Estimat Sangki,
Soc jo, l’Il-chol, que escric la història de la meva deserció de Corea del Nord. Segur que tu també has llegit La fugida, de Chue So-he, però no estem parlant dels anys vint sinó dels anys noranta. Et pots creure que jo vull fugir del meu país, de la meva terra, cinquanta anys després de la fi de la colonització? En resum, les raons de la meva fugida es troben al sobre de medicaments que et vaig donar un dia.
Vaig trobar aquell sobre casualment. Com saps, sempre corria per casa el meu nebot de set anys, el fill del meu germà gran. Abans de casar-me havia viscut amb ells, i després l’apartament que vaig aconseguir era prop de casa seva. Però ara que ho penso, el meu nebot no venia només perquè vivíem a prop. La raó era que la meva dona l’estimava molt i tenia cura del xiquet. Ella sempre mirava amb afecte però quan el veia a ell els ulls li brillaven d’amor com si fos el seu fill. Sovint el meu nebot s’adormia als seus braços i es quedava així fins al matí. Es tractava, diria, de l’instint maternal que conserven les dones que no han tingut fills. Ella creia en tot el que el meu nebot li deia, i el nen també n’estava molt, de la meva dona. El dia de l’afer del sobre de medicaments el nen també havia vingut a casa.
Aquell dia la meva dona havia anat a casa de la secretària del Partit de la nostra comunitat per empaperar-li el sostre mentre jo em vaig quedar a l’apartament ocupat amb temes de feina. El nen, només obrir la porta, ja estava buscant la seva tia, però en descobrir que no hi era em va demanar amb insistència que li fes un estel. Era un bon moment per fer volar un estel, al final de la tardor amb el vent que arrossega els mantells de fulles. No volia decebre el desig que, amb tota la seva innocència, el nen tenia per aquella època de l’any, així que vaig començar a buscar el paper per construir l’estel. Recordava que en algun moment havia vist el paper de morera3 que em calia embolicat amb un plàstic sobre algun prestatge o dins de l’armari on guardàvem les mantes. Però abans de res vaig topar amb el sobre de les medicines. Al principi no li vaig donar cap importància. Però després aquella troballa em va evocar els dos anys que van transcórrer des del nostre casament sense que la meva dona es quedés prenyada. Els pensaments a poc a poc m’anaven aclaparant fins que em vaig preguntar: «Quina mena de medicament es deu estar prenent per haver de deixar-lo tan amagat? Té alguna malaltia que no m’ha dit? Ah! Potser per això no es podia quedar embarassada!».
Aquell dia, mentre estava preparant l’estel, em vaig tallar dues vegades a la mà. Després de donar-hi moltes voltes vaig concloure que el millor seria preguntar directament a la meva dona què passava amb aquelles medecines. Em temia, tanmateix, que no em donaria una resposta clara a aquella qüestió. Per això vaig optar per portar-te els medicaments a tu, que ets metge. Te’n recordes, de quin va ser el resultat de l’anàlisi que em vas donar l’endemà? No es tractava d’un remei per afavorir l’embaràs sinó per impedir-lo.
—Anticonceptius? —Per uns moments em vaig oblidar que la sala de cures era plena de pacients esperant—. De debò?
—Xiit! Xiit!
Semblava que et fes vergonya parlar-ne davant la gent i no em vas deixar continuar. Jo vaig tornar a casa de seguida. En trobar-me davant de la meva dona vaig estar a punt d’esclatar però al final no vaig obrir la boca. Vaig tenir prou lucidesa durant uns instants per entendre que allò no era per deixar-ho anar a la babalà. Clar que no! Tothom sabia des del principi que la meva dona i jo no estàvem fets l’un per l’altra. Potser ens assemblàvem força pel que fa a la personalitat però en allò veritablement important en la nostra societat, és a dir, la nostra procedència familiar, hi havia diferències. És per això que quan es va escampar el rumor que en Lee Il-chol s’havia promès amb la Nam Myong-ok, tothom es va quedar bocabadat. «Seria una unió sòlida?» «Una garsa i un corb poden viure en un mateix niu? Quina mena de parella és aquesta?»
La veritat era que la garsa vivia al mateix niu però anava al seu aire. Això era l’únic que podia pensar en aquell moment. Com havia d’interpretar, doncs, que tot i que no fes gaire temps que ens havíem casat ella ja estigués prenent anticonceptius per no quedar-se prenyada?
