REGNE DEL SUD

 

CLEIONA BELLOS (CLEO)
Princesa més jove d’Auranos

EMILIA BELLOS
Princesa més gran d’Auranos

THEON RANUS
Guardaespatlles de la Cleo

SIMON RANUS
Pare d’en Theon

ARON LAGARIS
Noble de la cort; futur espòs de la Cleo

CORVIN BELLOS
Rei d’Auranos

ELENA BELLOS
Difunta reina d’Auranos

NICOLO CASSIAN (NIC)
Cavaller del rei

MIRA CASSIAN
Germana d’en Nic i dama d’honor de l’Emilia

ROGERUS CASSIAN
Difunt pare d’en Nic i la Mira

SEBASTIEN LAGARIS
Pare d’Aron

CLEIONA
Deessa del vent i del foc

 

REGNE MITJÀ

 

JONAS AGALLON
Fill més petit d’un vinater

TOMAS AGALLON
Germà gran d’en Jonas

SILAS AGALLON
Vinater; pare d’en Jonas

FELICIA AGALLON
Germana gran d’en Jonas

PAULO
Marit de la Felicia

BRION RADENOS
Millor amic d’en Jonas

EIRENE
Pobletana

SERA
Néta de l’Eirene

HUGO BASILIUS
Governant i cacic de Paelsia

LAELIA BASILIUS
Filla d’en Basilius

EVA
La primera fetillera; Vigilant

 

REGNE DEL NORD

 

MAGNUS DAMORA
Príncep de Limeros

LUCIA DAMORA
Princesa de Limeros

GAIUS DAMORA
Rei de Limeros

ALTHEA DAMORA
Reina de Limeros

SABINA MALLIUS
Amant del rei; bruixa

JANA
Germana de la Sabina

MICHOL TRICHAS
Pretendent tímid de la Lucia

TOBIAS ARGYNOS
Fill bastard d’en Gaius

LADY SOPHIA
Amiga del rei

LORD LENARDO
Amic del rei

ANDREAS PSELLOS
Pretendent de la Lucia; rival d’en Magnus

AMIA
Ajudanta de cuina

VALORIA
Deessa de la terra i l’aigua

 

 

VIGILANTS

 

ALEXIUS
Vigilant jove

TIMOTHEUS
Vigilant ancià

FEDRA
Vigilant jove

DANAUS
Vigilant ancià

Abans d’aquella nit, la Jana no havia matat mai ningú.

–Quieta –va dir entre dents la seva germana.

La Jana es va arrambar al mur de la mansió. Va escrutar les ombres del seu voltant i va mirar breument els estels, que brillaven com diamants escampats pel cel fosc.

En acabat, va aclucar els ulls ben fort i va adreçar una pregària a la fetillera ancestral: «T’ho suplico, Eva: atorga’m la màgia que em cal aquesta nit per trobar la criatura».

En obrir els ulls va notar una fiblada de por. Parat a la branca d’un arbre, a unes dotze passes, hi havia un falcó daurat.

–Ens vigilen –va xiuxiuejar–. Saben el que hem fet.

La Sabina va fer un cop d’ull a l’ocell.

–Ens hem d’afanyar, ara. No podem perdre més temps.

Tombant la cara per no veure el falcó, la Jana va apartar-se de la seguretat que li oferia el mur i va seguir la seva germana fins a la portalada de roure i ferro de la mansió. La Sabina hi va posar les mans al damunt per canalitzar la màgia reforçada per la sang que havien vessat una estona abans. Encara tenia restes vermelles a les ungles. En adonar-se’n, la Jana va reviure l’escena amb un calfred. Les mans de la Sabina van començar a emetre una claror de color d’ambre, i al cap d’un moment la porta va quedar reduïda a serradures. La fusta no era cap obstacle per a la màgia terrestre.

La Sabina va girar-se amb un somriure triomfal. Li començava a rajar sang del nas.

El crit sufocat de la seva germana li va esborrar el somriure. Va entrar a la mansió tot eixugant-se la sang.

–No té importància.

