reading

Joan Benesiu (Beneixama, 1971), va rebre el premi Llibreter 2015 i el premi Crexells 2016 per Gegants de gel, convertint-se en el primer autor que rep aquests dos guardons per una mateixa obra. La seva proposta literària ha estat considerada com un artefacte d’alta volada, sorprenent amb una prosa suggeridora i enigmàtica que combina amb una veu molt personal i deixa entreveure una literatura ambiciosa alhora que plaent. També va guanyar el premi Ciutat de Xàtiva 2007 amb Intercanvi (Bromera). És professor de filosofia en un institut de secundària del País Valencià.

Jesús Cartañà, Butxaca – «Un autor de veritat. D’aquells pels quals la literatura és quelcom seriós i essencial. Dels que s’han capbussat en la tradició i han anat consolidant la seva pròpia veu a base de lectures. D’aquells que no només tenen una mirada personal sobre el món, sinó la capacitat d’ordenar-la en forma de relat amb sentit, ritme i gruix.»

Gustau Nerín, El Nacional.cat – «Transmet la fascinació del qui viu una vida assossegada pel vertigen de les grans emocions. Com ho anomena ell: “la necessitat de navegar pels terrenys de frontera”.»

Manuel Baixauli, Quadern, El País – «Avui la narrativa d’alta volada escasseja i un autor com Joan Benesiu és aigua en un desert.»

Vicenç Pagès Jordà, El Periódico – «Benesiu demostra que sap crear mons prou diferents i encreuar-los de manera atractiva.»

Ignasi Moya, Cultura/s, La Vanguardia – «Gegants de gel apareix com una obra que transcendeix el seu origen local per inscriure’s en el marc de la literatura internacional més solvent.»

Manel Ollé, L’Avenç – «Allò que fa gran la novel·la és que no perd la lleugeresa, ni l’escuma de l’onada del relat que avança i fa passar pàgina enfebrat: els relats són absorbents i carregats d’allò que Gombrowicz definia com a sex-appeal literari, amb escenes travades, secundaris ben triats, ritme, concreció imaginativa, i sobretot trames tancades i amb un estil de fabulació que suggereix molt més del que sembla dir d’entrada.»

Jordi Carrión, Ara – «La novel·la és extraordinària: reuneix un grup de persones extravagants a Ushuaia; ens explica les seves històries inquietants, sovint violentes; reflexiona sobre la condició perifèrica, sobre la frontera física i vital, sobre el cosmopolitisme i les arrels. [...] Gegants de gel és herència i aposta, un homenatge a la tradició que mira decidit cap al futur.»

Ponç Puigdevall, Quadern, El País – «Gegants de gel també excel·leix a l’hora de contar la devastada vida dels altres: Benesiu té una imaginació obsessiva, dota els relats d’una passió fosca, i l’agitació mental bull arreu.»

Montse Camps, Llibres per escoltar, Catalunya Ràdio – «Esplèndida novel·la que ha irromput amb força per la seva qualitat, la seva bellesa i la seva profunditat. [...] Un dels llibres de l’any.»

Damià Gallardo, Laie CCCB – «Em plau informar-vos que Gegants de gel, de Joan Benesiu, és una novel·la extraordinària.»

Gerard Remendo, Saltamartí Llibres – «I com ho escriu! En sentirem a parlar, de Joan Benesiu.»

Pep Garcia, l’Odissea – «Literatura i història de grans dimensions, passat per una ploma que ens ha fet delir per la seva veu minuciosa, detallista i punxant que, entre d’altres coses fa pensar, de retruc, amb Bolaño. El llibre va creixent a mesura que avança la lectura fins a arribar a ser descomunal.»

Lluís Morral, Laie Pau Claris – «La gran descoberta de la literatura catalana d’aquesta tardor-primavera. És un llibre molt bo.»

Abel Ramon, La Central – «Avança com un iceberg enmig dels mars gèlids de la Terra del Foc, desafiant, cap a una única i incontestable conquesta: una veu pròpia.»

Xavier Vidal, NoLlegiu – «Història, literatura i referències culturals. Un encert.»

Enric Balaguer, VilaWeb – «Gegants de gel és la novel·la d’un gran lector, d’un consumidor de bon cinema, d’un escriptor capaç d’incorporar el pensament filosòfic a la vida dels personatges —fa referència a Nietzsche, Deleuze, Žižek...»

Mar Fontana, Núvol – «Gegants de gel és una obra que dialoga amb d’altres que l’han precedit i que permeten ampliar horitzons sobre els extrems, físics i, sobretot, mentals que desafien l’ésser humà.»

Tots els drets reservats. Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics.

Memòria d’una comtessa russa

M’agrada tallar-me els cabells a París. Ho faig amb més freqüència que els cabells creixen i per això cada vegada els tinc més curts, com si estigueren minvant-me les idees. M’agrada anar a les perruqueries de París no perquè les perruqueres siguen més eficients o els perruquers més discrets, sinó perquè en aquells espais amb cadires ortopèdiques i olor de química de la bellesa em convertisc en un emigrat, en un vianant dels carrers de la capital francesa. M’agrada tallar-me els cabells a París perquè, al cap i a la fi, a les perruqueries no entren els turistes. I m’agrada fer-ho tot i que ja estic quedant-me calb. De xicotet em fascinava veure’n un, de calb, a la perruqueria. Per què un dispendi tal quan a casa podia retocar-se la soledat d’aquells petits troncs esquinçats, en l’antic bosc de cendra vingut a menys?