—Que passa alguna cosa? —Fou la meva dona la que va parlar primer una vegada que jo vaig arribar a casa panteixant.
En comptes de respondre vaig serrar les barres com si volgués triturar-me els queixals alhora que m’anava petant els dits de les mans i em vaig desplomar sobre una cadira que hi havia al costat de la finestra. Ella respirava en silenci com una cendra voladissa i em va portar el tabac i la caixa de llumins al relleix de la finestra. Aquestes atencions, però, no mitigaven la meva ira. Per quins set sous jo, Lee Il-chol, he nascut amb l’estigma dels pàries? L’única raó és que al meu pare se li va morir l’arròs a la taula de cultiu d’un hivernacle. Tot just havia acabat la guerra i estava arrelant el cooperativisme socialista al país. Era un moment de canvis històrics i fins i tot hi havia grans novetats per als pagesos, com cultivar l’arròs en un hivernacle. Tota la vida havíem cultivat l’arròs a l’aigua i després el replantàvem a terra. Com podia tenir èxit un home que havia treballat l’arròs de manera tradicional tota la vida i, de sobte, el posaven a plantar-lo en un hivernacle? I fou així que el meu pare, que sols s’havia equivocat una vegada, es va convertir de la nit al dia en «un enemic del Partit», «un enemic de la Revolució» i «un enemic del socialisme». El meu pare no havia lliurat amb gaire docilitat un tros que havia treballat amb la suor del seu front i que havia posseït abans de la independència quan el Partit l’hi va reclamar durant l’organització de les cooperatives socialistes. Però això no va ser el que el va arruïnar sinó que fou el maleït arròs el que ho va engegar tot a rodar. Al final el van emmanillar i se’l van endur arrossegant-lo cap a un lloc desconegut. A nosaltres ens van fer fora de la casa familiar en la qual hi havia un arbre de caqui de fulles verdíssimes i ens van deportar en un racó perdut des d’on es podia sentir el sorollós i hostil cabal del riu Amnok.
A La fugida el protagonista, malgrat la gravetat de la situació, encara conservava una mica d’esperança quan travessava la frontera del territori ocupat amb els pares, la dona i els nens. Però quan van arrestar el meu pare, la meva mare, amb els seus fills arrepapats a les faldilles, tot just franquejant el coll del Guema, no veia ni un bri de llum en el futur, sols foscor i desolació. En marxar voluntàriament d’una nació sotmesa, com en els personatges de la novel·la, encara pots sentir una espurna de felicitat, fins i tot en el cas de saber que et dirigeixes cap a la mort. En comparació, la migració de la nostra família fou molt més tràgica perquè, al capdavall, ens havien fet fora de casa els nostres, a cops de pistola i ganivet, i ens van confinar en un lloc inhòspit i sotmesos a un control amb mà de ferro. La meva mare, que no va poder suportar la sensació d’injustícia, va morir prematurament lluny de la seva llar. Una inquietud que li travessava el cor com una fulla de gel va impedir que tanqués els ulls en pau, tan amoïnada com estava per l’avenir ombrívol que esperava als seus fills. Quina nova tragèdia podia succeir a dos nens abandonats del món davant l’ànima errant de la seva mare?
Sangki!
Finalment, aquell dia vaig sortir rabent de casa amb el sobre dels anticonceptius que m’havies tornat ben agafat amb la mà a dins de la butxaca. Vaig anar fins al coll del Guema, a la tomba de la meva mare, vagant per llocs que ni tan sols recordo fins a altes hores de la nit, sense pensar que havia d’anar a treballar l’endemà. En tornar la meva dona em va rebre com si no hagués passat res, mentre treia el paper de diari que cobria els plats de menjar disposats damunt la taula i m’acostava el bol quan anava a agafar el menjar amb la cullera. Això és l’única cosa que recordo. Des del dia que volia parlar amb ella que vaig començar a observar-ne els moviments amb tot detall. El seu amor i el seu escalf no significaven res per a mi. Cada dia s’afirmaven més les seves atencions, la seva afabilitat, els seus gestos suaus, la seva mirada tímida, la seva veu pausada, cosa que em turmentava encara més. En aquest procés de malfiança del qual encara neix més malfiança em va arribar a les oïdes un rumor estrany: es deia que a la porta número u de la segona planta cuinaven dues vegades per esmorzar. El primer cop molt aviat i el segon una mica més tard, més avançat el matí, moment en el qual sortia fum de la cuina una altra vegada. En la vida dels nostres apartaments aquesta mena de rumors no sorgeixen del no-res però jo no hi havia parat gaire esment fins aleshores. Podia tractar-se de les tafaneries malintencionades de les dones de la comunitat que detestaven la meva dona. Però aleshores, uns dies després, va passar.
