Pròleg
Oriol Broggi
La força del que està escrit en aquestes pàgines és tan profunda que les paraules, les frases i les imatges queden gravades amb una brutalitat inaudita al cor del qui les llegeix. Després, quan ja s’ha acabat tot, quan arribes a la darrera pàgina, quan es tanca una història, et trobes aixafat al fons de la butaca. Mires al teu voltant i allò que fins aleshores t’era familiar, abans de començar la lectura, ara ha adquirit un aspecte estrany i el teu entorn se’t presenta distant. Jo encara estic estupefacte. I des d’aquell moment, tinc la sensació que totes les hores delicioses i especials passades amb textos de Mouawad no podran esborrar mai aquell primer impacte.
Quina enveja, els qui encara teniu per fer aquesta primera lectura. Veureu com encara que n’hàgiu vist una funció al teatre, o n’hàgiu sentit coses, el fet de seure i posar-vos a llegir aquests textos serà, de ben segur, una experiència que us canviarà per dins. Com m’agradaria ser a la vostra pell, amb vosaltres, dins vostre... Perquè una de les coses que m’ha provocat dirigir obres de Mouawad ha estat trobar una distància mínima que em permetés anar interpretant allò que està escrit i dibuixant aquella sensació de la primera lectura. Les dues coses alhora. En una formidable contradicció d’anar aprofundint en els seus textos i de necessitar mantenir, sempre a flor de pell, aquella primera esgarrifança. És veritat que als qui fem teatre això ens succeeix sempre: busquem que allò que expliquem tingui un pes i alhora sigui fresc. Però en Mouawad, una mica més.
Com va començar tot plegat...? Doncs un dia, dos amics actors, el Ramon Vila i el Xavi Ruano, em van insistir molt perquè els acompanyés a Avinyó a veure tres obres llargues que es feien durant tota la nit al palau dels Papes. Tenien unes entrades molt difícils d’aconseguir i sortirien en cotxe un dia, veurien l’obra i l’endemà tornarien. Jo no m’hi vaig apuntar... —burro de mi!— i el Ramon em va explicar que l’autor m’encantaria, que havia de conèixer aquell teatre i que el que ell n’havia llegit era extraordinari. No hi vaig anar, però aquell estiu, un amic de la família, el Manolo Brugarolas, també àvid consumidor d’Avinyó i de novetats teatrals que arriben de fora, em va parlar molt d’una obra que es deia Incendis i que curiosament era del tal Mouawad. A finals d’estiu, el Ramon em va portar els textos d’aquelles obres que m’havia perdut, eren unes fotocòpies dels originals de Litoral i d’Incendis... Vaig començar per Litoral i amb el meu francès poc controlat, l’obra se’m va fer difícil, i allà ho vaig deixar... El dia a dia va fer que allò quedés a mig llegir, fins que, a finals de la temporada, amb la Clara i el Julio vam començar a pensar quina obra podríem fer, i la Clara va parlar d’una obra que el Daulte li havia deixat per llegir, en una versió mexicana que havia tingut un èxit aclaparador al D. F. L’obra es deia Incendios. Va ser aleshores que vam tornar a treure els originals, les traduccions que vam trobar, i finalment vaig fer aquesta primera lectura que em va deixar atordit, commocionat, i tocat fins avui.
Encara dubtàvem una mica... llavors, recordo que li vaig deixar el text al meu pare un matí perquè el llegís. Vaig tornar al vespre i el vaig trobar assegut, en una butaca, amb els ulls vidriosos i amb el llibre ja tancat a les mans. Semblava que fes hores que estava en aquella posició. Se’l veia quasi enfadat: «Què és això? D’on surt aquesta força? Aquesta brutalitat?». «Però t’ha agradat?», li vaig preguntar. «Home, és impossible que no t’agradi, que no t’impacti... i és bonic i preciós... però estic quasi enfadat...»
Al febrer següent, vam estrenar Incendis amb la Clara, el Julio, la Màrcia, el Xavi Ricard, el Xavi Ruano, el Xavi Boada i la Clàudia. Amb ells, i amb tot l’equip de La Perla 29 al Teatre Romea, vam fer realitat unes tres hores de teatre vibrant i apassionant. Durant els assajos, i quasi fins al dia de l’estrena, no sabíem ben bé què fèiem, per on navegàvem. Estàvem perduts en el magma de les paraules de Mouawad i ens deixàvem dur per elles. Anys més tard he ensopegat amb unes altres paraules de l’autor: «una onada immensa m’arreplega des del meu interior, i se m’emporta, i m’estavella contra els esculls del meu dolor». Aquesta imatge defineix a la perfecció el procés d’assaig d’Incendis. Això és el que sentíem mentre assajàvem amb estupor aquella primera obra de Mouawad.
Li havíem demanat a la Cristina Genebat si volia traduir-la, i aquest va ser, potser, el primer gran encert del muntatge. Ella va encarregar-se de la difícil feina de traducció d’una obra així, i de transmetre’ns l’entusiasme constant de les paraules. Vam començar els assajos al desembre i durant la parada petita que vam fer per Nadal no podíem parar d’enviar-nos missatges amb lectures sobre el Líban. Havíem conegut el Tomàs Alcoverro. Amb el Pere Vilanova havíem començat a entendre que ens seria impossible comprendre del tot aquell conflicte del qual parlava Mouawad. Després de Nadal vam decidir agafar un avió i passar quatre dies a Beirut. No hi vam poder anar tots però per als que hi vam anar aquell viatge va ser extraordinari. Vam conèixer Beirut i una mica el Líban. En quatre dies de no parar, amb l’Alcoverro, la Manal, que ens va ensenyar el país, la ciutat, casa seva, i el seus records... d’alguna manera, i salvant les distàncies, ens sentíem com si estiguéssim fent el mateix viatge que fan la Nawal i el Simon buscant la identitat de la seva mare. El mateix viatge que va fer l’autor en reconèixer coses del seu país. Com quan al final d’Ànima el protagonista comença el veritable viatge cap als seus records i coneix i reconeix la veritat. Viatge. Viatge per conèixer qui ets. Un viatge que necessites fer, un viatge cap endins, amb avió, assegut a casa amb el llibre a les mans o veient l’obra al teatre. Però tinc la sensació que per entendre bé Mouawad cal deixar-se portar i atrevir-se a emprendre aquest viatge doble... a nosaltres, anar a Beirut ens va unir per sempre d’una manera especial. Vam trepitjar la presó on va viure la Nawal, vam veure un autobús que podria ser l’autobús que apareix a Incendis... En tornar a Barcelona vam començar a treballar sense treva. Hores i hores. Tots junts, en grup, hores i hores, i jo tinc el record de viure junts, tancats a la Biblioteca, i abstrets del món...