Un calb més calb que jo, és a dir, un calb com jo ho seré, demana amb un somriure a la perruquera que li ho faça com sempre. Com si hi haguera més possibilitats al seu despoblat. Jo, mentrestant, mantinc la il·lusió de la resistència i li explique a la perruquera francesa, quan és el meu torn, que soc un càmera de la televisió i que fa alguns anys que treballe per a TF-1. En quin programa?, em pregunta ella somiejant que dec ser coneixedor de rostres famosos. Treballe de 8 a 2 en emergències, per si de cas falla algú, una mena de feina de guàrdia, responc amb una desídia que indica que la conversa l’he de dirigir jo, i no ella, i aleshores inicie el meu interrogatori banal, desproveït de tota llavor de seducció, només com qui fa una passejada pels territoris de la seua vida d’arranjadora de testes, com qui camina pel parc d’atraccions de la insignificança en la qual ens trobem tots plegats. Rese perquè la tardor no m’arribe tot seguit amb l’esmolada dalla i que encara puga així gaudir de les converses insubstancials de les perruqueries i veure’m com un estranger que viu a l’ombra de la ciutat de París, on vinc sovint a fingir que necessite tallar-me els cabells.

La perruquera, en canvi, no deixa de somriure’m des que sap que treballe a la televisió i, malgrat que no soc client habitual, veig que s’esforça per retenir-me, per convertir-se en la cuidadora d’aquell jardí deprimit. Com que veu que no estic còmode responent les preguntes sobre el meu treball inventat, les deixa caure amb comptagotes, només quan, per haver de respirar, detinc jo la meua xerrameca constant. Torne quan vulga, serà molt ben rebut, i així continua vostè explicant-me aquestes històries tan interessants de la televisió, em diu fent-me dubtar de si realment he respost més del que volia a la seua curiositat, tal vegada, com la meua feina de càmera, també un simulacre.

Al carrer, em trobe desprotegit. Malgrat la mínima intervenció de la perruquera, soc conscient d’un aire que abans no existia i que, per uns moments i fins que el costum apaivague la sensació d’ésser nou en el món, em fa caminar amb una emoció distinta per una atmosfera d’agradable frescor, que note especialment al clatell i a les orelles, i que em permet sentir-me com una persona nova, com un nouvingut a aquest barri parisenc, com un nouvingut a la vida d’una ciutat on no visc, però on sempre voldria haver viscut i per una ciutat sobre els carrers de la qual camine imaginant que el meu únic domicili està per ací prop, un domicili heretat per mi del meu pare exiliat i casat amb una perruquera francesa amb la qual va tenir quatre fills, tres germans meus que o bé han tornat al país d’origen del nostre pare, o bé hi viuen molt a prop, al costat francès de les muntanyes, com a l’aguait, esperant el moment de revertir la història paterna. Tots tret de mi, que m’encabote a seguir ací, a la ciutat, malgrat el profund deteriorament de les oportunitats vitals i del declivi emocional que darrerament s’escampa per tot França; un nivell semblant, tot s’ha de dir, al nivell de decaïment de l’esgotada Europa, que, com jo, està perdent a la carrera la seua antiga cabellera.

No hi ha consol, em dic mentre espere que canvie el missatge de les pantalles on s’anuncia que el vol cap a París, de nou cap a París, es troba retardat/delayed. Passe la mà per la malenconia de l’occipital indefens. Intente concentrar-me en la lectura perquè sé que això de l’avió, del vol, aquesta vegada va per llarg. Hi hauria d’anar amb tren, em repetisc una vegada i una altra, i deixar aquest ambient cosmopolita dels aeroports. L’aeroport mitjà és un lloc asèptic, difícil de distingir, lluny de qualsevol concepte de pàtria, una zona zero de la identitat, tant se val que siga el de Milà com el de Palma. Tot és igual a tot i des dels seus corredors amples i plens de tendes idèntiques, de perfums uniformats, de capses de tabac gegants i d’immensos triangles de Toblerone, es pot viatjar a tot arreu. Entre els llocs habitats del planeta és un d’aquells on més difícil resulta de trobar una connexió amb la terra sobre la qual s’implanta, sobre la qual s’arrela com si ho fera amb una arrel transparent, superficial i, d’alguna manera, insípida. Però sé que és aquesta manca de sabor el que em resulta atractiu, com la matèria primera aristotèlica, sense forma, no identificable, capaç de ser-ho tot en potència, capaç de fer-te volar a qualsevol racó del planeta. Els seus corredors, els seus panells anunciadors i les seues portes/gates són el duty-free de l’existència, d’una vida sense l’impost que significa ací i enllà pertànyer a un lloc. Passes el control de seguretat i és com si ja hagueres travessat la frontera, com si, per dir-ho així, ja hagueres col·locat un peu en el futur espai que t’acollirà. No sé si està fet perquè les transferències espirituals que et permeten passar d’un país a un altre siguen progressives i que aterrar no signifique aterrir. Perquè hi haja un descens suau a l’altre costat del somni que significa encara per a mitja humanitat creuar el pla-neta per l’aire i plantar-te en un moment a Dubai o a l’illa del Desencant. Sempre m’ha semblat estranya la imatge dels papes, dels caps de l’Església catòlica, quan besen la terra on acaben de posar peu. Tothom sap que aquella terra que trepitja l’avió, l’eternitat de la pista d’aterratge, no és més que una illa conquerida pels països estrangers i que la veritable terra de promissió es troba tot just quan creues el llindar que separa l’estança per a recollir l’equipatge de la resta de l’aeroport i del món. És ací, davant dels aparadors per a llogar vehicles i de les desenes de persones que esperen els desconeguts amb cartons plens de noms d’hotels, de persones o famílies escrits amb retolador, on vertaderament havia d’agenollar-se el papa perquè és en aquell indret on el teu país, la teua ciutat, han quedat definitivament esborrades del mapa. La terra d’acollida s’abasta només quan es creuen les portes de vidre translúcid i s’hi veuen els rostres dels habitants que no busquen destinació, aquells que no van enlloc; no els rostres invisibles dels treballadors que s’amaguen darrere d’uns cascs de protecció sonora, aquests que habiten els llimbs de l’aeroport i les seues pistes i llocs on queda prohibit el pas a les persones alienes. Existeix, em pregunte, fora de l’aeroport, la vida d’una treballadora d’aquells llocs restringits on els viatgers no podem accedir? Sens dubte ha d’existir, per força ha de ser una vida banal, com la de tots nosaltres, que juguem inconscients al joc d’ésser passatgers. Per a ella, però, s’ha trencat un vel, s’ha descobert una mentida més, s’ha espremut un lloc més per a la vida a favor de la representació. De dins estant es perceben les escletxes, es trenca el miratge de la seriositat amb què ens ho prenem els forans. Prohibit, diu el cartell, però els treballadors hi passen. Allò prohibit ens fa creure en coses importants, que per això són reservades i secretes. El buit, per això, és més gran per a ells que per a nosaltres, que encara percebem el lloc restringit com un espai seriós on la vida té algun significat, on el joc no s’està jugant, on les perspectives de l’existència mantenen una tensió vital amb les esperances de futur. Aquesta treballadora de l’aeroport és testimoni de primera mà del desencantament del món que va predir Max Weber. Per a nosaltres, passatgers a la recerca d’una perruqueria que ens endrece el viure, l’àrea restringida dels aeroports és un cantó del món absolutament imprescindible. Necessitem la protecció del llindar de vidre que ens separa per un moment del contacte amb la negació de sentit que és l’exterior. Tanmateix, imprès als cartons dels corresponsals dels hotels, sembla que la seriositat continua i que podem deixar-nos dur encara uns minuts més.