A primera hora vaig haver de pujar al braç d’una grua de cent tones, des d’on es veia tot el poble industrial en el qual vivíem, per fer un treball de soldadura. Tot i que ja havia esmorzat a casa vaig veure que de la xemeneia del meu apartament en tornava a sortir fum. Ja havia començat l’hivern i allà dalt hi feia fred, però vaig posar com a pretext que calia comprovar que el treball de soldadura estigués ben fet per pujar al braç de la grua l’endemà i l’altre. El tercer dia vaig baixar de la grua i vaig marxar cap a casa a veure què passava després de donar una altra excusa qualsevol al cap d’obra.
—Ai, què passa?
Vaig sorprendre la meva dona amb la cuina plena de fum. El seu somriure semblava forçat.
—Sí, d’això... M’he deixat la cinta mètrica.
Per primera vegada vaig sentir vergonya de la resposta de la meva dona.
—La cinta mètrica? I has hagut de tornar només per això?
Ella se’n va anar de pressa cap a l’habitació a buscar la cinta mètrica com si se sentís culpable pel fet que jo hagués hagut de tornar de la fàbrica. Aleshores vaig pensar que era el moment i vaig obrir l’olla de la qual emanava el vapor. A dins, hi bullia menjar de gos: deixalles de verdura, blat de moro i una mica d’arròs, tot barrejat només podia ser menjar de gos. Menjar de gos!
—Ai, què mires? —va fer en tornar de buscar la cinta mètrica mentre jo tapava l’olla.
—I per què dediques tant d’esforç a cuinar menjar de gos?
—Com? Ah, sí! Menjar de gos! Perquè...
—Ho fas cada dia?
—Sí, és que... però tu centra’t en la teva feina. No t’amoïnis per les coses de casa i no tornis a oblidar-te res —em va dir mentre em posava la cinta mètrica a la mà—. El responsable del Partit, que viu al primer pis, va venir ahir un altre cop. Està pensant en el teu ingrés al Partit i em demana que et faci costat. Però tot el que pugui fer per tu és només...
Tot d’una es va mossegar els llavis, com si tingués una història dolorosa al cor que no pogués explicar, i els ulls se li van humitejar. De sobte es va girar i jo, avergonyit de veure-la en aquell estat, era incapaç de continuar-la mirant a la cara.
La cinta mètrica, que aquell dia en realitat no em calia fer servir, no la duia a la butxaca sinó que em pesava a la boca de l’estómac. Estranyament, però, a partir d’aquell dia la meva ràbia va començar a apaivagar-se. Em sentia mesquí per haver sospitat de la meva dona arran d’una cosa tan insignificant i vaig començar a rumiar que potser prenia els anticonceptius per una raó diferent de la que jo havia suposat. Si ella prenia les pastilles perquè no volia tenir fills d’un «corb» volia dir que tot l’amor que em mostrava era una farsa. Però no, això no podia ser. Dubtar, ni que fos una mica, de la sinceritat del seu amor em faria merèixer el càstig del cel. Pregava perquè tot allò fos un malentès i que la meva dona continués sent per mi la dona que havia estat...!
El temps va anar passant mentre esperava que tot acabés bé. El nostre nebot venia sovint a casa i de la xemeneia emanava fum dos cops cada matí. Ara veig que amb aquesta història del fum em vaig comportar de manera ridícula i que n’hi havia per sentir-me culpable. L’única cosa que va canviar va ser que la meva dona dormia més sovint amb el meu nebot. Abans no era així però després, cada cop que jo havia de treballar a la nit, ella no podia passar sense dormir amb el nen.
El dia que, fa un mes, vaig decidir escriure la història de la meva fugida també havia d’anar a treballar. La meva dona em va demanar diverses vegades que de camí a la feina m’aturés a casa del meu germà per dir-li que li enviés el meu nebot. Però no ho vaig poder fer perquè, quan vaig arribar allà, em vaig trobar la meva cunyada que em va dir que el nen havia marxat amb el seu pare a buscar filferros. El meu germà tenia una feina dura a la mina i, a més, també fabricava amb filferros coladors per escórrer la pasta, que després venia, cosa que li permetia comprar el menjar que faltava per cobrir el mes.
