A LA GRANJA DE L’ONCLE COSME, els dos gossots pastors s’esvaloten i travessen l’era per bordar cap a l’exterior, on un rumor de motor i un núvol de pols anuncien visites.
Es diuen Espurna i Sam, i són joves, peluts, inquiets i sorollosos.
Són els primers que han sentit el cotxe.
L’oncle Cosme s’està rentant les mans perquè acaba de donar menjar als porcs, i crida a la seva dona perquè atengui els qui arriben.
–Maria! Que ve el teu germà!
Al pati del darrere, es canviarà les botes de goma brutes i pudents per unes espardenyes.
Mentrestant, la Maria surt a l’era, on ja compareix el cotxe del seu germà Jaume, que viu a la ciutat.
L’Espurna i el Sam borden a cor què vols per manifestar la seva alegria.
Baixen del vehicle el Jaume, la Sílvia, la Paula, de deu anys, i la gosseta Brisca.
Mentre els humans s’abracen i es petonegen i la tieta Maria diu, com sempre, que la Paula ha crescut una barbaritat des de l’última vegada, la Brisca s’enfronta un cop més al Sam i a l’Espurna.
És un terrier escocès, o sigui, un d’aquests gossos negres, no gaire grossos, de no més de deu quilos però musculosos i forts, amb una llarga mandíbula de dents poderoses, pròpies d’una raça més gran, orelles sempre alçades i alerta, ulls plens de curiositat mig amagats per unes celles llargues, barba venerable, potes curtes i cua dreta com una antena.
És eixerida, àgil i trapella.
Li diuen Brisca perquè aquest és el joc preferit de la nena.
Els gossos pastors, robustos i barroers, un pam més alts, li donen la benvinguda amb lladrucs eixordadors. Ella, que té dos anys, i és petitona i simpàtica, se’ls acosta amb timidesa i es deixa ensumar.
S’asseu, mira cap al cim de la muntanya fent-se la interessant i permet que l’olorin tant com vulguin. Per fi, quan se sent una mica acceptada, es posa de panxa enlaire, per demostrar que no pensa oferir cap mena de resistència, rendició absoluta.
Una vegada que el Sam i l’Espurna es donen per satisfets, la petita terrier roda sobre si mateixa, es planta sobre les potes curtes i, a l’aguait, els provoca perquè la persegueixin.
De seguida està corrent per l’era a tota velocitat i en cercles, per desafiar els amics a una carrera.
El Sam accepta el repte i es precipita sobre ella.
La Brisca l’esquiva rodolant per terra, se n’allunya una mica i l’ataca sense temor.
Les gallines, que fins aleshores passejaven tranquil·lament, s’han agrupat en un racó, es mantenen a distància i escatainen horroritzades.
L’Espurna s’afegeix al joc i així continuen esvalotant tots tres, embogits, cremant energies, com si no haguessin passat ni cinc minuts des de l’última vegada que es van veure.
La Paula contempla bocabadada la seva gosseta. La fa feliç veure-la feliç.
Llavors apareix l’oncle Cosme, vermellot, panxut i bon jan. Encaixa la mà amb el Jaume i fa un petó a la Sílvia. Diu que la Paula està molt gran.
–Heu vingut molt d’hora per dinar.
–Així tindrem temps de fer un volt fins a la font del Camús, o a l’ermita de Sant Rubèn.
L’oncle Cosme mira el cel.
–Jo no me’n refiaria gaire.
–No te’n refiaries gaire? –se sorprèn el Jaume–. Si no hi ha ni un núvol...
–Sí que n’hi ha, de núvols. Mira allà.
Un dit gruixut i dur, de pagès, assenyala el cim d’una muntanya on s’esfilagarsa alguna cosa semblant al cotó, que deixa anar retalls grisos vessant avall.
–Ahir, a la tele, van dir que plouria –afegeix la Sílvia, per demostrar que opina el mateix que el Cosme.
–La tele sempre s’equivoca –diu el Jaume–. A més, la font del Camús està en direcció contrària a aquests núvols. I molt a prop, o sigui que, si plogués, seríem aquí en un moment.
De manera que, mentre l’oncle Cosme i la tieta Maria es posen a preparar el dinar, el Jaume, la Sílvia, la Paula i la Brisca surten a fer una excursió pel camp.
FA UN SOL ESPLÈNDID, que sembla d’estiu, i bufa un aire fresc que ajuda a suportar la calor.