El dia de l’estrena, nerviosos, ens preguntàvem què era aquell dolor gratificant de dir, de sentir, de portar a escena i de transmetre a l’espectador. Amb el temps hem anat veient que el nostre ofici és bàsicament això i es basa en això: saber gestionar aquest dolor. Gestionar-lo i administrar-lo a dalt d’un escenari, amb els tempos, els colors, els ritmes... Tot allò que et permet moure emocions i transmetre-les. I m’encantaria sempre tenir emocions tan fortes entre mans. En certa manera, des de llavors vam quedar atrapats per l’autor i sabem que la nostra feina va tenir un més enllà perquè Incendis va representar alguna cosa més que una obra de teatre. Un més enllà dins les nostres vides i en les nostres anades i vingudes al teatre.
El dia de l’estrena, al final del muntatge, ens va semblar que era necessari deixar un llarg silenci, densíssim. Passades les més de tres hores d’espectacle es va fer fosc a la platea i el públic va respirar, i com si la respiració fos la mateixa per a tothom, el públic es va posar dret de cop. Va ser una ovació que no oblidarem mai. Va ser com un «miracle laic», com un dels fenòmens que passen a les obres de Mouawad. Com quan es posa a ploure. Com quan les estrelles i els planetes es paren. Aquells dubtes dels assajos, aquell dolor que sentíem, aquella nostàlgia, ràbia i pena, instal·lades a dins nostre, tot allò amb què havíem conviscut i patíem per si ho sabríem fer arribar, va sortir de cop i ens va alliberar, i ens va renovar. Va ser extraordinari.
Passada l’estrena d’Incendis, va venir un temps de baixada de tot allò... com una mena de dol. Després va venir la posada en escena impecable de Litoral de la mà de Raimon Molins. No m’hi puc estendre, perquè no vaig ser a dins... el següent esglaó per a mi va ser Cels.
Amb Cels ens submergíem de nou en un dolor especial. Si bé el text proposa un marc que és un punt de partida ben diferent, el dolor és el mateix. A Incendis i Litoral la recerca de la identitat, el viatge, es fa des dels fills cap als pares i des del present cap al passat. A Boscos, que ens vam saltar, també. En canvi, a Cels es capgira tot i són els pares d’una generació els qui han d’entendre els fills que han tingut.
Com és que ens han colpit tant, aquests textos? Com és que un cop llegits, res no ha tornat a ser el mateix? Mouawad és un escriptor que té tres grans qualitats: la de dramaturg, la de poeta i la de filòsof. «Llegó con tres heridas, la de la vida, la del amor, la de la muerte...» Amb una escriptura aparentment senzilla, amb un parlar pròxim, ens porta a la infància amb una maduresa sorprenent i ens prepara per ser homes quan siguem més grans. Mouawad és per mi un autor immens que no ha pretès ser-ho. Que ha necessitat escriure i explicar-nos històries. Unes històries que ens atrapen des del primer moment, que ens deixen absorts i colpits. I les seguim llegint, o escoltant, mentre ens commocionen. Són quasi mites contemporanis, històries que van més enllà, que toquen els fonaments i que et porten a l’universal, a pensar en la condició humana, el mal, el bé, el dolor, la por, l’amor...
Escriure, publicar i llegir aquestes obres em fa sentir una mica d’esperança encara que sé que és poc real. Espero que a vosaltres us causi el mateix efecte. I aquesta és la seva grandesa, també: produir aquest dubte en nosaltres. L’engranatge que desencadena la seva literatura representa per a mi una de les funcions i de les fites de la cultura. Quan llegim passem per un dolor immens que després ens fa pensar i sentir-nos part d’alguna cosa que va més enllà de nosaltres mateixos. Però no hi ha reconciliació possible perquè com diu l’autor: «l’horror descrit és molt menys que el que existeix a la realitat».
Personatges
WILFRID
EL PARE
CAVALLER GUIROMELAN
SIMONE
AMÉ
SABBÉ
MASSI
JOSÉPHINE
Nit. Se sent la veu d’una dona que canta des de lluny.
WAZÂÂN: «Canta, Deessa, la còlera d’Aquil·les Peleu, aquella còlera maleïda que provocà mil sofriments als aqueus i precipità a l’Hades, al país dels morts, les ànimes coratjoses d’aquells herois i en va fer presa de gossos i de tots els ocells... Canta, Deessa, les desgràcies del vell Príam agenollat als peus d’Aquil·les Peleu, suplicant perquè li tornés les despulles del seu fill Hèctor!»
La veu crida: «A l’encreuament de camins hi pot haver l’altre!».
WAZÂÂN: I jo soc el cec que llegeix en plena nit! «Recorda el teu pare, Aquil·les semblant als Déus, i escolta la meva queixa. Jo tenia un fill que ens protegia, a nosaltres i a la nostra ciutat. Ahir, tu el vas matar. Era l’Hèctor. I és per a ell que avui jo vinc davant els nou aqueus. Per reclamar les seves despulles. Aquil·les, respecta els Déus, tingues pietat de mi i recorda’t del teu pare.» Ah! Ja arriba! Puc sentir els passos del passant... Curiós caminar... Els seus passos són fràgils, lleugers. Acaba de passar davant la font del poble. El sento pujant la muntanya. Fins i tot com s’entrebanca! No està content! Aquests no són els passos de la Simone! Un visitant... O un viatger perdut... s’apropa.
El WILFRID arriba seguit del seu pare.
EL PARE: La música venia d’aquí.
WILFRID: Ja sé que la veu venia d’aquí però aquí no hi ha res! No tinc ni idea d’on som. Està tan fosc com el cul d’un os i estic molt cansat. Així que... saps què faràs ara, pare?
EL PARE: Què?
WILFRID: Ara et faràs el mort.
EL PARE: Si et posessis al meu lloc potser ho entendries.
WILFRID: Jo no he d’entendre res, ets tu que has d’entendre. Ets mort, tu, se te’n fot... però a mi em fan mal els peus, em fan mal les cames i em fa mal el cap!
WAZÂÂN: Qui ets, tu?
WILFRID: Ah! Hòstia! No l’havia vist!
WAZÂÂN: En canvi, el cec soc jo.
WILFRID: No l’havia vist amb aquesta foscor.
WAZÂÂN: Qui ets, tu?
WILFRID: Em dic Wilfrid.
WAZÂÂN: De quin poble vens?
WILFRID: No vinc de cap poble. Vinc de molt lluny. He travessat l’oceà.
WAZÂÂN: Què t’ha portat fins aquí?
WILFRID: Li podria semblar una mica fosc, tot plegat.
WAZÂÂN: Molt bé. Serà terreny conegut. La foscor és una gran amiga meva. Què vols, Wilfrid? Perdona la meva curiositat, però per aquí no veiem mai estrangers.
WILFRID: Soc estranger però el meu pare és d’aquest poble. Es diu Ismail.
WAZÂÂN: Explica’m.
WILFRID: Per on començar...
WAZÂÂN: Aquesta és la gran pregunta.
WILFRID: Com et dius?
WAZÂÂN: Soc el Wazâân.
