullereta per anunciar-los les meves sospites.

—Sospites? —La Joana es girà bruscament.

—Que sí, Joana, que estic segur que l’Albert es tira una altra dona. Unes banyes així, porta la pobra Blanca. —Amb els dits índex de cada mà, el Carles va marcar una distància de mig metre. El nen, encara assegut a terra i centrat en el seu dibuix, va alçar la cara visiblement esglaiat.

—Compte, rei, que la mare passa. —La Joana li amanyagà els cabells i va sortir de l’habitació mentre es treia la roba. La va llançar al cove i va tornar a entrar completament nua.

—Buf, Joana… —El Carles la va abraçar per darrere i li agafà un pit sencer. Ella rondinà. Rondinava sempre que el Carles la tocava inesperadament. Va fer via cap a la dutxa i agraí l’aigua freda que se li emportà la pesantor momentània. Va tancar els ulls, i implorà, sense saber a quin déu redemptor, que aquella nit tot anés bé.

Eren tots a baix, ara. Els convidats encara no havien arribat. Els petards sonaven distants i aïllats però l’aire de revetlla ja flotava en l’ambient. El Carles va posar Kind of Blue