reading

Amb el suport del Departament de Cultura

Títol original: King Kong Théorie

Primera edició: gener del 2018
Cinquena edició: març del 2019

Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a

08007 Barcelona

www.laltraeditorial.cat

Maquetació: EdicTal

isbn: 9788412006995

Qualsevol forma de reproducció, distribució,
comunicació pública o transformació d’aquesta obra
requereix l’autorització prèvia i per escrit de L’Altra.
Tots els drets reservats.

Tota la vergonya, als mugrons,
de ser innocent[1]

Quan a les dones escriptores ens demanen –sembla que a les que som poetes, més– si escrivim «en condició de dona», la reacció immediata és arrufar el nas. No, no pretenem escriure per a un auditori de vagines aplaudidores: tenim la humil intenció d’interpel·lar a tothom, de fer que l’escriptura i els lectors es mirin fit a fit i, ei, si pot ser, que els commogui la mirada. La pregunta, però, és capciosa, i per unes quantes raons.

Ens afanyem a respondre-hi que no perquè, ras i curt, és una pregunta masclista. ¿Que us ho demanen, a vosaltres, literats, poetes, com us pendula l’escriptura cuixes avall? Les dones sempre hem de justificar el comportament que adoptem –i això ho diu Despentes i diu, també i amb raó, que no ha canviat pas gaire al llarg dels anys– en especial en l’espai públic, i en especial davant d’un auditori que ha estat per tradició fet d’homes. I tu, ¿què hi fas, aquí, a la palestra de l’escriptura, dona? ¿Com és que goses poder ocupar aquest espai? ¿Ja és prou universal –llegeixi’s: d’homes– el que has vingut a dir-nos? Furga’t endins i pensa-hi, au.

Parem-nos en aquesta darrera pregunta: «escriptura universal», dic. «Llegeixi’s: d’homes», dic. Heus ací la contradicció, l’engany arterós que s’esmuny com l’anguila. Perquè quan neguem la condició femenina de la nostra literatura en pro de la universalitat oblidem, santa innocència benestant, que aquesta universalitat no és neutral, sinó que és descaradament mascle, mascle tranquil i de bragueta descordada. «L’home representa el positiu i el neutre, és a dir el mascle i l’ésser humà, mentre que la dona és només el negatiu, la femella», exposa Beauvoir a El segon sexe. ¿Per què ens fa tant de rebuig, dir que la feminitat deixa marca en l’art? Perquè temem que l’obra es torni anècdota, que es torni artesania.

És evident, però, que la feminitat escindida que habitem és, sovint, font d’inspiració artística: la bretxa de dintre, el cos que no es comprèn a si mateix, l’obscuritat que l’esquerda allotja, són, sovint, motius d’una exploració rica, fecunda i construïdament femenina. Dic construïdament femenina perquè el dubte sobre la capacitat i la bondat del cos és assignat típicament i social a la dona, i és normal que sigui així perquè és el cos de la dona, del «sexe dèbil», el que ha estat històricament sotmès, esclafat, ridiculitzat, estigmatitzat i perdonat amb condescendència. «El que les dones han passat no és només la història dels homes, com els homes, sinó la seva pròpia opressió específica», diu Despentes. És en aquest filó subaltern de l’esdevenir humà que s’inscriu molta de la literatura escrita per dones, i negar a aquesta escriptura la condició d’universal, d’essencialment humana, perquè parla de l’experiència de la dona, és relegar la dona a la condició d’humà de segona categoria. Cada cop que la dona emprèn una acció pròpia de l’ésser humà o bé és identificada amb el mascle –Mary Ann Evans, Caterina Albert!– o bé és ridiculitzada, relegada a una parcel·la secundària de l’activitat: aquí, a les escorrialles de l’art. Literatura sentimental i llagrimosa. Donetes.

De l’experiència femenina no se’n pot parlar en públic. Ho demostrem quotidianament quan ens ruboritza la traça que deixa la sang vella als llençols. Ens ho prova aquell home que pensa i escriu que «vagina» no es diu en un bon poema. I ho confirma Despentes quan a França prohibeixen la seva pel·lícula Baise-moi perquè és el relat cru d’una violació. Hi ha coses –cosetes de dones– que són intrínsecament no literàries. I no hi enfonyis gaire la mà, en aquesta llivanya, que això incomoda i és immoral. Com si la immoralitat no fos la violació, sinó el relat que se’n fa. I com si la immoralitat, en definitiva, no fos aquest control social del que és moral i el que no.