WILFRID: No recordes l’Ismail?
WAZÂÂN: Ismail?... No.
WILFRID: La Jeanne, potser? Amb qui ell estava casat.
EL PARE: Ensenya-li la foto!
WILFRID: És cec, pare!
WAZÂÂN: Una noia del poble?
WILFRID: Ella venia del mar però van viure un temps aquí.
WAZÂÂN: Potser.
WILFRID: Era molt guapa.
WAZÂÂN: No m’aclareix gaire les coses. Només hi veig quan puc tocar.
WILFRID: El dia que van envair el país ells van fugir.
WAZÂÂN: Molta gent va fugir, aquell dia.
WILFRID: Sí, però ells van fugir molt lluny, a l’altre costat del país i més lluny encara, cap a països llunyans!... Aquí, passejaven sovint fins al mar!
WAZÂÂN: Un home i una dona... Fa tant de temps...
EL PARE: Se’n recorda!
WAZÂÂN: Caminaven cada dissabte vestits de diumenge.
WILFRID: Els recordes?
WAZÂÂN: L’Ismail i la Jeanne! I tu ets el seu fill, aquell que ella portava al ventre.
WILFRID: Tremoles!
WAZÂÂN: Una estrella llunyana s’ha acostat uns centímetres a nosaltres per dir-nos que la nostra vida està a punt de canviar! Què hi has vingut a fer, aquí, fill de l’Ismail?
WILFRID: El meu pare va morir fa tres dies. He vingut a enterrar-lo al poble on va néixer i reconciliar-lo amb la vida.
WAZÂÂN: És molt dura, la tasca que t’infligeixes! Em fa por que no es torni encara més dura. Fa cinc dies, el Saïd, un noi, va morir. Per enterrar el seu cos s’haurà d’obrir la tomba d’un mort i enterrar-hi el mort amb l’altre mort.
WILFRID: Per què?
WAZÂÂN: No queden més llocs.
La veu crida: «A l’encreuament de camins hi pot haver l’altre!».
WILFRID: Què és això?!
WAZÂÂN: És la Simone que crida des de fa cinc dies! Canta com una boja i fa enfadar tots els vilatans. Arribes a un país curiós, Wilfrid. Aquí la gent és amarga, ja no volen escoltar res, ni música, ni cants, ni res. Els vells són vells, només volen tranquil·litat... Però la Simone crida amb totes les seves forces, enmig de la nit, perquè la Simone se’n fot. La Simone és prima, la Simone és lletja, la Simone està sola. La Simone està rabiosa i canta fins a fer explotar els cranis.
De lluny se sent un crit: «A l’encreuament de camins hi pot haver l’altre!».
WAZÂÂN: I crida! I els veïns estan furiosos! Venen de tot arreu. Ja els veuràs... són força... folklòrics. Però no se’ls ha de retreure res, durant la guerra van patir molt.
La veu crida: «Hi ha algú que vulgui sentir-me dir “soc aquí”?».
Arriba un grup de vilatans.
FARID: Wazâân! Ningú no pot dormir.
WAZÂÂN: El Saïd és mort! Qui vols que pugui dormir, encara!
JOSEPH: El Saïd era el meu fill! Vull el dol pel meu fill!
WAZÂÂN: El Saïd estimava la Simone i la Simone estimava el Saïd. Per què ha mort el Saïd? Seguiu sense voler-ho escoltar.
(La veu canta des de lluny.)
Escolteu la seva veu i entendreu la Simone.
ANKIA: Una boja!
WAZÂÂN: Boja de ràbia, sí!
JOSEPH: Wazâân, els morts exigeixen el silenci per sortir de la seva tomba.
WAZÂÂN: Exacte.
JOSEPH: Si ella canta, el Hamlal es negarà a obrir la tomba del seu fill i com m’ho faré?
WAZÂÂN: Són les antigues lleis les que ens han enganyat. Però tens raó, són les nostres lleis i les hem de respectar! Per tant, deixem els vells respectar les antigues lleis i deixem la Simone respectar la seva joventut.
ISSAM: Aquesta no respecta res. Intenta consolar el que no s’ha de consolar.
WAZÂÂN: Qui consolarà la Simone de la pèrdua del Saïd?
FARID: Ja torna!
Arriba la SIMONE.
SIMONE: Aquesta última nit ha plogut.
La SIMONE canta.
ISSAM: Para de cantar!
SIMONE: No sé qui sou i jo no soc vosaltres. No canto per a vosaltres, mai no canto per a vosaltres! Sou vells i lletjos! Jo no soc vosaltres!
ISSAM: Què esperes? Tornar els morts a la vida! S’ha acabat! Tot s’ha acabat!
SIMONE: No fa gaire temps m’asseguràveu que la guerra era una cosa horrible que havia de desaparèixer, acabar, perquè pogués néixer la llibertat. Avui la guerra s’ha acabat. I em seguiu dient que no canti, que no parli, que no somiï. Em dieu: calla, Simone, calla!
TOTS MENYS EL WAZÂÂN: Calla!
SIMONE: Encara us insultaré durant molt de temps... fins que us feu silenci. SILENCI! Escolteu la meva veu! És la veu per fer recordar als vius els morts.
La SIMONE canta.
FARID: El Saïd ha mort i tu cantes?
SIMONE: Canto, sí! Crido! Qui va dir al Saïd «Saïd, no pots estimar una noia com la Simone»? Qui l’hi va dir? Qui li va dir «Saïd, estimes massa»? Ell no sabia què volia dir «estimar massa», no sabia què volia dir «estar lluny de mi»! «Com que estimo massa, llavors puc travessar corrents aquest camp ple de mines.» I es va posar a córrer com un boig. «Saïd!», vaig cridar... i ell corria! Vaig voler tancar els ulls però els vaig mantenir oberts per poder estar amb ell fins al final, fins al final! Quan va arribar a la meitat del camp, va explotar. Foc, flames i sang, com una escopinada al mig de la seva vida cruel!
La SIMONE canta.
FARID: Para de cantar!
SIMONE: Deixa’m! Deixa’m!
L’ISSAM dona una bufetada a la SIMONE.
WAZÂÂN: Prou! Ara torneu a casa!
SIMONE: Wazâân, és veritat que ja no hi ha ningú! Només els arbres!
WAZÂÂN: Als pobles, al peu de la vall, hi trobaràs bojos com tu!
SIMONE: No! Fa mesos que envio missatges, una veritable xarxa de missatges. He llançat milers d’ampolles al riu negre, el que baixa fins als pobles de sota. I res. Cap resposta.
WAZÂÂN: Busques un miracle, Simone.
SIMONE: Tots tenim la necessitat d’un miracle. Vosaltres, els vells, ja l’heu tingut, el vostre miracle. Vau conèixer el país abans de la guerra. Jo vaig néixer entre les bombes, però estic segura que la vida pot ser una altra cosa.
WAZÂÂN: Has enviat algun missatge, avui?
