Permagel

1a edició: març de 2018

Edició digital: novembre de 2019

Carrer Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona

club@clubeditor.cat

www.clubeditor.cat

Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano

eISBN: 978-84-7329-246-7

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

Eva Baltasar

Permagel

A la poesia, per permetre-ho

Néixer és una desgràcia, deia, i mentre

vivim prosseguim aquesta desgràcia.

THOMAS BERNHARD, El malaguanyat

Taula de continguts

Capítol 1

Capítol 2

Capítol 3

Capítol 4

Capítol 5

Capítol 6

Capítol 7

Capítol 8

Capítol 9

Capítol 10

Capítol 11

Capítol 12

Capítol 13

Capítol 14

Capítol 15

Capítol 16

Capítol 17

Capítol 18

Capítol 19

Capítol 20

Capítol 21

Capítol 22

Capítol 23

Capítol 24

Capítol 25

Capítol 26

Capítol 27

Capítol 28

Capítol 29

Capítol 30

Capítol 31

Capítol 32

Capítol 33

Capítol 34

Capítol 35

Capítol 36

Capítol 37

Capítol 38

1

S’hi està bé, aquí. Finalment. Les alçades ja ho tenen, això: cent metres de vidre verticals. L’aire és aire en un estat superior de puresa i per això, també, sembla més dur, en alguns moments gairebé compacte. Plana certa olor de ferreteria. La capa de soroll pesa com sutge i es manté latent, allà a baix, com un ull de petroli finíssim i cruixent, una mena de regal negre brillant. No passa ni un ocell. En realitat, ells també tenen el seu propi estrat, entre nosaltres i els nostres, diguem-ne, déus. Un buit habitable entre les línies més elevades del pentagrama. Ara mateix, sóc i no sóc. Potser només em mostro, em manifesto, com una màcula discretament molesta en una ullera, una ombra inadequada en aquesta zona chill-out. Agafo aire, l’obligo a ser propietat meva al llarg dels meus conductes animats. Viva, encara desprenc certa escalfor i dec ser tovíssima, per dins. Per fora ho sóc més del que semblo, gairebé un producte de pastisseria, un objecte de cera tèbia envernissat, atractiu com una primera línia. Cada cèl·lula es reprodueix, aliena a mi, i alhora em reprodueix, em converteix en una entitat deguda. Si deixessin de treballar, totes aquestes microscòpiques parts de mi, ni que fos uns segons… Les entitats indivisibles també es mereixen una estona de descans, com jo, com tots els genis del país. Treballar amb ells em força a assimilar-m’hi, a ser com ells, a dins d’aquest preciós tancat de vidre, un impersonal peixet vermell. Afablement decoratiu. Hi ha restaurants que tenen un peix d’aquests a cada taula, dins d’una peixera minúscula. Són decoratius, sí. Relaxants. Estan ben vius i, tanmateix, hi ha qui fa servir els seus habitacles de cendrer. Els pobres animalons moren intoxicats per la química biocida de les burilles. Però només són això, ¿oi? Objectes decoratius. Vides vanes.

Quin aire més pur! Hi ha poca humitat i això està bé. La humitat té aquella mania de penetrar les parts més vulnerables del cos. No ho puc sofrir. No hi puc conviure, amb la humitat, no en sé, s’infiltra fins a indrets insospitats del meu interior, com lava untuosa i glaçada, i ocupa espais desconeguts, me’ls fa presents i m’incomoden. Hi ha parts del cos, com mobles massa grans, que una no sap encarar. No semblen desmuntables i extreure-les seria massa perillós. Bé deuen tenir alguna funció, algú me les deu haver incrustat, però no puc amb elles i l’única manera d’escapar de la seva influència és ignorar-les. Fer el passadís amb els ulls clucs i no topar amb la seva exuberància massissa. Avançar amb els ulls clucs, quina gràcia! No havia pensat en els ulls. Els ocells volen amb els ulls oberts i, si es deixen anar, és en corrents d’aire consistents. Sostinguts, i alhora articulats, com marionetes. Ells poden permetre’s mirar. Però si un objecte cau… l’ocell petit que cau del niu, per exemple, ¿cau amb els ulls oberts? ¿Tenen parpelles, els ocells? ¿O llagrimals de iaia fràgil, que degoten sense parar? Ben mirat, no són parpelles humanes. Potser s’assemblen més als panells japonesos o a les cortinetes abatibles de les finestres dels avions i poden articular-les tan o més ràpidament que nosaltres, a llampegades. Em pregunto, ara, si obriré els ulls. O bé si se m’obriran. El meu cas no és el d’una caiguda qualsevol. Vull dir que no serà pas accidental, hi haurà una intenció, la meva voluntat intencionada, una ordre ja escrita. Quan arribi el moment, serà només qüestió d’executar-la. Els ulls són anticipatoris, exploradors de món, i després el cos respon. ¿Quin sentit té preparar el cos per a la mort, segons abans que s’esdevingui? La mort atrapa el cos com fa l’amor. Que l’atrapi desprevingut, doncs.