Mirem ara la posada en escena d’aquesta literatura: els cenacles, la vida social de l’art. Em resulta clar i diàfan que, si l’espai públic encara no és un lloc segur per a les dones –la nit i els carrers sempre han estat mascles–, l’espai privilegiat de la cultura encara és menys apte per a nosaltres. La dona pública –clarivident polisèmia!– encara és mirada amb reserves quan s’expressa davant d’un auditori, i encara és sotmesa a un control de qualitat inequívocament més rigorós, més farcit de preguntes i dards. És guapa. Parla bé. Recita malament. Que xarona. Que lletja. Té el cul gros, els pits petits, el ventre penjant. I l’ànsia intacta d’haver de ser la més llesta, la més aguda, la més bonica de totes. No hi ha sororitat possible –quasi no hi ha ni paraula per dir-la!–, perquè l’agermanament és cosa d’homes, que teoritzen i dinen plegats i es donen copets a l’espatlla i són còmplices en bars i carrers de ciutats que els pertanyen i els somriuen.

En aquest sentit, parlant d’Houellebecq, autor amb qui és comparada per l’afany de furgar en el pus social, Despentes diu: «S’hauria estat extraordinàriament violent amb ell, si, com a dona, hagués dit del sexe i de l’amor amb els homes el que ha dit del sexe i de l’amor amb les dones. A igualtat de talents, el tractament no hauria estat el mateix». El relat del sexe sense amor encara és terreny d’homes, bàsicament perquè el sexe sense amor encara és terreny d’homes. De les dones que el gaudeixen, esclar, ja en sabem l’etiqueta.

He dit al principi que la qüestió de la marca de la feminitat en l’escriptura em sembla que es pregunta encara més sovint quan la dona escriptora és poeta. Trobar-ne el motiu no és gaire difícil: la concepció xarona de la poesia com l’expressió de les emocions recòndites del jo encara perviu, associada al sentimentalisme i, doncs, al món privat femení. Per això el conreu de la lírica és permès en la dona, entès com una manifestació anecdòtica dels quefers interns que l’ocupen, i per això quan una poeta travessa el cancell de la porta domèstica i el transcendeix encara ara ens afanyem a trobar justificacions del fet –sovint amb alguna propina sobre la seva orientació sexual. ¿Com és que Dickinson, americana calvinista reclosa a casa, va ser capaç d’aquesta genialitat? ¿Que era lesbiana, que era bisexual, que era pansexual? ¿Com és que el que diu una artista és capaç de commoure’ns si parla d’una experiència femenina? Si ens diu, com fa Despentes, que per exemple un cos, un vespre, i una samarreta de tirants. Si parla un cos que sent vergonya, i la sent tota en uns mugrons que han fet onze anys. Si ens diu l’asfíxia blanca d’una pell que per exemple es vol només pellofa, i per exemple ens diu que la vergonya és lacerant i que cau tota sobre un cos, mugrons de nena, com per exemple cau la calç damunt de les parets.

maria cabrera callís

[1] El títol i les imatges del darrer paràgraf del text són del poema «El mar», de Maria Sevilla, inclòs al llibre Dents de polpa. Li agraeixo la confiança, així com agraeixo, també, la lectura crítica del text a Roger Aluja, Teresa Casas, Joan Ferrús, Irene Fontdevila, Jordi Pujol Pardell i Raquel Tomàs.

Tinentes corruptes

Escric d’entre les lletges, per a les lletges, les velles, les camioneres, les frígides, les mal follades, les infollables, les histèriques, les tarades, per a totes les excloses del gran mercat de la tia bona. I començo per aquí perquè quedi clar: no em disculpo per res, no he vingut a queixar-me. No em canviaria per ningú, perquè ser la Virginie Despentes em sembla que és més interessant que cap altra ocupació.