SIMONE: He llançat tres ampolles al riu i quatre missatges a viva veu.
WAZÂÂN: Torna al penya-segat, Simone, i crida que ha tornat el Wilfrid. Crida que l’Ismail ha mort. Crida que l’Ismail té dret a un lloc per a la seva sepultura. La resposta que esperaves ha arribat, Simone, però encara no la sents, no la veus perquè arriba d’allà on menys l’esperaves. Simone, aquest és el Wilfrid. Wilfrid, aquesta és la Simone. Crec que tant l’un com l’altra sou igual de bojos.
SIMONE: Vens? Anem a despertar a tothom.
WAZÂÂN: Crideu molt fort perquè tothom us senti. Crideu que el miracle ha arribat i ja vindreu a explicar-m’ho.
El WILFRID s’emporta el cos del seu PARE i segueix la SIMONE.
El WILFRID i la SIMONE carreguen EL PARE.
EL PARE: Wilfrid, no vull escalfar-te més el cap però no tinc cap altre lloc on anar per sentir-me reconfortat. Deixa’m ocupar aquest espai de la teva vida, just el que cal per fer-me una idea de la mort. Ara que hi soc, només puc expressar la meva gran sorpresa: estic mort i no m’ho puc creure.
Deixen el cos.
SIMONE: Crida amb mi: «El Wilfrid és aquí!», «L’Ismail ha mort». «Soc aquí», «Soc aquí». «Soc aquí», «Ha arribat el miracle».
Criden.
WILFRID: Mira! Allà!
SIMONE: És el poble veí.
WILFRID: Una llum.
SIMONE: S’encén des de fa uns dies.
WILFRID: S’ha apagat.
SIMONE: Sempre s’apaga.
WILFRID: Demà hauries d’anar a veure què passa.
SIMONE: Demà ens haurem d’ocupar del cos del teu pare. Si aquesta llum és per a mi hi seguirà sent les properes nits.
WILFRID: Deixem el cos aquí?
SIMONE: El portarem al cementiri. Després de l’enterrament del Saïd parlarem amb ells. Te’ls presentaré.
Els vilatans s’han agrupat al voltant del WILFRID i de la SIMONE.
ISSAM: O sigui que el que vols és enterrar-lo aquí?
ANKIA: Mira! El cementiri és ple! No queda cap lloc!
SIMONE: Pareu! No em puc creure que no hi hagi ni un racó, al final d’un camp, enmig d’un terreny abandonat, on poguem trobar-li un lloc!
ISSAM: Estan reservats per a la gent del poble, no per als estrangers!
SIMONE: No és un estranger! Va néixer aquí. El vau conèixer!
ISSAM: Va fugir del país. Haver-se fet enterrar al país on va fugir.
SIMONE: No teniu cap dret a negar l’hospitalitat als morts!
JOSEPH: Aneu a veure el Hakim. És ric i té moltes terres. Si tens diners no t’ho negarà.
Els vilatans marxen.
WAZÂÂN: Qui és el Hakim?
SIMONE: Un antic capità de les milícies. No m’agrada, aquest home, però no tens alternativa. Té molt poder aquí i pot obligar-los a acceptar.
WAZÂÂN: On el puc trobar?
SIMONE: T’acompanyaré. Hi anirem quan el sol es pongui. Segur que hi serà.
El WILFRID i la SIMONE comencen a caminar.
SIMONE: Ja hem arribat. Mira, estan asseguts a taula.
Un grup de burgesos entaulats. Mengen.
JAMIL: Senyor, tenim visita.
HAKIM: La nostra cantant! Arribeu just a temps! I aquest senyor qui és?
SIMONE: El Wilfrid. Un amic.
HAKIM: Un amic! Jamil, dues cadires per a aquests joves!
JAMIL: Sí, senyor.
HAKIM: Per on anava?
SENYORA HAKIM: El gland.
GHASSANE: El gland, sí, el gland.
HAKIM: Ah, sí, el gland! Doncs un cop el gland va ser introduït, tota la resta el va seguir i vaig sentir els meus ous esclafar-se contra el cul d’aquella puta! (Esclat de riures.) El meu temps ja havia acabat, portava dues hores follant com un porc, però tant se me’n fotia, tenia diners —de fet encara en tinc— i li vaig dir: «Vinga, al trot, al trot, filleta, tinc tots els diners del món i me’n foto de tot». De fet, per fotre-me’n estava en una posició ideal... L’agafava bé per la cintura i ah, ah, ah. La vaig encular encara més fort, sentia com se m’inflava. Encara uns copets més de ronyó i li vaig deixar anar la meva lleteta de burgès al bell mig del cul!
GHASSANE: Formidable! Deliciós.
HAKIM: Una altra ampolla, Jamil. I aleshores, jovenets... entre vosaltres com va la cosa? Al revés? Del dret? Per davant? Per darrere?
SIMONE: Tornarem demà, senyor. Quan hagi acabat la festa.
HAKIM: Ni parlar-ne! Et quedaràs aquí i ens cantaràs una cançó.
SIMONE: No he vingut per cantar!
HAKIM: Quedeu-vos asseguts! Digues-me què és que ens ha valgut l’honor d’aquesta visita.
SIMONE: El pare del Wilfrid va morir. Es deia Ismail, potser el vas conèixer. Vivia al poble, fa temps. Ens han dit que ens podries ajudar!
HAKIM: Qui us ha dit això?
SIMONE: Els vilatans.
HAKIM: Sempre expliquen bestieses!
SENYORA HAKIM: Això és veritat, un dia...
HAKIM: Sí, això mateix, tanca la boca, reina, tanca la boca. Així que heu vingut per comprar-me un lloc per a la sepultura.
WILFRID: És que sí o que no?
HAKIM: Es veu que aquest jovenet té pressa... (Riure de tots els altres.) És que sí! Gratuït!
SENYORA HAKIM: Com que gratuït?...
HAKIM: Calla, estimada, calla... Però abans m’agradaria saber què és el que enterraré al meu jardí! Voldria veure el cos.
WILFRID: Deixi-ho estar, ja ens espavilarem!
HAKIM: Per tot el poble es maten els uns als altres per poder conservar el lloc on ser enterrats i tu et vols espavilar tot sol? Aquest matí han enterrat un nen amb un altre nen! Un horror! Només et demano veure el cos i ja està! No t’estic demanant res més. (Els altres riuen.) On és?
WILFRID: A fora!
HAKIM: Hi ha un cadàver tirat davant la porta de casa meva? És collonut, això! Aneu a buscar-lo... Jamil, ajuda’ls.
Porten el cos davant del HAKIM.
TOTS MENYS EL WILFRID, LA SIMONE I EL JAMIL: Quina pudor!
HAKIM: Magnífic! Honorem aquesta casa: ballem amb el mort!
SIMONE: Està borratxo! No sap el que fa!
HAKIM: Balleu, amics meus, balleu! Feu-lo beure! S’ho ha ben merescut!