2

“Quan siguis gran ho entendràs”, no es cansava de repetir la mama. No dec haver crescut prou. I això que m’esforçava a beure els gots de llet, uns gots alts i amples que semblaven boques animals, grosses com la meva cara, i que em deixaven el front senyalat amb una diadema vermella allí on reclinava la rebava de vidre. Hi cabia tanta llet, dins d’aquells gots, que la mama sempre havia d’encetar una altra ampolla per acabar-los d’omplir fins dalt de tot, ben bé fins la rebava. “Beu, beu com un gatet”, deia. “Fes com un gatet, treu la llengüeta i llepa la lleteta.” Tants i tants litres de llet i jo tota blanca per dins, plena de tels de llet per dins, agafats a mi com llençols greixosos i mullats, enganxats a les meves parets, al revers de la meva pell. M’anul·laven, els tancs de llet de la mama, em feien menys persona, menys nena encara. Era com ser mig nena mig tanc de llet, una mena de dipòsit saturat. En acabar de beure no gosava ni moure’m, podia sentir la llet ballant a dins del meu estómac. No, ballant no, sotraguejant perillosament com l’aigua dins d’una galleda sotmesa a un trajecte precipitat i breu. Després, baixant com l’aigua per la canonada del vàter del veí. Ben igual, però dins meu. M’adonava de com la llet arrossegava les restes del sopar i ho deixava tot pintat de nou, net però llefiscós. Aquesta visió era tan potent que m’obligava a quedar-me quieta, immòbil, i la respiració se m’anava tornant superficial. Llavors només podia fer una cosa per suportar aquella estona, llegir. M’asseia a l’única cadira de la meva habitació. L’escriptori era de fusta de pi i tenia una coberta blanca a prova de nenes. “És per fer els deures”, va recalcar la mama tan bon punt el fuster la va haver muntat. “Ni pintar, ni retallar, ni pensaments de fer servir el cúter. Per cert, ¿on és el cúter? ¿No havia de ser aquí? ¿Al pot? ¿Amb les tisores? Busca el cúter i desa’l al seu lloc.” Amb les tisores. I no ho entenc, segueixo sense entendre-ho, no hi ha motiu.

M’he situat en un límit, visc en aquest límit, espero el moment d’abandonar el límit, la meva casa provisional. Provisional com totes les cases, de fet, o com un cos. No em prenc la medicació, la química és una brida que ens reté, que ens deixa avançar a un pas inofensiu. Suposa una redempció anticipada, allunya del pecat, o bé potser només ensenya a anomenar pecat l’exercici de la nostra llibertat assolida en un estat de pau —prèvia a la mort, és clar. La mama es medica, el papa es medica, la meva germana al principi no, però després ja sí, es va fer gran i ho va entendre. Medicar-se és una solució provisional constant, igual que la bombeta de pocs watts penjant del sostre del rebedor. Vint anys de fosc rebedor i que poc que costa, acostumar-se a veure-hi tan poc! “Vam fer posar halògens a tot el pis i ens vam oblidar del rebedor!” Riures. “Però el millor de tot és que no ens en vam adonar fins ahir!” Havien passat vint anys, vint anys de pintar-se els llavis tres vegades cada dia a mig centímetre del mirall, vint anys de buscar les claus amb els dits balbs. Jo creia que allò era normal, quan ets petit la normalitat se circumscriu a casa teva. És aquesta la normalitat que et conforma. Creixes arrecerat a dins dels seus patrons, agafes el seu cos, i el mateix passa amb el cervell, àvid i plàstic com fang. Després tardes anys, la ceguesa s’esquerda al cap de molts cops de martell, quan ja estàs atrapat en aquell nucli compacte que t’ha costat el noranta per cent de tot allò de bo que tenies per perforar. Surt d’aquí dins, ara, si pots! I sigues feliç, de pas, com ho és tothom. Medicació: quin remei. Però no el meu, millor avançar, salvatge, fins al límit i decidir. Al cap d’un temps acabes descobrint que el límit es deixa viure, vertical com mai, a frec del no-res, i que no només és possible habitar-hi sinó que també s’hi pot créixer de maneres diferents. Si del que es tracta és de sobreviure, la resistència pot ser que sigui l’única forma de viure intensament. És ara, en aquest límit, que em sento viva, viva com mai.