Trobo fantàstic que també hi hagi dones que els agradi seduir, que sàpiguen seduir, unes altres que sàpiguen trobar marit, dones que facin olor de sexe i altres que en facin d’entrepà del berenar dels nens que surten d’escola. Fantàstic que n’hi hagi de molt dolces, i altres del tot realitzades en la seva feminitat, que n’hi hagi de joves, molt guapes, i de coquetes i radiants. Francament, me n’alegro per totes aquelles que ja els sembla bé com van les coses. Ho dic sense la més mínima ironia. Passa, senzillament, que no formo part d’aquest grup. És clar que no escriuria el que escric si fos guapa, prou guapa per canviar l’actitud de tots els homes que em trobo. Parlo com a proletària de la feminitat, com vaig parlar ahir i hi torno avui. Quan cobrava la renda mínima, no em feia cap vergonya ser una marginada, només sentia ràbia. És la mateixa ràbia que sento com a dona: no em fa cap vergonya ser una tia que no està boníssima. En canvi, n’estic fins al cony que, com a dona que interessa poc als homes, em facin saber contínuament que ni tan sols hauria de ser aquí. Sempre hem existit. Encara que no sortíssim a les novel·les d’homes, que només s’imaginen dones amb les quals voldrien anar-se’n al llit. Sempre hem existit, mai no hem parlat. Fins i tot avui, que les dones publiquen moltes novel·les, poques vegades trobem personatges femenins de físic ingrat o mediocre, incapaces d’estimar els homes o de fer-se estimar. Al contrari, les heroïnes contemporànies estimen els homes, els coneixen fàcilment, se n’hi van al llit al cap de dos capítols, es corren en quatre línies i a totes els agrada el sexe. La figura de la loser de la feminitat m’és molt més que simpàtica, m’és essencial. Exactament com la figura del loser social, econòmic o polític. Prefereixo els que no se’n surten per la senzilla raó que jo no me’n surto gaire bé, tampoc. I que, en conjunt, l’humor i la inventiva estan més aviat de la nostra banda. Quan no tenim el que fa falta per anar de sobrades, sovint som més creatives. Sóc més King Kong que Kate Moss, com a dona. Sóc el tipus de dona que no es casa, amb qui no es tenen fills, parlo del meu lloc com a dona sempre excessiva, massa agressiva, massa sorollosa, massa grassa, massa brutal, massa peluda, massa viril, em diuen. Però són les meves qualitats virils les que em fan diferent d’una de tantes marginades. Tot el que m’agrada de la meva vida, tot el que m’ha salvat, ho dec a la meva virilitat. Per tant, és com a dona incapaç d’atreure l’atenció masculina, de satisfer el desig masculí i d’acontentar-me amb un lloc a l’ombra, que escric. És des d’aquí que escric, com a dona no seductora però ambiciosa, atreta pels diners que guanyo, atreta pel poder, el poder de fer i de rebutjar, atreta per la ciutat més que per l’interior, excitada per les experiències i incapaç de donar-me per satisfeta amb el relat que se me’n farà. Se me’n refot que se’ls posi dura als homes que no em fan somiar. No m’ha semblat mai evident que les dones seductores s’ho passin tan bé com sembla. Sempre m’he sentit lletja, i ho accepto sobretot perquè crec que m’ha salvat d’una vida de merda aguantant individus amables que no m’haurien portat més enllà de la porta de casa meva. Estic contenta de mi, així, més desitjadora que desitjable. Escric per tant des d’aquí, de part de les que no hi ha manera de col·locar, les retorçades, les que porten el cap rapat, les que no saben com vestir-se, les que tenen por de fer pudor, les que tenen les dents podrides, les que no saben com posar-s’hi, aquelles a qui els homes no fan regals, les que es follarien qualsevol que les estimés, les males putes, les putetes, les dones que sempre tenen el cony sec, les que tenen panxots, les que voldrien ser homes, les que es prenen per homes, les que somien a convertir-se en estrelles del porno, les que no volen saber res dels homes però els interessen les nòvies que tenen ells, les que tenen el cul gros, les que tenen els pèls durs i negres i no es depilen, les dones brutals, estridents, les que ho trenquen tot al seu pas, les que no suporten les perfumeries, les que es posen un pintallavis massa vermell, les que estan massa mal parides per poder-se vestir com unes calentorres però se’n moren de ganes, les que volen portar roba d’home i barba pel carrer, les que ho volen ensenyar tot, les que són púdiques per complex, les que no saben dir que no, les qui tanquen per tenir controlades, les que fan por, les que fan pena, les que no fan enveja, les que tenen la pell fofa, la cara plena d’arrugues, les que somien fer-se un lífting, una liposucció, trencar-se el nas per refer-se’l però que no tenen els diners per fer-ho, les que ja no s’assemblen a res, les que només es tenen a elles mateixes per protegir-se, les que no saben ser tranquil·litzadores, les que no fan ni cas dels seus fills, les que beuen fins a rodolar per terra als bars, les que no saben comportar-se; i escric també per als homes que no tenen ganes de ser protectors, els que voldrien ser-ho però no saben com posar-s’hi, els que no se saben barallar, els que ploren amb ganes, els que no són ambiciosos ni competitius ni ben dotats ni agressius, els que són porucs, tímids, vulnerables, els que preferirien ocupar-se de la casa més que d’anar a treballar, els que són delicats, calbs, massa pobres per agradar, els que tenen ganes que se’ls follin, els que no volen que es compti amb ells, els que de nit, sols, tenen por.

Perquè l’ideal de dona blanca, seductora però no puta, ben casada però no anul·lada, treballadora però que no ha tingut gaire èxit per no eclipsar el seu marit, prima però no obsessionada amb el menjar, que es mantingui jove per sempre sense deixar-se desfigurar per la cirurgia estètica, mare realitzada però no acaparada pels bolquers o els deures d’escola, bona mestressa de casa però no minyona tradicional, culta però menys que un home, aquesta dona blanca feliç que ens plantifiquen tota l’estona davant dels nassos, aquella a qui hauríem de fer l’esforç d’assemblar-nos, a part que té una pinta de matar-s’hi molt per no gran cosa, de tota manera no me l’he trobada mai, enlloc. Estic convençuda que no existeix.

[2] Traducció d’Helena Valentí (La Temerària, 2014).