Ballen amb el mort.
HAKIM: Això em fa pensar en la història d’un amic que va morir d’una manera terrible. Va ser capturat per l’enemic juntament amb la seva filla de vuit anys. El van despullar, li van posar greix al forat del cul i el van asseure sobre una branca ben llarga. El van encular lentament, tan lentament... Amb aquell tros de pal. Malgrat tot, es va empinar, es va excitar com mai s’havia vist... (Riu.) Aleshores van aixecar el cos de la seva nena, li van separar les cames i la van empalar sobre la polla del seu pare! Calia veure com convulsionava cridant com una condemnada i el seu pare, mentrestant, anava lliscant pel pal, bramant. Al final un dels soldats va tenir pietat i els va fotre una bala al cap, just en el moment en què ell ejaculava en el cul de la seva petita filla.
WILFRID: Para!!!
El WILFRID crida. El CAVALLER GUIROMELAN apareix. Decapita el HAKIM.
El WILFRID i la SIMONE s’emporten el cos i fugen.
WILFRID: On érem, Simone? Puc sentir que mataré algú! Sento que mataré! Mataré algú!
EL PARE: Wilfrid, calma’t!
WILFRID: Que ningú em digui que em calmi, d’acord? No tinc gens de ganes de calmar-me, d’acord? No en tinc gens de ganes i no tinc cap raó per calmar-me, d’acord? Si em tornes a dir una sola vegada més que em calmi, pare, et torno a matar. No em vull calmar, l’última cosa que vull fer és calmar-me, el que vull... El que vull... Ja no sé el que vull. M’estic tornant boig, hòstia, boig, m’estic tornant! I ara què farem, Simone?
A casa del WAZÂÂN.
WAZÂÂN: Escolta bé el que diu l’estrella, el que et diu la teva aspra estrella.
WILFRID: Què diu?
WAZÂÂN: Avançar sempre, encara que no hi creguis més. Avançar malgrat haver perdut l’objectiu, avançar malgrat que la raó ens digui el contrari, ens immobilitzi, malgrat la futilitat que descobrim en el significat del fet mateix d’avançar. Avançar encara que haguem perdut tot l’orgull, tota capacitat d’esperança. Avançar. Jo mai no he vist la nit però diuen que és fosca. Així doncs, marxeu, marxeu tots dos, marxeu abans que despunti el dia. Al matí els diré que la noia que cantava ha marxat, els diré que el noi que va retornar a la seva terra d’origen ha marxat. Els maleiré, els diré: Escolteu la ràbia de la joventut que farà de vosaltres els vençuts dels vençuts. La joventut està enrabiada amb vosaltres. Marxa i amb ella el sol. Simone, Wilfrid, agafeu el cos i marxeu abans que neixi el dia. Al matí els anunciaré que la desgràcia acaba de caure sobre el poble.
SIMONE: Wazâân, aquesta cançó que et canto et parlarà de la meva amistat millor que les meves paraules.
Canta.
WILFRID: Simone, la llum del poble d’allà al final s’ha tornat a encendre i després s’ha apagat.
SIMONE: A l’alba serem a l’encreuament de camins. La llum potser també hi serà.
Se’n van.
L’albada. A l’encreuament de camins. Hi ha un home jove.
AMÉ: Ets tu la dona que canta?
SIMONE: Soc jo. Ets tu qui encén el llum?
AMÉ: Soc jo.
SIMONE: Com et dius?
AMÉ: Amé. Fa moltes nits que cada nit sento la teva crida. De vegades, també trobo ampolles amb papers a dins. Missatges. I tot sempre parla de l’encreuament de camins. Que a l’encreuament de camins hi pot haver l’altre. Doncs bé, ja fa molts dies que vinc aquí, a l’encreuament de camins. Vull saber.
SIMONE: Em dic Simone. Aquest és el Wilfrid.
AMÉ: Què vols?
SIMONE: No ho sé. N’estic farta. Tu no n’estàs fart?
AMÉ: I què vols fer?
SIMONE: Marxar!
AMÉ: Marxar a on?
SIMONE: On sigui! Cridar frases i omplir-ne totes les valls, posar-hi bombes!
AMÉ: Durant la guerra jo posava bombes!
SIMONE: La bomba que jo vull posar és més terrible que la més terrible de les bombes que mai hagi explotat en aquest país.
AMÉ: Les posarem als autobusos, als restaurants...
SIMONE: No! Aquesta bomba només pot explotar en un lloc. Dins el cap de la gent.
AMÉ: Què vols dir?
SIMONE: Explicarem històries. Totes les que volen fer-nos oblidar. Les tornarem a inventar, a explicar! Estaran obligats a arrencar-nos els rostres!
AMÉ: Quina mena d’històries?
SIMONE: La teva, la meva. El silenci de cadascun de nosaltres.
AMÉ: A ells se’ls en foten, les històries! Sempre diuen: massa històries, prou històries. Serà millor que ho fem saltar tot pels aires!
SIMONE: Jo me’n vaig. Vaig a ajudar el Wilfrid a trobar un lloc per enterrar el seu pare i després buscaré la manera d’explicar tot el que va passar. Vens?
AMÉ: Vinc.
SIMONE: I els teus pares?
AMÉ: Morts.
SIMONE: Anem.
AMÉ: No. Per aquí no.
SIMONE: Sí, anem al teu poble! Busquem un lloc per enterrar el mort.
AMÉ: Oblideu el poble, els morts han ocupat tots els llocs. Enterrem-lo aquí, en aquest forat.
WILFRID: Escolta, jo ho entenc, a mi també em venen ganes de llançar-lo al primer cubell d’escombraries que trobi, però si l’he transportat de tan lluny és per trobar-li un lloc decent.
AMÉ: No queda ni un sol lloc decent en tot el país. Ja es veu que no ets de per aquí, si no no et faries el finolis. El teu pare fa pudor i se l’ha d’enterrar i ja està!
WILFRID: No penso enterrar el meu pare a qualsevol lloc i ja està!
AMÉ: D’acord. Adeu, us deixo amb les vostres històries de cadàvers.
SIMONE: Espera. No te’n vagis. Vine amb mi i trobarem un lloc tranquil per enterrar aquest pare i després seguirem el nostre camí. Un lloc tranquil. El trobarem al proper poble, el que hi ha al peu de la vall, però aquí no.
AMÉ: No tornaré a anar a cap poble si no és per matar a tothom. Tothom. Aquest cadàver, el miro i hi veig tots aquells que no perden res per esperar. T’ho dic, els enemics són els nostres pares, així que no hauríem de tornar a cap poble ni res! Als pares, els hauríem d’esquarterar, deixar els seus cossos podrir-se al sol i marxar per tot arreu a fer-ho explotar tot, destrossar-ho tot, cremar-ho tot. Els ajuntarem tots davant un gran mur, tots en fila i els cridarem! Els direm que el mal que ells ens han fet és pitjor que l’assassinat. Els direm que ens han pres el que no es pot tornar a tenir, que ens han matat les imatges de la nostra joventut, dels nostres miracles més estimats. Els direm que ens han robat els nostres companys de jocs i que, en record seu, a les seves tombes hi posarem una corona feta amb les desfetes dels seus cranis. Després, apuntant-los, apuntant els nostres pares, aixecarem les nostres armes i sense cap remordiment: TaTaTaTaTaTaTaTaTaTaTaTaTaTaTaTaTaTa!