3

Mesures de seguretat a tot arreu. Més que persones. Més que rates. Mesures reproduïdes sense cap lògica ni sentit. Mesures de seguretat concretades en baranes, vidres dobles antibales, senyals de prohibit el pas, cinturons, barreres, cascos, botons. Mesures actives i passives, tant se val. Poden ser genolleres, terres de goma-escuma, cremalleres, condons, antiavalots, futbol. També medicació, subsidis d’atur. Mesures evidents o subtils. Frens electromagnètics, presons, banderoles, programes d’integració social, bastides, vàlvules, revestiments ignífugs, arnesos i mosquetons. I altra vegada medicació, gorres de cop, acompanyants, productes descremats. Medicació, medicació i medicació. Un suïcida reeixit, avui en dia, és un heroi. El món és ple de desaprensius titulats en primers auxilis, són arreu, discrets i grisos com femelles de colom però agressius com mares. Desafien la mort dels altres amb els seus massatges cardíacs i maniobres precises de Heimlich. Són una colla de lladres, una ja no pot ni endinyar-se un pinyol d’oliva pel tub equivocat, te’l faran escopir per la força, encara que t’hagin de partir les costelles i perforar un pulmó, tota tu feta un vòmit de dry martini i el pinyol d’oliva projectat com un trofeu cap a un racó. Morir en un racó estaria bé, hauria de ser possible llogar racons on ben morir, sense interferències, sense bombones d’oxigen autopropulsades despenjant-se per sorpresa a sobre teu just al darrer moment, on les mesures de seguretat et garantissin, t’asseguressin, una mort com cal.

En realitat, les mesures de seguretat són mesures de defensa de l’exterior, aquest Torturador Suprem. El món descarrega la seva toxicitat dins de la meva medul·la diàriament, m’assimila amb les seves infiltracions i no ho puc permetre, no em puc permetre compartir. Malaguanyada medicació. I això que les càpsules, vermelles i grogues, m’atrauen com flors. Són un nèctar de mala vida, un beuratge substanciós. ¿Qui sóc jo per rebutjar-lo? La meva germana diu que és feliç. Feliç! Aquesta paraula ja feia verdet el dia que em van parir. Quan diu “feliç” — “Sóc molt feliç”, diu— m’ensenya les dents. Em miren com ulls, les seves dents, groguegen com el blanc dels ulls dels vells i això que va deixar el cafè i el tabac abans de complir els vint anys. Però el rooibos i el ioga també són addictius, acidificadors i envellidors i addictius. Les coses sanes maten molt més lentament, primer et deixen creure en el seu amor, t’obliguen a la seva intensitat esllanguida. Estem forçats a la pal·lidesa durant dècades en una de les quals ens solem reproduir. Quina jugada mestra! Imposar infantesa d’una manera tan irresponsable només pot ser un efecte secundari de la medicació. S’ha de ser tou com farciment per accedir a la vida i faixar cada nou fill, de cap a cap, amb la seda de la pròpia por, mare castradora per naturalesa, cheerleader incondicional. La força de la por és la suma de cada petit somni reduït a pols. A esnifar-lo, doncs, sembla que és l’única manera de viure’l que ens queda. Dissimular la nuesa posant-la en una dutxa i tot en pau. Beneïda sedació.

4

Via de tren en un punt no controlat. Els trens encara testimonien certa metafísica dels costums —no té res a veure amb els horaris, aquesta observació. S’ha d’explicar tot. No ho vaig entendre fins al dia d’aquella cita en un punt no controlat. Era una recta d’allò més previsible, qualsevol altre hauria preferit una corba, però la proximitat d’una corba desvetlla massa atenció, hi ha una subtil disminució de la velocitat, un instant per fer bascular el pes del cos d’un peu a l’altre, o potser per empassar saliva en un acte inusualment no reflex. La recta és perfecta i jo estic camuflada amb l’entorn. Aridesa mediterrània clapejada de petits matolls malalts però resistents. Se sent —una aproximació que mou tones cúbiques de partícules en suspensió. Faig un pas endavant. Percebo l’embalum llunyanament sonor, les seves vibracions que podrien ser insectes però que no ho són perquè els insectes són metàl·lics d’una manera més elegant. Les vies fimbren com serps de cascavell i faig un altre pas endavant. El meu cos és una parabòlica afamada de perill. El cor, gran, s’apodera del pensament. El tren, ara sí, és pur mercuri lladrant, una entitat que creix, un nom. Ja és aquí, ha arribat a mi, a la seva cinta vermella, a la seva línia de meta. Però no, avui no és el dia. És un tren llarg, massa llarg, i propulsa enrere el meu cos, violentament. Decideixo que he de resistir. Com un matoll, penso. Les arrels fondes garanteixen instants de valentia com aquest. Tanmateix, el tren és llarguíssim, hi ha massa ferralla i durant massa temps i el cos, després de tot, potser es mereix una oportunitat per parlar, allò de la darrera paraula. Potser hauria de preservar el meu nom, gaudir d’una mort conservadora, amb despulles fàcilment identificables, restes amables. La veritat és que ignorava que detalls dominants com aquest m’acabarien important. Em trobo embolicada amb una metafísica sorprenent, si fos creient creuria que algú pretén que em replantegi algunes decisions. ¿Com feia, allò? “Gràcies a Déu, sóc ateu.”