De tota aquesta confusió li parlava al meu company de taula en el temps d’espera a l’aeroport, mentre es retardava l’avió que de nou havia de fer-me volar a París. Un temps que a mi se’m feia curt, gràcies a la xerrameca, però que a ell devia fer-se-li més llarg, perquè notava jo que empal·lidia per moments i que feia tot l’aspecte de no seguir el meu desvari. S’havia assegut a la meua taula de dos perquè la cadira que jo tenia davant estava buida, com gairebé sempre ocorria quan viatjava, i perquè li l’havia oferida amb un gest amable en adonar-me que tots els seients d’aquella cafeteria d’aire modern i a la vegada rutinari estaven ocupats. Amb l’espai mínim, com d’ascensor, resultava difícil no establir alguna mena de conversa i, perquè semblava que els dos estàvem sobrats de temps, vam iniciar-la amb menys timidesa de l’habitual en aquests casos, com si, en la llunyania, les nostres vides tingueren una mena de connexió encara per descobrir, com si haguérem superat ja la fase preliminar de les converses lleugeres i volguérem anar al moll de l’os. Ell em va dir que gaudia dels temps morts als aeroports, a les estacions, perquè era un admirador dels gests humans. Feia fenomenologia, va emprar aquest terme, gestual; això, va intentar aclarir-me, consistia a intentar interpretar el món, o una mena de món, a partir d’un gest d’una determinada bellesa o d’una determinada diferència respecte de la gestualitat habitual. Havia agraït el meu oferiment perquè jo, sense ser-ne de cap manera conscient, havia allargat a la vegada la mà i les celles cap endavant, d’una forma molt poc comuna quan es tracta d’abordar la comunicació amb un estrany com era ell. El meu gest li havia recordat un antic amic a qui feia temps que no veia i la familiaritat l’havia obligat a acceptar la invitació. A partir de l’observació del gest, deia, moltes vegades intentava imaginar una vida darrere, intentava copsar l’origen d’aquella corba del braç, d’aquella forma de recol·locar les maletes, d’aquella manera de passar les pàgines del llibre, o la revista, i sospirar a fons mentre el subjecte de l’observació ensumava l’atmosfera líquida de les avantsales del desplaçament, del viatge, del trasllat. Podia semblar molt i molt avorrit, però més avorrit era esperar sense mirar, sense fomentar la curiositat humana pels universos paral·lels que tenim sempre a frec nostre. Amb aquelles observacions descobria, per exemple, com l’organització i el ritme dels cossos es repetia entre les parelles o entre mares i fills, com la vestimenta suposava el manteniment d’una harmonia i d’un aire de família que ja era una primera comunicació amb l’exterior, un primer avís als altres que no estàvem a soles, que havíem vingut ací amb el nostre poc dissimulat uniforme d’equip de combat per a pujar al tren, a l’avió, per a viatjar, per a viure. La seua mirada cercava aleshores algun exemple entre les persones que ens envoltaven, i era fàcil veure la familiaritat amb què es tractaven aquells que, si fa no fa, duien les mateixes sabates de muntanya, la mateixa motxilla amb una mínima divergència de color o de sivella. Allà estava el somriure repetit d’una mare i del seu fill davant dues pantalles paregudes dels seus dispositius electrònics. Allà estava la parella silent amb les ulleres de sol de la mateixa marca estacades al cap sota l’atmosfera tancada de l’aeroport. Allà estava, en fi, el mateix entrepà suós de la parella d’americans obesos i la forma compulsiva d’acostar-se la salsa de mostassa a l’avidesa de la boca. El meu interlocutor va esmentar el començament de La immortalitat de Kundera com l’inici d’una possible carrera per la gestualitat, com l’inici de la fenomenologia del gest. D’aquell començament recordava ell una piscina i una frase, una frase que més o menys afirmava que al llarg de la nostra vida, deia, quasi mai no teníem edat, que l’edat transcorria fora de nosaltres mentre nosaltres vivíem com fora del temps i continuàvem lligats al present per un gest innocent. I recordava, afegia el meu acompanyant, que, a partir d’un gest fet a la vora d’una piscina, Kundera inventava un personatge i una vida, de manera que, al cap d’algunes pàgines, el gest ja no existia, o bé existia veladament com un terròs de sucre que va desfent la seua dolça lletania al llarg de tot el llibre, però sí que existia un personatge. El personatge era una dona d’una seixantena d’anys, Agnes, va dir, i a continuació va mirar al voltant nostre com si hi haguera la possibilitat de trobar-la, o almenys de trobar una Agnes. Em vaig sorprendre jo també seguint el curs de la seua mirada a la recerca d’Agnes, però malauradament vaig ensopegar amb gestualitats que, per dir-ho amb el títol de la darrera novel·la de l’autor txec, només acostaven la festa a l’expressió nítida de la insignificança.