L’hivern ha quedat enrere definitivament, l’anorac comença a destorbar i ja es pot gaudir de la verdor dels arbres i les coloraines de les flors.
La Paula porta la Brisca lligada amb la corretja, com sempre, i és el seu pare qui li diu:
–Deixa-la anar, que corri pel bosc, ja veuràs que bé que s’ho passa.
–I si s’escapa? –pregunta la Paula amb una mica de neguit.
–On vols que vagi? Que no ve, quan la crides?
Sí, la Brisca sempre ve que la criden. I no li agrada gens estar lluny de la família Font.
La Paula deixa anar la Brisca.
Durant una bona estona, sembla la gosseta més contenta del món.
Rosega els cordons de les vambes de la nena per forçar-la que la persegueixi, i van d’una banda a l’altra entre lladrucs i crits.
La Paula s’enfila a una roca per fugir-ne, i la Brisca la imita amb dificultat. La Paula salta a l’herba tova i la gosseta la segueix. Rodolen per terra.
A la Brisca li crida l’atenció el moviment de les flors grogues que el vent gronxa.
Amb les mans agafades, el Jaume i la Sílvia les contemplen somrients. Són una família feliç.
De sobte, la Brisca s’atura en sec i es queda petrificada, mirant un punt entre els matolls, amb les orelles i la cua molt alçades i la pota dreta aixecada en actitud d’alerta. Què ha vist?
La Paula s’espanta perquè sap que aquesta postura vol dir que la gossa està a punt d’atacar, i la Brisca és molt ràpida, tot i que les seves potes curtes facin pensar el contrari.
És de raça de caçadors d’animals petits, capaç d’enxampar el més àgil dels esquirols.
–Què passa, Brisca? Vine aquí, Brisca.
La gossa ni tan sols la sent. Tota la seva atenció està fixada en aquells matolls d’allà al davant, al costat del roure, on ha vist el moviment d’un animal.
Un conill.
Un conill que havia sortit a fer una volta i s’ha quedat glaçat en notar la presència del gos caçador, molt quiet entremig de la fullaraca del boix.
En aquest moment sona un tro que fa vibrar els cims de les muntanyes que els envolten.
La terra tremola com si hagués estat sacsejada per un terratrèmol, i una violenta ràfega de vent agita les capçades dels arbres, com l’ona expansiva d’una explosió.
La Brisca, sobresaltada com quan sent els petards de la nit de Sant Joan, inicia la cacera, perquè el conill ha començat a moure’s però també perquè la catapulta l’esglai.
El conill avança a salts i al seu darrere ve disparada i bordant la Brisca, i els empaita la Paula, cada cop més distanciada.
–Brisca! Brisca! Vine aquí!
La Paula ensopega amb una arrel i cau de cara a l’herba.
Es posa a plorar.
També venen corrent el Jaume i la Sílvia.
La Paula crida, entre sanglots: «Brisca, Brisca!»
El Jaume crida com si fos un tenor:
–Brisca, vine aquí!
I la Sílvia: «Brisca!».
La Brisca no hi és. Ha desaparegut entremig dels matolls, els desnivells del terreny i els troncs dels arbres, que una mica més enllà es converteixen en bosc.
La Paula ara xiscla desconsolada, convençuda que mai més tornarà a veure la seva gosseta.
De sobte, el món sembla immens.
–Briscaaaaa!
El pare, molt afligit, intenta calmar-la.
–No t’amoïnis. La Brisca tornarà.
–No torna! –li fa notar la nena. S’esgargamella–: Brisca!
El vent impetuós que s’ha aixecat amb el tro acaba d’arrossegar els núvols que coronaven la muntanya: s’han tornat negres i compactes, se situen sobre el bosc i enfosqueixen el dia.
–Brisca! Brisca!
De cop i volta es posa a ploure, tal com havien advertit a la televisió.
PRIMER SÓN GOTES GRUIXUDES I PESANTS, com projectils llançats des del cel amb mala fe. A traïció, es converteixen en un diluvi intens i glaçat que sembla capaç d’aixafar els arbres i polvoritzar les roques.
Hi ha un llampec encegador i un tro fa esgarrifar la família Font, que no pot aixoplugar-se enlloc.
En un instant, pares i filla queden xops i encarcarats pel fred.
–Marxem, marxem! –decideix el Jaume, temorós que la nena enxampi una pulmonia.
–No! –s’hi nega la Paula, plorant a crits–. No podem marxar sense la Brisca!