Aquella nit vaig acabar aviat. Al meu equip, dedicat a qüestions d’innovació tècnica, hi havia vegades que a la nit queia alguna feina inesperada per bé que també en alguna ocasió podíem enllestir-la abans. Com que no havia acomplert el que m’havia demanat la meva dona pel que feia al meu nebot vaig procurar tornar a casa de pressa. Era just després de la mitjanit i el carreró que portava a l’apartament estava silenciós. Vaig pujar els graons de dos en dos. Vaig passar per la primera planta, en la qual vivia el responsable del Partit de la nostra comunitat, i aleshores vaig arribar davant de casa, al segon pis. Vaig agafar el pom de la porta. Encara hi havia el llum encès, es filtrava per les escletxes.
«Encara no dorm?», vaig pensar. «Potser com que no ha vingut el nen se sent sola.» Tot just quan anava a obrir la porta es va apagar el llum. «Ah, finalment se’n va a dormir.» Era tancat per dins i vaig haver de picar. Però no responia.
—Soc jo, jo.
Quan anava a picar una altra vegada es va tornar a encendre el llum. Em va semblar sentir que s’obria la porta que comunicava l’habitació amb la cuina però feia l’efecte que no hi havia ningú.
Eh, que soc jo!
Per fi.
—Sí —va respondre ella, i tot seguit la porta es va obrir.
—Encara no dorms?
—No. Estava fent coses.
Sangki!
Com podia imaginar-se que, en el moment que travessava el llindar, hi havia una ombra negra adherida rere la porta? Mentre la meva dona estava ordenant unes coses jo em vaig treure la roba de feina sense amoïnar-me gaire. Però aleshores vaig sentir clarament que la porta de l’entrada s’obria i es tancava. L’instint em va fer córrer pel passadís i vaig percebre el soroll d’unes passes que baixaven l’escala amb familiaritat. Vaig seguir corrent i de sobte em vaig aturar. Pel cap em voltaven milers de pensaments. «...llavors...! No cal seguir!» Vaig tornar pujant les escales amb aquestes idees i la sang em bullia fora del cos. Si la cosa havia anat com creia pensava que em trobaria a la meva dona pàl·lida i espantada però no li podia veure la cara perquè la tenia enfonsada entre els braços i plorava.
—Para de plorar!— vaig cridar plantat al bell mig de l’habitació.
—Oncle de Min-hyok...4
Ella estava agenollada davant meu i m’esguardava amb el seu rostre inflat de llàgrimes. Sempre m’anomenava «oncle de Min-hyok» però aquell cop em va semblar que es referia a un estrany.
—D’acord, a partir d’ara per a tu seré l’oncle de Min-hyok perquè ja no seré més el teu marit.
—Oncle de Min-hyok, no és pas això...
—Prou!
Esbufegant de còlera vaig apartar els llibres d’un dels prestatges rere els quals hi havia els anticonceptius que vaig arreplegar i els vaig etzibar a la cara de la meva dona. Estava a punt de perdre el seny.
—I ara ho negaràs? Què? Et feia por parir el fill d’un altre? Qui és aquest fill de puta? Com es diu? Digues-m’ho!
Vaig agafar la meva dona per les espatlles, fràgils, i la vaig aixecar. Ella es va arrepenjar al meu braç plorant i sanglotant amb una veu roent.
—No! No! Tu no pots saber qui és! No! No!
Si no hagués sortit disparada com una boja cap a l’armari segur que li hauria encastat el puny com un llamp.
—No! No!
Semblava que ella ja havia perdut completament la xaveta. Va obrir precipitadament les portes de l’armari i va furgar entre la pila de roba fins que va trobar un quadern. Va tornar cap a mi i em va mostrar el quadern com si fos l’última de les seves cartes.
—I això què és? —L’hi vaig arrencar de les mans i hi vaig donar un cop d’ull. Era un dietari.
—No ho sabia... He anat al lavabo i quan he tornat ell era a l’habitació. Tinc el cos net. Creu-me. Seré teva fins a la mort.
Va enfonsar una altra vegada el cap entre els braços i va tornar a plorar amb les espatlles, que li tremolaven.
Aleshores em vaig adonar que els seus cabells estaven desendreçats i que li havien arrencat alguns botons de la brusa; semblava, doncs, que ella s’hi devia haver resistit amb totes les seves forces. La meva sang, que fins llavors bategava en sentit oposat al meu cos, va començar a alentir-se.