Sí que en tenia. Abusar d’aquella màgia podia ser perjudicial. Fins i tot podien perdre la vida, si no anaven amb compte.

La Sabina Mallius, però, no tenia fama de prudent. Aquella nit no s’havia estat de recórrer a la seva bellesa per ensarronar aquell desconegut de la taverna; la Jana, en canvi, havia trigat massa a decidir-se a traspassar-li el cor amb el punyal.

La Sabina era forta, apassionada i molt audaç. Mentre la seguia amb el cor encongit cap a l’interior de la casa, la Jana no parava de pensar com li agradaria d’assemblar-se més a la seva germana gran. El cas, però, era que sempre havia estat una persona cautelosa. Tot ho estudiava detingudament. Ella era la que veia els signes reflectits als estels, perquè havia passat infinitat de nits observant la volta celeste.

Per fi havia nascut la criatura de què parlava la profecia, i era justament en aquella residència sumptuosa, feta de pedra
i fusta massissa, que no tenia res a veure amb les cabanes humils de palla i argila del poble.

La Jana estava convençuda que era el lloc que buscaven.

Ella era el saber. La Sabina, l’acció. Quan actuaven plegades ningú no podia aturar-les.

A la Sabina se li va escapar un crit en girar al tombant del passadís que s’endinsava a la casa. La Jana va apressar el pas amb el cor accelerat. Al passadís fosc, il·luminat únicament per la llum vacil·lant de les torxes dels murs, va veure que un guàrdia agafava pel coll la seva germana.

La Jana no va reflexionar ni un segon. Va actuar per instint.

Va estendre les mans per invocar la màgia del vent. El guàrdia va deixar anar la Sabina, va sortir volant cap enrere i va estampar-se al mur amb una patacada que li va trencar els ossos i el va fer caure desplomat.

La Jana va sentir una fiblada de mal de cap tan forta que li va arrencar un gemec. Va eixugar-se la sang tèbia i espessa que ara li rajava pel nas. Les mans li tremolaven.

La Sabina es va palpar el col, adolorit.

–Gràcies, germana.

La màgia, alimentada per aquell nou vessament de sang, els va permetre d’accelerar el pas i veure-hi més clar enmig de les tenebres dels passadissos de pedra estrets i desconeguts. Però s’havien d’afanyar: els efectes de la màgia no durarien gaire.

–On para, la criatura? –va demanar la Sabina.

–No gaire lluny.

–Confio en tu.

–És en aquesta casa. N’estic segura. –Van caminar un tros més pel passadís fosc.

–Aquí. –La Jana va aturar-se al davant d’una porta que no estava tancada amb clau i la va empènyer. Les dues germanes van acostar-se al bressol de fusta treballada que hi havia a l’interior de la cambra. Van mirar el nadó que hi jeia, embolicat amb una manta de pell de conill. Era una nena blanca de pell, amb unes galtes molsudes d’un color rosat molt sa.

La Jana se’n va enamorar a l’acte. Als llavis se li va dibuixar un somriure que no li apareixia des de feia dies.

–Quina nena més maca... –va xiuxiuejar, mentre allargava les mans per agafar-la amb suavitat.

–Estàs segura que és ella?

–Sí. –En disset anys de vida mai no havia tingut res més clar. La criatura que aguantava als braços, aquella nena preciosa d’ulls blau cel i un borrissol al cap que a la llarga es tornaria negre com el carbó, era la que, segons la profecia, posseïa la màgia necessària per trobar els Familiars: quatre objectes que contenien el principi dels elementia, la màgia elemental. La terra i l’aigua, el foc i el vent.

La màgia de la criatura seria la d’una fetillera, no pas la d’una bruixa normal com la Jana i la seva germana. Seria
la primera després de mil anys, d’ençà que va existir Eva. La sang i la mort no tindrien cap funció quan hagués de posar en pràctica la seva màgia.

La Jana havia vist el naixement de la nena escrit als estels. Trobar aquella criatura era el seu destí.

–Deixa anar la meva filla –va dir una veu amenaçadora dins la penombra–. No li facis mal.