SIMONE: Mira, Amé! Tots dos som aquí. Feia nits que somiava amb el dia que ens trobaríem. Aquest dia, per fi, ha arribat, així que, confiem-hi i no ens barallem. El Wilfrid té raó de voler un lloc tranquil per enterrar el seu pare. Ajuda’m a ajudar-lo i anem! Tota la resta ja no importa perquè totes les nits encenies el teu llum quan senties la meva veu i avui ets aquí. Confia, Amé, i queda’t amb mi.
Caminant. Calor.
WILFRID: Ajuda’m, cavaller Guiromelan. Pesa massa.
EL CAVALLER: Wilfrid, em demanes ajut per coses que no puc fer.
WILFRID: Però m’ho has promès, recorda-te’n. No hi ha res més fort que el somni que ens lliga per sempre més!
EL CAVALLER: Què vols que hi faci? Arrossegues el teu pare i jo, un pobre somni errant, no puc sostenir res, no puc carregar res. Res!
WILFRID: I si no ets capaç de canviar el món, per a què serveixes?
EL CAVALLER: El meu rei, Artús, em va dir que no cregués mai en la mort, que la mort de veritat només existeix en el cap dels desesperats i jo no desespero. Jo soc un cavaller, per Déu, i mantindré la meva dignitat, no baixaré el cap i em quedaré aquí, essent el que soc: un germà invisible per a un ésser visible.
WILFRID: Amé, no vols portar-lo?
AMÉ: En ma vida tocaré el teu cadàver.
SIMONE: Pararem aquí.
(Paren.)
Encara queda molta baixada?
AMÉ: Fins al fons de la vall. Arribarem demà.
WILFRID: Què fas, pare?!
EL PARE: Res. Em podreixo! Què vols que faci? Què vols que faci un mort sinó podrir-se després de cinc dies d’estar sota el sol?
WILFRID: Espera! Et refrescaré amb el meu after shave...
El WILFRID buida una ampolleta de colònia sobre el cap del seu PARE.
EL PARE: Em cremaràs la cara!
WILFRID: Et dic que et facis el mort. El sol es pon, així que dorm i tanca la boca!
El WILFRID s’asseu.
Nit.
EL PARE: Wilfrid, el temps és una bèstia molt i molt curiosa! Quan som petits ens ensenyen tan poquetes coses sobre l’existència que ens passem la resta de la nostra vida mirant d’entendre tot allò que de petits hauríem entès sense cap mena de dificultat. Oh!! Un ratolí! Petit, petitó, petit, vine aquí, petit ratolinet! Wilfrid, mira, el ratolí és viu. Vine aquí, ratolí, ratolinet, menja’m el dit, menja’m el fetge, menja’m la melsa! Oh, totes aquestes coses vives al meu voltant, que respiren, que es fan grans, que envelleixen! I jo, mort, desprenc una olor per fer tremolar les estrelles. I tremolen, de fet, tremolen!
SIMONE: Escolteu! Això és el silenci, el gran silenci de la vall. Ara és el moment! (Comença a cridar.) «Ha arribat l’hora de fer aquest últim i únic esforç!» «Soc aquí.» «Soc aquí.» «A l’encreuament de camins hi pot haver l’altre!»
La SIMONE canta. Un instrument li respon.
SIMONE: Ho sentiu?
WILFRID: Un tambor.
La SIMONE canta. L’instrument li respon.
SIMONE: Jo cantaré tota l’estona i l’altre, allà, respondrà. La nostra música ens farà de guia i ens trobarem.
El SABBÉ riu amb força.
SABBÉ: Tu ets la noia que canta?
SIMONE: Sí.
El SABBÉ riu.
SABBÉ: Esperava trobar-me amb una gorda! (El ABBÉ riu.) Em dic Sabbé. Us he vist arribar de lluny.
AMÉ: Què vols? Per què ets aquí?
SABBÉ: Perquè soc aquí i no en un altre lloc! Ni mort, ni no nascut, ni nascut en un altre lloc, en un altre país, una altra època, un altre temps, amb una altra forma, animal, vegetal, mineral, per què soc el que soc? És una gran pregunta, vols saber massa coses! Si soc aquí és perquè no soc en un altre lloc! És una resposta una mica tova però no tinc res millor per oferir-te tenint en compte l’època, aquesta època tan trista. Però digueu-me... per què fa tanta pudor aquí?
SIMONE: Portem el cadàver d’un home per al qual busquem un lloc de sepultura; potser ens podries ajudar, tu.
El SABBÉ riu.
SABBÉ: Fa dues nits vaig aconseguir dormir i vaig tenir un somni grotesc. Em trobava en un lloc molt estrany amb altres persones, una d’aquestes persones arrossegava un cadàver, un mort que parlava, un cadàver que es feia el mort... estàvem en un lloc tancat, un lloc gran... als peus d’un gran mur i en la foscor hi havia molta gent, gent asseguda i que ens estava mirant.
SIMONE: Em dic Simone.
SABBÉ: Fa molt de temps que responc a tots els teus missatges. Al poble on visc hi ha gent que parla de tu, que diuen que ets lletja, gorda, que ets boja i que ets dolenta. Al final jo també he acabat per imaginar-te d’aquesta manera! La gent em deia que no eres res més que una viciosa perquè cantaves a viva veu. Així que jo, que no soc idiota, vaig buscar-me un instrument per acompanyar la teva veu. I la gent no ha parat de repetir-m’ho: la noia de dalt amb la seva veu fa tornar boja la gent! Jo deia que sí i reia d’amagat, perquè sabia qui eres, la nit m’ho va ensenyar. T’he endevinat a través de les teves ampolles, els teus crits, la teva veu que m’arribava de lluny, de lluny!
SIMONE: T’agradaria marxar?
SABBÉ: Marxar! És una paraula estranya: marxar. Aquest país s’ha convertit en una autèntica farsa, tothom vol marxar. Tothom. I tu busques un lloc on enterrar el teu pare.
WILFRID: I m’imagino que al teu poble no queda cap lloc?
SABBÉ: Per aquí, tots els pobles s’assemblen molt.
SIMONE: Doncs serà millor que marxem.
AMÉ: Serà millor, sí. Deixem de perdre el temps i fotem el camp.
SIMONE: Vols venir amb nosaltres, Sabbé?
SABBÉ: No ho sé... potser sí. Per fer què?