—No! No! Tu no pots saber qui és! —Quan em van retornar al pensament aquests crits de la meva dona se’m va encendre un llum. El quadern, obert a les meves mans, em va absorbir la mirada.
4 de desembre
Avui ha vingut un altre cop. Li agraeixo que s’amoïni tant pel meu marit però no m’agrada que vingui tan sovint. A més, ve quan no hi és ell. Això sí que no m’agrada gens. No pot ser que una persona que passa dels quaranta estigui pendent de mi... Però mai no se sap.
Què haig de fer? Si em mostro freda perilla el futur del meu marit, altrament, em fa por... Haig d’aguantar! Haig d’aguantar! Perquè el meu marit ingressi al Partit haig de suportar aquest patiment fins a la mort.
Sangki!
Aquella nit vaig llegir el dietari de cap a cap sense moure’m de l’habitació. El dietari contenia dos anys de la vida de la meva dona per bé que alguns dies no hi havia escrit res. No era jo el que llegia el dietari sinó que era l’escrit el que m’arrossegava els ulls. La meva ment oscil·lava damunt la fulla esmolada d’un ganivet. El rerefons de les coses que allí s’explicaven passava davant meu com una successió de fotografies. En transcriuré alguns passatges.
13 de març
He rebut un missatge del responsable del Partit de la nostra comunitat. El meu marit està massa ocupat per venir a dinar i em demana que li porti jo el menjar. Feia temps que no havia anat a la seva feina (que abans també havia estat la meva), al Departament d’Innovació Tècnica de la fàbrica.
Adjacent a la fàbrica hi ha el petit edifici del Departament d’Innovació, que té poc personal, però com assenyala el seu nom, és cabdal per a la producció. En Min-hyok era a casa jugant i m’ha acompanyat per veure el seu oncle. Ha passat només mig any des del casament i des que vaig deixar la feina però m’ha vingut de gust tornar a veure aquell lloc. Amb el dia suau d’hivern que ha fet, un color rogenc tenyia les teules del sostre de l’edifici, que semblava suspès sobre un tel de boira. El Departament d’Innovació Tècnica, al costat de la part principal del complex, també m’ha semblat bufó com una capseta de llumins amb unes finestres minúscules pintades de blau que apareixien entre les branques d’un salze. Els moviments de les branques del salze atia el cor de les noies solteres a vagar en dolços somnis de passió. Encara hi ha la taula inclinada en la qual jo calcava els dibuixos dels projectistes i dels dissenyadors tècnics. Com que no hi havia ningú m’he assegut allà. M’ha estremit un calfred en recordar, com si fos ahir, que havia estat just aquell el lloc en el qual vaig sentir per primer cop la joia pel meu futur marit i, a la vegada, la tristesa per tot el que m’esperava. No oblidaré mai el primer matí que em vaig asseure rere aquella taula després d’haver acabat els estudis a l’escola tècnica. Aquell dia em va atreure el nom de Lee Il-chol al panell informatiu que destacava entre les branques del salze si mirava a través de la petita finestra. «El camarada inventor Lee Il-chol ha reeixit de nou amb un altre invent: el ribot de cigonyal!» Aquest missatge em va fer recordar un altre que havia vist al plafó de l’institut: «Geni i esforç! - Experiència d’estudi de l’alumne Lee Il-chol». Em vaig alegrar veure allà, de manera del tot inesperada, el nom de l’antic estudiant de l’escola que tant admirava i que em semblava tan inaccessible. La perspectiva de poder treballar en peu d’igualtat amb algú tan brillant em va enorgullir i em va fer sentir encara més afecte per la taula on treballava. Les branques del salze semblava que dansaven amb el meu goig. Un dia, a l’hora de plegar, el responsable del Partit de la meva cèl·lula de treball va demanar que ens quedéssim els membres del Partit per parlar d’un tema important.