Mentre prenia lentament el cafè mig atent al meu company de taula, mig al panell que havia d’anunciar el meu vol, anava sobrevolant amb la mirada el panorama que s’obria sobre la nostra posició per si podia enregistrar, encara que no fora tan precís com el d’Agnes, un gest per a pujar-me’l a l’avió i així no avorrir-me. Estava a l’aguait per trobar parelles que mostraren aquell aire de família i pogueren refermar la teoria del meu interlocutor, de qui no sabia el nom ni el lloc on es dirigia, tanmateix, quan em va cridar l’atenció una parella radicalment desigual, és a dir, el contrari del que buscava amb la mirada. Una parella amb cap element harmònic, que va creuar la superfície concorreguda de l’aeroport just a l’esquena del meu fenomenòleg, que, aliè a l’escena, continuava elucubrant i desfullant la seua margarida intel·lectual. Una vella dama russa —sé que era russa perquè era la vella comtessa que havia escapat de les pàgines intemporals d’El jugador de Dostoievski— caminava amb esma i el seu vestit discret, d’un blanc trencat, dissimulava perfectament la figura d’un gosset menut amb el pelatge del mateix color que el vestit i que l’elegant senyora duia al braç amb suficiència. L’acompanyava amb una maleta de mà, mig metre per darrere, una dona bastants anys més jove que ella. Era una dona gens discreta, amb molt de pit, que vestia una brusa ajustada i estampada amb la falsa pell d’un animal africà treta de les terceres rebaixes d’una muntanya de vestits de mercat ambulant. La imatge va ser fugissera com un llamp, però se’m va quedar el gest d’atenció i estima que la dama russa feia al gosset mentre dirigia una mirada de desesperació, enuig i menyspreu cap a la dona que la seguia amb afectació i una certa desgana. El meu acompanyant havia fet una pausa i va ser conscient de la meua mirada cap a alguna cosa que s’esdevenia darrere d’ell, però la seua discreció li va impedir girar el cos per veure què era el que jo mirava. Hauria estat incòmode per a mi, per exemple, crec que va pensar, que ell descobrira que en realitat jo mirava uns pantalons ajustats que s’allunyaven amb el ritme ferm i segur que marcaven unes botes altes. Tampoc jo vaig donar-li més importància, i així vaig esgotar en silenci el solatge del cafè que em quedava sense ser conscient de cap adveniment de futur. Mentrestant, intentava retenir la imatge per a poder pensar sobre ella en els moments de soledat que m’esperaven, tard o d’hora, a l’avió. Fins uns minuts després, tot just abans d’alçar-me en veure que la cua per a l’embarcament ja estava formada, no vaig comentar l’escena amb el jove que seia amb mi, o hauria de dir l’home, no sabia ben bé quina edat podia adjudicar-li, com si les edats hagueren quedat de sobte confuses i, com ocorria amb les vides individuals, fora definitivament del temps. Va ser, però, una sorpresa veure com els ulls se li esbatanaven i com la seua atenció cap al que jo li deia creixia i creixia fins a deixar estacat en mi el seu esguard on covava una sinistra ombra de malaltia. Va interrogar-me intentant contenir-se i em va demanar, mentre dissimulava l’alteració de la veu i de l’ànim, com era la dona que arrossegava la maleta. Quan vaig esmentar el lleopard —no em vaig atrevir a anomenar l’assumpte del pit— ell va torçar el gest i aleshores va demanar per la vella russa, que pel que es veu no era russa perquè quan jo li vaig dir el que m’havia semblat ell va afegir amb un to de veu significativament alt que la vella era croata, i li va faltar gairebé afegir-me un qualificatiu d’inoperància. Per descomptat que va alçar-se i les va buscar amb el cos i la mirada, però l’aeroport estava de gom a gom i feia uns minuts que l’escena havia caducat.

Gràcies, va intentar dir amb un somriure, però ja caminava com un llamp cap a la direcció que jo li havia indicat de nou amb un gest de les celles que per a ell, al contrari del que havia passat en la nostra trobada minuts abans, va passar del tot desapercebut, no significava res i mai no significaria res ni seria objecte de cap interpretació fenomenològica. L’acció sobtada va deixar sobre la taula, sense que ni ell ni jo ens n’adonàrem, una bossa de mà que ara m’imposava la feina de buscar-lo per a poder-li-la tornar. Però d’aquell home no n’hi havia ni el rastre que deixa un fantasma, per cap lloc no vaig poder endevinar la seua traça; en canvi, el que sí que havia quedat en l’ambient esterilitzat de l’aeroport era una flaire antiga d’esplendors deslluïts. S’ensumava ara, sens dubte, una aroma desubicada i, per dir-ho gràficament, arribada com de l’univers perdut de l’imperi austrohongarès.