SIMONE: Per saber què va passar! No ho vols saber, tu? Entendre qui va matar qui? Qui va disparar contra qui? Quan? Quants? Com? Com van pegar, per què van decapitar? Per què els homes van plorar? I el meu pare, de genolls, davant la casa cremada? Per què el van matar? Per què tres bales al cap? I a la meva mare... com la van penjar? El meu germà, com el van tirar als gossos, als ocells? I a la meva germana, quants la van violar? I després cremar? I el Saïd, com va explotar? Tu no vols? Tu no vols saber per què? Vine! Ho podràs explicar.
Silenci.
SABBÉ: Jo també tinc una història molt divertida, ja veureu com riureu. Només hem de fer una volta pel poble al peu de la vall. Tinc un amic a qui no he vist mai! Cada nit riem junts. El sento riure i, llavors, jo també ric. Ell em sent riure i llavors riu. Crec que es decebria si marxés sense dir-li res.
AMÉ: Després ens haurem d’enfilar per l’altra banda de la muntanya.
SABBÉ: Diuen que des de dalt es pot veure el mar.
AMÉ: Vens, Wilfrid?
WILFRID: Vinc de seguida.
El WILFRID està sol.
Es dirigeix a qui pot.
WILFRID: Molt bé. Seré clar! Ja sé que mai no he cregut en l’existència del que sigui que hi pugui haver en algun lloc per allà dalt o a baix o en algun lloc. I, perquè ara digui el que diré no vol dir que hi cregui. No hi crec. No hi crec. Però per si de cas...! Per si de cas hi hagués algú, voldria dir-li que fes una cosa per mi, que la fes i que la fes ràpid. Ho dic amb tota la bona fe. Si resulta que hi ha algú allà a dalt, si resulta que hi ha algú que m’escolta, m’agradaria que, per una vegada a la vida, em passés alguna cosa fàcil, m’agradaria molt! Fins i tot estic disposat a comprometre’m contractualment. Jo, prometo, jo prometo que passi el que em passi, no enterraré el meu pare a qualsevol lloc. Prometo que no em deixaré portar per la desesperació i no liquidaré la cosa de qualsevol manera. Esperaré encara que el seu cos se’m descompongui entre els dits de les mans i prometo a no sé qui, a aquell que no sé ni si existeix, que aniré amunt i avall amb les restes del meu pare fins a trobar un lloc propici i tranquil per a la seva ànima; però com a recompensa, com a recompensa, vull saber què hi he vingut a fer, en aquest món! Vull conèixer els detalls de tot aquest assumpte! Queda clar? I no penso tolerar cap resposta evasiva, vull una resposta allunyada de qualsevol dubte, queda clar? Per mi queda molt clar!
Un bosc espès.
SIMONE: Estàs segur, Sabbé, que hi ha un poble per aquí?
SABBÉ: Totes les nits els riures venien d’allà.
AMÉ: Allà no hi ha res! No hi ha ni un camí!
SABBÉ: Hi ha el riu. He conegut molts pobles sense camí.
AMÉ: Se me’n fot. L’única cosa que sé és que allà no hi ha cap poble.
SABBÉ: Aleshores vol dir que no viu a cap poble.
SIMONE: Esperem que es faci de nit.
AMÉ: Amb tu sento que acabarem a hòsties.
SABBÉ: A mi m’agrada que em peguin.
AMÉ: Doncs mira, a mi m’agrada pegar.
SABBÉ: Farem una parella fantàstica!
SIMONE: Sabbé, volem anar per les ciutats, no volem perdre’ns per boscos. Volem anar a les grans places i explicar les nostres històries a tothom.
SABBÉ: No ho sé... potser.
AMÉ: Potser, què?
SABBÉ: Potser hem de fer altres coses abans.
EL PARE: Com ara trobar-me un lloc.
WILFRID: Potser sí, com ara trobar un lloc per al meu pare.
SIMONE: Si aquesta nit el teu amic no respon a la nostra crida, demà al matí, Sabbé, anirem al primer arbre que trobem, deixarem el cadàver allà i seguirem cap al mar.
WILFRID: Això que dius del primer arbre ja ho veurem.
SABBÉ: Exacte, ja ho veurem.
SIMONE: Mentre esperem, pensem com podem explicar les nostres històries a tothom.
AMÉ: Com?
SIMONE: Aquí hi ha una gran plaça. Arribem, avancem i expliquem. Provem-ho.
AMÉ: Però, com?
SABBÉ: Imagina que som davant la gent.
AMÉ: Però si no hi ha ningú.
SABBÉ: Imagina-te’ls.
AMÉ: Però què vols dir que me’ls imagini?
WILFRID: Sí, imagina-te’ls, imagina-te’ls... no és tan complicat! Fes com jo: jo em miro el cadàver del meu pare i m’imagino que parla.
EL PARE: Et dius Amé, oi?
AMÉ: Em dic Amé i vinc del poble blau.
EL PARE: Jo el vaig conèixer, el poble blau. De petit hi anava a jugar. Potser vaig conèixer el teu pare. Com es diu el teu pare?
AMÉ: El meu pare és mort.
EL PARE: Jo també soc mort! A part de la pudor no té gaire més inconvenients. Segueixo aquí, segueixo parlant, dono la meva opinió.
AMÉ: Sí, però el meu pare és mort i si mai seguís arrossegant-se per aquí i per allà com vostè s’arrossega encara per aquí i per allà, no crec que em volgués tornar a veure.
EL PARE: I per què?
AMÉ: Perquè vaig ser jo qui el va matar. (Silenci.) Sí. Jo el vaig matar. El meu pare. El vaig matar en la foscor.
Silenci.
EL PARE: Però per què el vas matar?
AMÉ: Perquè no el vaig reconèixer. No vaig reconèixer la cara del meu pare. Tornava del combat, m’havia passat la nit aixecant-me enmig del camp de batalla cridant: «Soc l’Amé, soc jo!». Els homes estaven orgullosos que jo els matés: al cos a cos els degollava, mirant-los als ulls, els prenia les armes, els robava les sabates i tirava els cadàvers als gossos. Jo tornava a casa amb la nit acabant-se; arribant a l’encreuament de camins, hi vaig veure un home encaputxat. Va fer un pas cap a mi aixecant el braç. Vaig disparar. Amb el ganivet a la mà em vaig llançar sobre seu. Primer al coll, després a les costelles i per acabar tres ganivetades al cor! Vaig arrencar-li la roba, vaig tallar el seu sexe i el vaig donar als ocells. Vaig desfigurar la seva cara i me’n vaig anar. Quan vaig arribar al poble, tothom va córrer cap a mi, ràpid, ràpid, van córrer cap a mi per explicar-me, per dir-me, que el cos del meu pare acabava de ser trobat per un pastor que tornava amb les seves ovelles. El cos era allà! Vaig reconèixer els meus gestos, els meus cops. Me’l vaig mirar i ho vaig entendre tot! La meva mare em mirava de lluny i quan la vaig mirar es va posar a cridar, a plorar. Es va posar a córrer, embogida, sorda als meus crits: «On vas, on vas!». Però res! Només el vent! Va anar cap a l’abisme i s’hi va llançar. «Mare! Mare!», vaig cridar com encara no havia cridat mai! I des d’aleshores tot és negre, fins i tot quan és de dia, fins i tot quan és de dia!