Ah, com em vaig entristir llavors en veure l’inventor que admirava sortint de la sala de descans capcot i amb les espatlles enfonsades! Aquell noi sols havia acabat l’ensenyament mitjà però superava en habilitats i competència qualsevol dels que havien anat a la universitat. Com se li podia retreure res, a aquell noi valent i extraordinari que portava sobre les espatlles, com el Yongma, aquell animal mític amb cos de cavall i cap de dragó que corre al galop, el pes de la major part del treball físic i intel·lectual del nostre equip? De què calia discutir amb algú tan important per al Departament d’Innovació Tècnica? Cada cop que es repetien els comentaris negatius del responsable del Partit l’inventor abandonava la sala de descans abatut com un paó sense cua. Em trencava el cor veure’l patir aquelles humiliacions. Va ser llavors que vaig saber que no havia pogut anar a la universitat perquè la seva família havia estat declarada hostil al Partit i que tots els cartells que proclamaven el seu talent a l’institut i a la feina no valien per a ell més que si fossin estrelles de paper que repartissin en una escola bressol, cosa que em feia sentir una vaga sensació d’odi. Que aquella gran intel·ligència contrastés amb aquell caràcter humil i treballador encara feia més irresistible la flama de la meva compassió per aquell jove inventor d’ulls brillants.
La gent canta i escriu llibres sobre què és l’amor però per mi, en aquell moment, l’amor era compassió; era la necessitat de donar suport a aquell home, de compartir amb ell el seu destí infeliç, el desig de dedicar-me a ell amb tota l’ànima i tot el cos. El meu amor, germinat dins la crisàlide de la compassió incandescent, havia florit!
Mentre jo he estat asseguda davant la meva antiga taula on treballava absorta en aquests pensaments, en Min-hyok ha corregut excitat com si fos casa seva per la sala de descans i pel taller on treballa el seu oncle. Fins i tot ell sap que el seu oncle és el millor d’aquell lloc i per això juga i canta...
He mirat com gaudia en Min-hyok, que ignora que el seu oncle és tractat com un còdol vulgar quan en realitat és una pedra de jade. Se m’han omplert els ulls de llàgrimes. Algun dia, quan l’oncle d’en Min-hyok ingressi al Partit, el valoraran com cal?
23 d’abril
A la tarda, mentre apedaçava la roba de feina del meu marit, ha entrat en Min-hyok amb la cartera plorant a casa. M’ha semblat que havia plorat tot el trajecte perquè tenia la cara bruta d’haver estat refregant-se-la amb les llàgrimes.
—Per què plores?
—A partir d’avui... Buaà!... Jo... Buaà!... M’han dit que no seré més el delegat de classe...
—Què dius ara!
—La professora... Buaà!... M’ha dit...
—Per què?
—Això... No sé... Buaà!... No ho sé!
He consolat en Min-hyok fins que ha parat de plorar, però no m’he vist amb cor de posar-me a cosir una altra vegada. Com que portava la cartera m’he imaginat que havia vingut directament de l’escola sense passar per casa seva. Sens dubte ell estava esperant que jo li resolgués el problema i això m’ha provocat un nus a l’estómac.
El meu pare era un modest quadre del Comitè Municipal però per a la família del meu marit això sembla que és una gran cosa. Aquesta idea dels adults fins i tot s’ha transmès al nen, i per això m’ha vingut a veure la primera. Ja havia parat de plorar però amb la seva mirada de vedellet encara plena de llàgrimes no he pogut estar-me asseguda sense fer res. Li he dit a en Min-hyok que m’esperés jugant sol i he anat cap a l’escola. Allà hi tinc una amiga de la infantesa que es diu Mun Yong-hi i que és la jidowon5 a l’escola primària d’en Min-hyok (l’oficial a càrrec del Sonyondan).6 Jo pensava que era una cosa de nens però després de parlar amb la meva amiga he comprovat que es tracta d’un tema molt més seriós.
—Entre nosaltres, no t’amagaré res —ha començat explicant la Yong-hi—. Això que ha passat ve de la renovació dels delegats un cop els nens s’integren en el Sonyondan, aquí hi ha la qüestió. La professora del nen havia proposat que en Min-hyok fos el delegat perquè és el millor estudiant de la classe. Però quan jo he portat l’expedient al responsable del Partit a l’escola m’ha dit: «Camarada, no saps que el pare d’aquest nen és un deportat de Wonsan?». I s’ha limitat a ratllar el nom sense que jo pogués fer-hi res. Tenint present que el Sonyondan és el primer nivell d’organització del Partit, quan els nens ja tenen l’edat d’ingressar-hi els delegats ja no es poden escollir de la mateixa manera que abans.
Bocabadada, no he pogut creure el que m’estava dient la Yong-hi.
—És que no sé com pots... en la teva situació...
—Ja n’hi ha prou, no cal que en parlem més. —L’he tallada.
Li he demanat un favor:
—T’agraeixo que m’hagis explicat tot això. Fa que em senti més propera a tu. Per això et volia demanar que m’ajudessis. Oi que el teu marit treballa a la secció d’estats civils de la policia municipal? Li podries demanar una còpia de l’historial de la família del meu marit?