La bossa d’aquell home deixava entreveure en una de les butxaques exteriors un llibre sobre els fulls del qual destacava, com una mena de punt de lectura, un paper que podia ser, i en efecte ho era, la targeta d’embarcament. Per això vaig saber que l’home tenia un nom, un nom que jo no esperava, perquè, tot i que físicament podia semblar-ho, no m’havia paregut estranger ni per la llengua ni per l’accent. Ara veia que s’anomenava Mirko Bevilacqua, que viatjava a París en el mateix vol que jo i que tenia assignat el seient 32A, tot just al costat del 32B, que era el meu. En el full de paper que valia per a accedir a l’avió —fins i tot les targetes d’embarcament s’havien devaluat i ja no tenien aquell tacte de salconduit de cartolina que feia del viatge un assumpte de relativa importància— hi havia gargotejat el nom de l’Hôtel Tolbiac. Vaig estar segur que aquest Mirko tornaria per buscar les seues coses; així, doncs, vaig esperar-lo allà sense moure’m, amb tota la paciència d’un dia que s’allarga entre els vidres de l’aeroport, mirant-me amb curiositat el llibre que havia tret de la butxaca amb tafaneria. Era un llibre una mica voluminós sobre Remedios Varo, una pintora de la qual mai no havia sentit parlar. El llibre incloïa algunes de les estranyes pintures que vagament em recordaven les de Hieronymus Bosch. Figures humanes amb cap d’animal i altres avenirs del surrealisme que em produïen un bon desassossec quan pensava que eren al sarró d’aquell home ara desaparegut i que havia reaccionat certament com una mena de caçador a l’aguait d’una d’aquelles estranyes criatures que el llibre mostrava. Entretingut com estava, em vaig adonar de sobte que la cua que jo observava tot el temps lluny i immòbil havia començat ja feia estona a desplaçar-se lentament cap al taulell de la línia aèria. Tal vegada arran de la radiació d’aquelles pintures vaig imaginar que els passatgers es comunicaven el moviment com els cucs de la processionària, com si formaren part d’un cos únic fet de peces articulades que s’acostaven a un artefacte preparat per a fer-los desaparèixer. Quan la porta s’havia engolit tot aquell cos múltiple vaig haver-me d’alçar, i, amb la bossa del senyor Mirko Bevilacqua a la mà, em vaig dirigir a les hostesses per lliurar-los aquell objecte que m’era aliè. La vida de la companyia aèria devia ser tan ràpida que els treballadors duien l’uniforme una mica descurat. Amb rapidesa i un somriure simulat, una jove em va agafar la targeta d’embarcament que no era meua i em va tornar el llibre, que gairebé m’havia pres de la mà, amb la voluntat d’endreçar l’avió al més de pressa possible. Com que jo vaig dubtar, l’hostessa va retenir el llibre a la mà i em va preguntar si era meu o de la persona que havia oblidat la bossa. Jo vaig sentir, en un dels trets que malauradament m’identificava, com la boca emetia un so, una veu, la meua, que deia que sí, que el llibre em pertanyia. Abans de poder rectificar, ella ja estava activant el protocol que es fa servir per als objectes oblidats. Vaig pujar a l’avió amb l’ànim una mica trasbalsat per l’escena viscuda amb aquell home i per les imatges del llibre de Remedios Varo que ara interpretava, no sabia ben bé per què, com una amenaça llunyana, una amenaça que, per descomptat, era incapaç d’explicar i que probablement no significaria res.

Ens van acomodar a la gran libèl·lula. Els treballadors de la línia aèria van exposar algunes instruccions per al vol de forma rutinària, com si garlaren, davant la indiferència general de tots els passatgers i en el mateix discurs se’ns van demanar excuses per l’espera, que havia estat a favor de la nostra seguretat, se’ns va dir. Amb això es va crear a la cabina un clima d’ambigüitat, a mitjan camí entre l’avaria i el terrorisme, que va fer que tornara a obrir, com a defensa contra un ambient tibant, el llibre que parlava de Remedios Varo, i, amb ell obert, fer pensa de nou en aquell home desaparegut i la reacció sobtada que havia tingut en saber que per allà vagaven la misteriosa dama croata i la seua inelegant companyia. Aleshores vaig veure una cosa que m’havia passat desapercebuda la primera vegada que vaig obrir el llibre, i és que, entre la coberta de darrere del llibre i l’última pàgina, hi havien alguns fulls molt fins i escrits amb una lletra irregular, que semblava masculina, signats amb les inicials C. B., que evidentment no corresponien a les de Mirko Bevilacqua. Llegir-los ja em semblava excessiu, però el vol era suficientment llarg i la passió per la lectura, gran, tal vegada en excés.

L’avió estava ple a vessar de viatgers i de maletes, ni un seient lliure excepte el seient del meu costat, el del costat de la finestreta. Malgrat que tot semblava a lloc, l’avió no s’enlairava. Als seients de davant un home amb visible contrarietat va demanar què passava. Li digueren que esperaven un passatger que havia superat el control i que ara es retardava, però que només seria qüestió d’uns minuts. Finalment l’avió va tancar la porta sense el meu company de cafè i va començar a vibrar lleument com un insecte malferit, amb una maniobra lenta va dirigir-se a l’inici de la pista assignada i poc després tots érem projectats amb la violència d’una velocitat inusual cap al cel infinit de París. Amb l’aparell estabilitzat i sense poder-ho evitar, vaig agafar un dels fulls.