EL CAVALLER: Jo sento el temps amb un dolor immens. Déu em va crear per ser un nen i m’ha deixat nen tota la meva vida. Wilfrid, tremolo davant la simple idea que un dia puguis deixar de necessitar-me. No m’oblidis, Wilfrid, no m’oblidis.
AMÉ: Aquesta és la meva història, Simone. De què servirà que vagi a explicar una història com aquesta a tot de gent reunida que haurà vingut a escoltar-la?
SIMONE: Per no oblidar els noms, Amé...
AMÉ: Però ningú no necessita recordar el nom del meu pare, el nom de la meva mare. El meu nom. S’hauria de trepitjar, oblidar, cremar, el meu nom!
A la llunyania, un riure.
SIMONE: Escolteu!
SABBÉ: És ell!
WILFRID: Qui, ell?
SABBÉ: El meu amic.
SIMONE: Un amic que no has vist mai.
SABBÉ: Els amics desconeguts són els millors.
Un altre riure de lluny.
El SABBÉ li respon.
El riure li respon.
WILFRID: T’ha sentit.
SIMONE: Riem tots junts!
Riuen junts.
Riuen. Tornen a riure. Riuen.
WILFRID: Ja no contesta.
SIMONE: Potser té por!
SABBÉ: Por de què? Tornem-ho a provar!
Riuen junts.
Riuen. El SABBÉ tot sol. El riure respon.
El SABBÉ riu tot sol. El riure li respon.
El MASSI somriu.
MASSI: Em dic Massi. Per aquí hi ha pagesos que han fet córrer el rumor que hi ha una noia que, gràcies a la seva veu, pot convertir-te en estàtua de sal. Es parla d’ella com d’una bruixa que es passeja pel bosc. Podeu imaginar-vos la cara que han posat quan us han sentit? El cant amb els riures?...
SIMONE: Aquest és el Sabbé. És amb el que reies totes les nits.
El MASSI riu. El SABBÉ riu. Es reconeixen. S’abracen.
MASSI: Cada vegada que sentia com el teu riure s’estenia pel fons de la vall per saludar-me, les estrelles es feien més visibles, més clares. Sentia el riure d’un amic del qual no coneixia res i això m’agradava. Avui estic molt content de poder veure la teva cara. He portat coses per menjar.
S’asseuen i mengen.
SABBÉ: Saps com en diem dels que mengen del mateix pa?
WILFRID: Com?
SABBÉ: Companys.
El SABBÉ riu.
MASSI: On aneu?
SIMONE: Cap al mar, per tornar a pujar de ciutat en ciutat.
MASSI: Vindria amb vosaltres.
SIMONE: I què és el que et reté?
MASSI: Res.
SIMONE: Els teus pares, els teus amics?
MASSI: Amics desapareguts, mare fugada i pare desconegut. Res!
SABBÉ: Volem explicar tot el que va passar. Cadascú la seva història. Vols venir?
MASSI: Vull.
El SABBÉ riu. El MASSI riu. El SABBÉ riu. El MASSI riu. El SABBÉ riu. El Massi riu.
WILFRID: I jo, quina història podria explicar si no és la dels silencis que m’has regalat? Estan plens de paraules plenes i jo buit de paraules buides!
EL PARE: Ells han viscut la guerra.
WILFRID: Els envejo, sincerament, per haver viscut la guerra, si vols que t’ho digui! Això dona un sentit per poder parlar-li al món. Però jo, a qui li importo! Un tio que va a enterrar el seu pare! I què? Cavaller Guiromelan, has tingut sort que el rei Artús s’ha posat malalt, si no, la teva història seria molt avorrida!
EL CAVALLER: Soc cavaller per ordre de Déu...
WILFRID: Calla! Ves-te’n, cavaller, ja no crec en les pel·lícules, ja no crec en res. No t’ho agafis personalment, però començo a estar cansat d’arrossegar un somni per sentir-me menys sol! És patètic! No soc ni capaç d’enterrar el meu pare amb dignitat i tot això és per culpa teva. Sempre estàs arrossegant-te pel voltant de la meva vida, al voltant de les meves nits, al voltant del meu cos, de la meva ànima.
EL CAVALLER: Wilfrid, soc un cavaller per ordre de Déu...
WILFRID: Calla!
EL CAVALLER: Vaig ser enviat aquí per Morgana per assumir l’infern de l’ànima...
WILFRID: Però vols callar d’una vegada?
EL CAVALLER: El meu cor és un diamant i no m’inclinaré davant els imbècils, davant els covards, els estúpids, els ineptes i els desgraciats! No marxaré del teu somni, no penso convertir-te en un ésser fred i insensible, continuaràs delirant ho vulguis o no, seguiràs somiant, seguiràs divagant, continuaràs ho vulguis o no i si t’hi negues, moriràs.
WILFRID: No et crec! No existeixes! I si no haguessis existit mai, jo avui seria més feliç!
EL CAVALLER: I t’hauries ofegat en la teva quotidianitat, amb el sexe per davant, en la confusió de cossos per deixar anar, dins el ventre d’una altra, la teva llavor de petit satisfet! Vergonya! Jo soc cavaller per ordre de Déu i no m’he ficat dins l’ànima d’un dèspota qualsevol! D’un d’aquells que, confortablement, es queden a la rereguarda i viuen la seva felicitat a costa de la sang dels altres! Enrere!
EL CAVALLER mata el WILFRID.
Matí.
SIMONE: Seguim?
WILFRID: No. No seguim. Deixarem el cos aquí! Estic cansat de veritat. Pararem aquí. Farem un forat aquí i ja està. Enterrarem el cadàver i jo tornaré a casa meva!
SABBÉ: Si vols cavar pots fer-ho, però no crec que et serveixi de res. No té sentit que l’enterrem aquí. Aquest lloc no signifi-
ca res per a ningú.
WILFRID: I a tu què collons t’importa si el vull enterrar aquí?
AMÉ: T’ajudaré. No els escoltis.
SABBÉ: Només per haver fet aquesta pregunta demostres que ets incapaç d’entendre la resposta! En canvi, el que jo et puc prometre, Wilfrid, és que, a la primera nit, vindré a desenterrar-lo i me l’enduré cap a un lloc que tingui sentit.
AMÉ: No parlis, Wilfrid, i cava!
SIMONE: Aquest cadàver és el del teu pare i pots decidir enterrar-lo on et vingui de gust. Però pensa-hi: aquí cap de nosaltres no té pares.
WILFRID: Jo no ho veig així!
MASSI: No es pot veure d’una altra manera.