Conec de sobres les vicissituds de la família del meu marit però he fet aquella sol·licitud perquè m’ha sorprès molt que afectés tant la nostra criatura i he pensat que potser hi ha alguna cosa que se m’escapa. He sortit de l’escola encara consternada i vacil·lant mentre la Yong-hi em deia que faria el possible per aconseguir el que li demanava.
30 d’abril
Sembla que la vida m’estigui posant a prova. Cada dia hi ha una nova cosa que m’oprimeix el cor. Avui he trobat la Son-hui oni7 al servei de distribució d’aliments. La Son-hui oni sempre té cura de nosaltres, vam estudiar al mateix institut per bé que és dos anys més gran que jo; per tant, de la mateixa promoció que el meu marit. Al servei de distribució hi havia tanta gent que fins i tot aquells que ja havien recollit el tiquet d’arròs encara havien d’esperar a fora gairebé una hora. Hem tingut força temps, doncs, per xerrar una mica mentre esperàvem dretes. De sobte, però, ella ha portat a col·lació un tema inesperat.
—Per cert, aquell noi ha vingut a casa teva?
—Com?
—Sí, dona, en Chang-hyok! Aquell alumne del nostre institut, el tercer que van enviar a estudiar a l’estranger.
—Ah sí! Aquell que era el fill del magistrat.
—Sí, aquell!
—Però per què havia de venir a casa?
—Aleshores encara no ha anat a veure el teu marit?
—Ah, no ho sé...
—En tornar de l’estranger en Chang-hyok va organitzar abans d’ahir una trobada amb els altres nois de la classe, a casa seva.
—I què?
—Abans de començar a menjar algú va preguntar per què no havia vingut el camarada Il-chol. En Chang-hyok va dir que l’Il-chol havia anat a visitar uns familiars i que ja el convidaria un altre dia a ell sol.
Sort que llavors van cridar el meu número perquè no hauria pogut resistir estar més estona davant de la Son-hui oni.
Si volien marginar el meu marit pel passat de la seva família per què han de mentir? És que potser havia anat a visitar algú? M’aclapara i m’indigna pensar que encara hem de viure molt temps amb el meu marit tractat pels altres com si fos un empestat. En el fons m’és igual el que faci la gent però em fa molta llàstima el que ell pugui arribar a sentir.
9 de maig
Estava a punt de tornar a casa després d’anar a buscar la comanda de fideus que repartien al servei d’aliments quan un nen m’ha agafat la mà. En girar-me he vist que es tractava d’en Jong-ho, que viu a la mateixa comunitat que en Min-hyok.
—Tia de Min-hyok! En Min-hyok està plorant!
—On és?
—Allà, sota l’arbre.
Duia al cap el cabàs ple de fideus enrotllats i he tombat pel carreró on hi ha el barber. Sota d’un dels arbres ple de brots verds que creixia a la vorera hi havia en Min-hyok. Ja havia parat de plorar i estava pensarós amb l’esquena recolzada al tronc mirant cap a la llunyania.
—Què passa Min-hyok?
Amb la meva pregunta el nen ha tornat a plorar. En Jong-ho ha respòs per ell:
—En Min-hyok anava a travessar primer el pont que hi ha al camí de tornada de l’escola quan un pinta li ha fet una traveta i li ha cridat que ell ja no seria més el delegat de la classe.
La història m’ha fet enfadar i he acabat renyant en Min-hyok.
—Caus així i t’estàs quiet aquí plorant? Jong-ho, qui és aquest pinxo?
—Pfff... si és una mosqueta al costat d’en Min-hyok!
—I com és que estàs aquí plorant sense fer res com un ximple?
—Ui, perquè el seu pare treballa a l’Ajuntament! —ha dit en Jong-ho, i el comentari se m’ha clavat com un ganivet al fons del pit. Vet aquí el que estava rumiant en Min-hyok i se li reflectia als ulls. «Aleshores en Min-hyok ja comença a saber quina és la situació del seu pare...» Quan he arribat a aquesta conclusió he abraçat el nen. Volia que es desfés la boira freda que estava envaint el seu petit cor. En Min-hyok ha plorat una altra vegada i jo també he plorat amb ell.