EL NO-RES ÉS FRED

A dinou anys volia, com Kepler, triar matemàticament l’home que havia de romandre al meu costat per a sempre. Una cosa m’importava per sobre de tot: que jo no haguera mai d’omplir-li la nevera; ja ho havia hagut de fer moltes vegades amb el meu pare i els meus germans. Tots els meus contactes resultaren decebedors pel que fa a la possibilitat de superar el requisit número u: jo anava a sa casa, xarràvem una bona estona, començaven a seduir-me, m’agradaven, s’acostava el contacte físic i, aleshores, jo feia com que tenia fam, una fam que s’havia de sadollar tant sí com no abans de l’acte i, sistemàticament, sense embuts, tots contestaven: vaja! Crec que no tinc res a la nevera —com que els meus companys no estan el cap de setmana, com que ahir tinguérem convidats, com que ma mare ve demà amb els tàpers, com que la meua dona està de viatge, per exemple—. Sense res a la nevera, els meus instints afectius i sexuals es diluïen, els joves començaven a semblar-me mascles inútils i no aguantava més de deu minuts a la casa. Així les coses, començava a perdre amistats. Amb obsessió, entrava a les cases dels possibles pretendents i, sense arribar a les converses preliminars, m’adreçava directament a la cuina i, d’una revolada, obria la porta del desert per eixir després de la casa sense dir adeu. Un dia em va rebre un home simpàtic, amic d’un amic ja visitat i rebutjat. Era força enginyós i va fer-me riure tant en uns minuts que vaig oblidar per uns moments la qüestió principal que m’havia dut allà. Ell continua-va xarrant mentre mantenia estranyament la mà esquerra dins la butxaca. Aprofitant un silenci entre dos acudits vertaderament graciosos vaig anunciar-li que anava al bany, que era a l’altra punta del pis, al fons d’un carreró estret i sense llum. Abans, però, d’arribar, vaig topar amb la cuina on, dret, com un moble sense sentit, hi havia el frigorífic. Amb molta cura vaig obrir, molt lentament, la porta que buscava. Dintre, sota l’exposició d’una espelma de vint-i-cinc watts, hi havia, damunt d’un desportellat plat verd, una mà blanca i morada. En tancar la porta amb repugnància vaig sentir com els seus passos arrossegats s’acostaven.

C. B.

Volia endormiscar-me mentre volàvem cap al nord i vaig prendre el seient buit del meu veí desconegut per poder recolzar el cap contra el fusellatge de l’avió. Intentava pensar en la relació que unia aquelles dues dones que constituïen, com deia el suggestiu títol d’un àlbum del grup Arthur Caravan, tot un atles enharmònic. Pensava que tal vegada eren parella, que aquella vella dama havia trobat una jove amb qui sentir-se acompanyada els darrers anys de la seua vida i ara, després d’un temps, sentia un cert menyspreu per la diferència social i també d’edat que les separava i que, tanmateix, a l’inici, ni una ni l’altra cosa havien estat cap obstacle per a l’amor. Pensava això perquè recordava que només duien una maleta de mà que tal vegada contenia els objectes i la roba de les dues. Imaginava aleshores que el meu company de taula s’havia vist afectat perquè, en realitat, ell era la vertadera parella de la dona més jove i que entre els dos enganyaven la vella per obtenir beneficis fins que alguna cosa entre els dos havia passat perquè ell la buscara ara amb una certa desesperació. No estaràs obeint més del compte la lletra d’una de les cançons de l’Atles enharmònic en demanar al vent exterior que deixe «créixer històries d’un intens avenir»?, vaig preguntar-me. En realitat m’adonava que, tot i que havia començat a interessar-me més per les dones, només tenia pistes de Mirko, el meu interlocutor a l’aeroport de València que havia reaccionat de manera inesperada i violenta en un punt, si tenim en compte les maneres educades i suaus que havia fet servir en la resta de la conversa amb mi. M’interessava tot això, sí, i llegir algun altre dels papers de C. B., però em vaig quedar adormit i, en despertar-me, vaig comprendre que havia somiat en un grup de lleopards que s’escapaven del zoo i corrien lliures pels Camps Elisis. Un senyor tot vestit de blanc, que era Marcello Mastroianni, els mirava passar amb l’encantador rostre que exhibia Mastroianni quan es divertia i, després, aquell senyor cridava un gosset que s’havia perdut entre el trànsit. Savatxka, li deia somrient, Savatxka, i el gosset de la comtessa croata botava als seus braços i li llepava la galta.

Tres dies vaig tardar a creuar, una vegada a París, el llindar d’una perruqueria triada, com quasi sempre, a l’atzar, després de vagarejar per carrers coneguts i desconeguts, per barris familiars i per territoris verges on mai no havia posat un peu. París no s’acaba mai. Moltes perruqueries mantenien a les portes els colors universals d’aquests llocs, perquè la forma dels cabells responia a la moda i, per descomptat, a la cultura, però l’acte de donar-los una forma era un acte universal i quasi sempre públic. El blanc, el roig i el blau, combinats en espiral en uns graciosos aparells que giravolten, continuaven presents a les perruqueries del Vietnam i de París, dels Estats Units i de Sud-àfrica. També aquesta vegada la perruquera, a la perruqueria Béatrix de l’Avenue Gambetta del multicultural districte XX, al nord-est de la capital, va ser molt amable amb mi i no sé si de forma natural o amb l’interès de fidelitzar un client, semblava que li havia caigut simpàtic amb la meua xerrameca sobre la televisió francesa, la nacionalitat no francesa i tota la pesca. El cas és que la bona dona em va explicar alguna cosa de la seua existència. Resultava que ella, com la comtessa russa, també era croata, i vivia a França des que va marxar del seu país a la nefasta dècada dels noranta del passat segle XX. L’altre dia vaig conèixer una comtessa croata a l’aeroport, abans de venir cap ací, li vaig dir amb l’alegria de fer avançar les històries ocultes. El fet que la vella dama del gosset fora comtessa li va despertar la curiositat i aleshores jo li vaig dir, afegint alguns detalls a la història, que en realitat el meu amic i jo havíem considerat aquest tret nobiliari perquè l’havíem vista caminar per un món diferent, i, val a dir-ho, més antic que el de la resta dels viatgers. És estrany, va dir, perquè hi ha poques comtesses croates, potser s’ha escapat d’un dels casinos d’Opatija perquè no volia dilapidar tota l’herència familiar.