15 de maig
Avui, al carrer, m’he trobat el jidowon de la fàbrica on havia treballat, un senyor que em feia una mica de pare quan copiava els dissenys sota la seva direcció. Normalment, quan ens veiem, em saluda somrient abans de continuar el seu camí, però avui m’ha aturat amb un gest preocupat:
—Te’n recordes que et vaig enviar un periodista d’una editorial de ciència i tecnologia?
—Un que ha vingut a veure el meu marit...
—Sí, ell. Que has dit alguna cosa sobre la seva visita al policia de la teva comunitat?
—No, per què havia de dir-li res?
—I com és, llavors, que ho ha sabut el policia de la fàbrica? Ara em fa preguntes sobre això. M’ha dit que si havia de venir una persona externa a la fàbrica havia d’avisar-lo primer a ell i que ara es trobava en una situació una mica incòmoda perquè s’havia assabentat de la visita del periodista pel policia de la teva comunitat.
—No li he dit res, de veritat.
—És que no ho entenc. Per què m’han de molestar i fer preguntes sobre coses de tan poca importància? —ha dit tot fent petits espetecs amb la llengua.
Ha fet un gest com dient «d’acord» i ha continuat caminant cap al lloc on anava. Jo, en canvi, m’he quedat estupefacta sense poder marxar d’allà, perquè ja he intuït quin problema hi havia.
Fa dos dies que el periodista va venir quan el meu marit ja havia marxat altre cop a treballar després de dinar. Li vaig dir que se’n tornés, sense deixar-lo passar. L’única persona que el podia haver vist en aquell moment era la senyora de l’apartament número quatre, que estava entrant el carbó. Però qui va arribar tot just després va ser la secretària del Partit de la comunitat, que viu un pis per sota.
—D’això... tia de Min-hyok, ai, és que hauries de tenir un nen perquè no sé com anomenar-te! —La secretària del Partit a la comunitat aquell dia tenia ganes de xerrar—. A casa vostra també us han convocat per al dia de recollida de fems?
—Sí.
—Ah! És que pensava que...
Va somriure tot movent el cap i va apuntar alguna cosa en una llibreta que portava. Aleshores es va començar a embolicar sense venir a tomb:
—Ah, doncs la gent que ve a veure l’oncle d’en Min-hyok tots semblen tallats pel mateix patró: correctes, bones persones, decidits... fixa’t, com aquest de les ulleres negres que ha vingut abans.
—Ai, camarada secretària, no ho sé, aquesta persona era un periodista d’una editorial que ha vingut de part del Departament d’Innovació Tecnològica de la fàbrica —vaig respondre sense donar-hi més transcendència i pensant que ella no hi era quan s’ha presentat l’home en qüestió. Segurament la dona de l’apartament número quatre devia comentar a la secretària del Partit la visita del periodista i ella devia haver vingut per confirmar la notícia i després devia haver anat a informar al policia. La qüestió, en definitiva, és que casa nostra és objecte de vigilància permanent. Com pot ser? Com...? Encara que l’avi d’en Min-hyok hagués fet una cosa tan terrible que el portés a la mort quina culpa en podien tenir els fills, que aleshores tot just tenien deu anys? Fins i tot afecta en Min-hyok, que ni tan sols ha conegut l’avi! Quina injustícia i quina indignació han de sentir el seu pare i el seu oncle! És massa! És massa per a una gent innocent que compleix amb la feina i amb tot el que els manen! Si el meu marit se n’assabenta se li trencarà el cor! Haig de fer el possible per amagar-ho sota la catifa. Però com aconseguir-ho? Com aconseguir que no sàpiga res? M’angoixa la sola possibilitat que ell arribi a descobrir alguna cosa.
27 de maig
Un mes després de demanar-l’hi, la Mun Yong-hi m’ha dut la còpia de l’expedient de la família del meu marit. Valdria més no haver vist res. No entenc per què li he demanat un favor d’aquesta mena.
Cognom i nom: Lee Il-chol
Classe social: família número 149
Avaluació: enemic públic
Pare: Lee Myong-su
Procedents d’una família de rics terratinents durant l’ocupació japonesa, ha estat contrari a la política de cooperatives agrícoles del Partit. Va deixar morir una taula amb brots d’arròs en un hivernacle a la comunitat de XX del districte XX de la ciutat de Wonsan. Executat per oposició al Partit i a la Revolució.
Mare: Jong In-suk
Morta al seu últim domicili en no poder suportar la condemna del marit.
He estat una llarga estona al costat de la finestra, confusa, sostenint l’expedient amb les mans tremoloses.