Em va agradar descobrir que a l’interior de les perruqueries treballaven habitants de les forces especials de la imaginació i, per un moment, vaig estar temptat de demanar també un afaitat, encara que jo mateix acabava d’afaitar-me. Opatija és una petita estació burgesa pensada per a donar aire i mar als burgesos de la Viena del final del segle XIX. Tornava a trobar-me, de nou, amb l’imperi austrohongarès. Tant m’estava trobant l’ambient irrepetible d’aquell imperi desaparegut que començava a tenir ganes de visitar-lo. No de visitar tal o tal altre país passat per les mans ara del capitalisme o adés del comunisme, sinó de visitar el vertader cor d’aquella vella institució política europea desapareguda després de la Primera Guerra Mundial. Pujar als seus trens, fer el trajecte entre Praga i Viena, seguir les petjades del pintor Egon Schiele per Viena, per Krumau, passar, com ell, l’estiu a la Trieste germanitzada i pintar els vaixells atracats al port per a després dedicar una setmana a perdre tots els diners entre els aleshores flamants casinos mediterranis d’Opatija, que els austríacs anomenaven Sankt Jakobi però que en aquells temps era més coneguda pels seus habitants, que eren sobretot italians, com Abbazzia, i que es troba en un dels racons que possibilita el mar Adriàtic a la costa croata. Vaig sentir la clara fiblada de la malenconia al bell mig del cervell, un sentiment que només podia venir d’una estúpida i impossible nostàlgia per un paradís que mai no havia perdut perquè mai no l’havia tingut, una nostàlgia de no ser un altre, de no haver semblat un altre, de no haver fet de lacai de la vella dama que jo imagine com a russa als voltants de la ruleta de la fortuna d’un casino de Mitteleuropa. Representa que aquella perruquera va notar com la punta del passat que no existia donava la cara, perquè va detenir les tisores a 3 centímetres dels meus cabells rals i va estar així un temps indefinit mentre jo notava prop la seua respiració, mentre notava pujar i baixar el seu cos sota la bata negra i m’arribava sencer, intacte, el seu alè lleugerament àcid, un alè que vaig identificar amb el sabor de la vertadera nostàlgia. Després, com els emigrants de la primera generació, volia ella desfer-se de la nostàlgia que jo li havia contagiat, i per això va continuar la conversa i va tornar a l’apassionant, va dir, tema de la TF-1 francesa, on jo treballava des de feia més d’un any. Va ser millor així perquè des d’aquell moment de suspensió de les tisores jo estava molt a prop de preguntar-li pel seu país i pel brutal conflicte que estava segur que era el motiu que l’havia duta a França. Em feia la impressió que la meua falsa nostàlgia l’havia feta caure a ella en una de vertadera, una nostàlgia de tot el que va perdre i que ja mai més no tornaria. I qui sap com era de gran el poder dels seus fantasmes, qui sap si li malbarataria la jornada amb una pregunta tan absolutament improcedent quan jo només era un client passatger del discret negoci on treballava. Per a fer-li una pregunta així hauria de tornar algunes vegades més a la perruqueria i, un dia, demanar-li si no li venia malament fer amb mi un cafè i convidar-la aleshores a passejar per un bulevard, i qui sap si anar una nit al cinema, o visitar l’aparador d’una agència de viatges que oferira setmanes de somnis i il·lusions a la costa dàlmata, a Ístria o a la bucòlica Eslavònia i, davant d’aquelles fotografies de pins a vora mar o de turons suaus encerclats de boires d’una blancúria primmirada, tenir cura que la seua pena no arribara a solcar-li tot el maquillatge, demanar-li amb tendresa, però sense posar una mà en el seu muscle, si volia parlar d’alguna cosa, i ser conscient, enmig del dramàtic silenci, que la terra europea amaga tanta metralla que tot pot eixir pels aires només amb l’espurna d’una llàgrima perduda.

La respiració continguda d’aquella dona croata, al costat de la suspensió d’aquelles tisores en l’aire, m’havia fet pensar en el futur de la nostàlgia i preguntar-me què buscaven els nostàlgics i per què jo mateix era un nostàlgic, un nostàlgic que no havia perdut res —i aleshores hauria de dir un melancòlic, però això ja no m’agradava tant—, o qui sap si el que ocorria era que, tot i la nostàlgia, no sabia trobar quin era exactament l’objecte extraviat. Explica la professora Svetlana Boym, catedràtica de literatura eslava als Estats Units i russa de veritat, que a Kaliningrad, la ciutat que, quan s’anomenava Königsberg, va veure nàixer, passejar i morir, amb aquest ordre implacable, el filòsof Immanuel Kant, que aquesta ciutat, deia, era «un parc temàtic de les il·lusions perdudes». Boym conta que uns ancians alemanys que visiten Kaliningrad després de molts anys d’absència, troben, en acabat d’un frustrant deambular per la ciutat sense ser capaços de reconèixer cap paisatge familiar, la primera reminiscència real del passat en un dels marges del riu Pregolia. L’ancià, aleshores, cau de genolls a la riba del riu per banyar-se la cara a les aigües on tantes i tantes vegades s’havia submergit amb la joia de la infantesa. Però les aigües del Pregolia, ara absolutament contaminades pel present industrial de la ciutat, li abraseixen sense condescendència el rostre i ni les llàgrimes vessades pel doble dolor poden apaivagar-li aquella immensa derrota. Mai un riu no havia estat més heraclitià. I mai no vaig poder estar més d’acord amb aquella afirmació ja tòpica que diu que la nostàlgia ja no és el que era. I és que a tot arreu ha començat a fer tanta mandra parlar del futur, fins i tot al país d’on jo provinc, que es troba permanentment sotmès al soroll omnipresent de les radials que volen canviar-ho tot amb obres constants sense solta ni volta, que el seu antagonista, el passat, comença també a estar desacreditat i que per això ni la nostàlgia era ja el que abans era.

Baixava per l’Avenue Gambetta. Lluny els projectes, lluny la idea de progrés, lluny també el passat si fem cas del refrany rus que afirma que el passat és més difícil de predir que el futur. Baixava, doncs, per l’Avenue Gambetta amb l’atziac vagareig del meu pensament i pensava que, a aquest ritme, ja només em restava dedicar-me a veure caure la pluja al cementeri de Père-Lachaise, que quedava tot just a la meua esquerra i que, després de tants viatges a la capital francesa, encara no havia visitat mai, i això que m’agradava força el turisme necrològic. A veure si et passa com a la dona de Lot, em vaig dir en veu alta mentre esperava l’autobús 61 cansat ja d’aquella llarga avinguda, i no vaig voler mirar enrere per si de cas el passat m’acaçava i em quedava convertit en una estàtua de sal de Maldon enmig d’una avinguda parisenca. En l’última estació del meu pensament no se me n’anava del cap l’assumpte de la pèrdua, de què significava vertaderament per a mi allò que havia perdut i que podia estar tan perdut per a formar part de la cambra d’objectes extraviats d’una estació de tren fantasma de la qual fa segles que les vies han estat arrancades i els materials venuts en mercats estrangers; una estació abandonada on cap viatger no s’espera i on fa segles que el cartell que anunciava el nom de la ciutat ha caigut i es troba tombat, malgirbat i del tot estrafet, absolutament il·legible i vençut en terra. Amb aquella alegria al cos no era estrany que l’autobús que havia agafat em deixara tot just al costat de la Gare d’Austerlitz, fet que vaig interpretar inequívocament com un homenatge inconscient del meu vagareig a Jacques Austerlitz, el fascinant personatge protagonista d’Austerlitz, la novel·la de l’escriptor W. G. Sebald, que encara avui, més de quinze anys després de la fatídica desaparició del seu creador en aquell accident automobilístic, es troba del tot extraviat als laberints de la memòria del segle XX. Precisament des de la Gare d’Austerlitz partien les línies de tren cap als Pirineus i cap al lloc de frontera format pels petits pobles de Cervera de la Marenda, que els francesos en diuen Cèrbere, i Portbou. Seguir mentalment aquells camins de ferro em duia al final de la trajectòria d’un dels grans pensadors de la memòria del passat segle XX com era Walter Benjamin. Vaig pensar, no ja en el final de la línia fèrria que partia d’aquella estació parisenca, sinó en el final de la trajectòria de Benjamin a Portbou, encerclat pel feixisme a nord i sud i comminat a una mort que deixava inacabat tot el seu treball al voltant d’allò que la història podia haver fet amb el segle XIX, i de pas al XX i al XXI, a la ciutat de París, i de pas també al món occidental, en aquells passatges de l’escriptura que eren els passatges comercials burgesos de París per on es perdia ell mateix i, abans encara que ell, el poeta Charles Baudelaire. Una memòria feta a partir de l’obsessió pels objectes petits, per les observacions menudes, pels detalls insignificants de l’existència, sempre tan reveladors. Benjamin buscava l’home entre aquella multitud de passejants del segle XIX. Si avui mirem els habitants i els passejants de les nostres ciutats ja només trobarem la multitud, una multitud sense home. La figura de Benjamin em duia inexorablement a algun dels seus passatges, alguns dels seus carrers de direcció única que inevitablement em connectaven amb la idea d’una nostàlgia que no tenia molt de futur. L’escriptor alemany reflexionava sobre la mort dels éssers molt propers i explicava que, en els mesos posteriors a la pèrdua, un continua fent observacions sobre el món que voldria compartir amb aquella persona que falta, però justament és perquè aquesta persona no està que han pogut desplegar-se tot aquell seguit de coses observades. Ací tenim un abisme molt difícil de sobrevolar. Aquesta necessitat de nostàlgia ens condueix a l’aporia. Allò que hem anotat descuradament del nostre pas pel carrer de direcció única i volem explicar a aquell que ha salpat ja i està disposat a creuar les aigües de la llacuna Estígia només ha pogut ser viscut en virtut de la seua absència, és a dir, ens hem hagut de construir sobre un esvoranc de mort i de misteri. Vaig haver de seure un moment als primers bancs del Jardin des Plantes astorat pel lloc ombrívol on m’havien dut l’enterboliment vital de Jacques Austerlitz i les vies del tren benjaminià. El dia era clar, de manera que creia jo que això havia de contribuir a desfer-me la boira que ja no sabia si ha-via estat determinada pel passeig a la vora del cementeri de Père-Lachaise, per la visió de la Gare d’Austerlitz o per la memòria fatal de la literatura.

Illes

La visita al Museu d’Història Natural, que es troba a l’altre extrem del jardí on m’havia millorat una mica em va servir per a encastar el meu vici nostàlgic dins de l’esdevenir de la biologia i la ciència. Aquella gernació d’esquelets i d’animals extingits i petrificats en la seua fugida ja impossible contrastava amb l’animació que les visites constants de diferents escoles arribades de la regió de l’Illa de França conferien al lloc. Veure els xiquets somriure davant dels animals desapareguts, veure’ls preguntar amb curiositat als mestres que els acompanyaven, mirar-los vius, animats, davant la vida extingida i immòbil, em feia admirar el contrast entre el passat i el present i, al cap i a la fi, constatar de nou el que tenia d’irrellevant dur la nostàlgia nugada al coll com la bandera d’un país sense futur. Des de dalt del magnífic edifici que, de dins estant, és una estructura de ferro que recorda molt bé els esquelets dels animals que s’hi exposen, podia contemplar-se la nau central. El sostre de vidre s’il·lumina més enllà fins i tot dels colors de les tempestes primigènies. Aquest intercanvi de llums, acompanyat del so dels llamps i de la percussió rítmica d’un diluvi primitiu, ens produeix l’efecte que el visitant es troba al mateix laboratori on va sorgir la vida després d’una descàrrega elèctrica de proporcions descomunals. Aquell impuls elèctric va aixecar també el cadàver que el doctor Frankenstein manipulava i jo mateix vaig voler sentir el meu cervell renovat amb la fictícia descàrrega d’electrons, i vaig eixir d’allà més ràpidament que no hi havia entrat, disposat a seguir caminant cap a un territori més pacífic.