La Jana va girar en rodó, estrenyent la nena contra el seu pit. La mirada li va caure sobre el punyal amb què una dona les apuntava. El tall esmolat brillava a la claror de les espelmes. Va perdre l’esma de cop. Era el moment que tant temia, el moment que pregava que no arribés mai.

A la Sabina li van llampegar els ulls.

–Fer-li mal? No és pas aquest el nostre propòsit. En absolut. No saps ni qui és, oi?

La dona va arcar les celles amb un aire de desconcert, però la ràbia li va endurir la mirada.

–No us la podreu emportar d’aquesta cambra. Abans, us mataré.

–No –la Sabina va alçar les mans–. No ens mataràs pas.

La mare va esbatanar els ulls i va obrir la boca, pan-
teixant. No podia respirar: la Sabina no li deixava entrar aire als pulmons. La Jana va desviar la mirada amb una ganyota d’angúnia. L’escena va durar un moment. La dona va caure desplomada entre convulsions, exànime. Les germanes van passar pel costat del cadàver i van sortir a corre-cuita de la cambra.

La Jana va amagar la criatura amb la capa mentre sortien i corrien bosc endins. A la Sabina li rajava més sang del nas que mai per l’abús que havia fet de la màgia destructiva. Les gotes deixaven un rastre vermell al terra nevat.

–Ens hem excedit –va murmurar la Jana quan per fi van començar a alentir el pas–. Aquesta nit hem causat massa morts. No ho puc suportar.

–La seva mare no ens hauria deixat endur-nos-la de cap altra manera. Deixa-me-la veure.

La Jana li va acostar la criatura amb l’estranya sensació que ho feia a contracor.

La Sabina va agafar-la i va inspeccionar-li les faccions. Tot seguit va dirigir els ulls cap a la Jana i li va fer un gran somriure maliciós.

–Ens n’hem sortit.

La seva germana va sentir una emoció sobtada, malgrat les dificultats amb què havien hagut de lluitar.

–Ens n’hem sortit, i tant.

–Has estat fabulosa. Tant de bo que pogués tenir visions com les teves.

–Em calen molts esforços i sacrificis per poder-les tenir.

–Tot plegat requereix esforços i sacrificis. –La Sabina va adoptar un to despectiu–. Massa i tot. Però aquesta nena, quan sigui gran, trobarà que fer màgia és molt fàcil. L’envejo.

–La criarem entre totes dues. La instruirem i estarem sempre al seu costat. I quan arribi el moment de complir el seu destí, podrà comptar amb nosaltres.

La Sabina va negar amb el cap.

–Tu no faràs res. Me n’encarregaré jo.

La Jana va arrufar el front.

–Què? Sabina, em pensava que havíem quedat que totes les decisions les prendríem juntes.

–No pas aquesta. Tinc altres plans, pel que fa al futur de la criatura. –Se li va endurir l’expressió de la cara–. Em sap greu, germana, però te n’hauré de deixar al marge.

Mentre observava els ulls de la Sabina, sobtadament gla-
cials, la Jana encara va trigar un moment a sentir el punyal que se li clavava al pit. Les primeres fiblades de dolor li van fer proferir un crit somort.

Havien compartit cada dia, cada somni..., cada secret.

Segons semblava, però, no pas tots els secrets. La Jana mai no hauria pensat que una cosa així podia passar.

–Per què m’has de trair d’aquesta manera? –va dir amb un fil de veu–. Ets la meva germana.

La Sabina va eixugar-se la sang que encara li regalimava del nas.

–Per amor.

Quan li va arrencar el punyal, la Jana va desplomar-se de genolls al terra gelat.

Sense girar-se ni una sola vegada, la Sabina es va allunyar ràpidament amb la criatura als braços, fins que aviat es va perdre a l’interior del bosc tenebrós.

A la Jana se li va ennuvolar la vista a mesura que el cor se li anava alentint. Va observar com el falcó que havia vist abans aixecava el vol..., i la deixava morir tota sola.

SETZE ANYS MÉS TARD

 

 

–Sense vi ni bellesa, la vida no valdria la pena. No hi estàs d’acord, princesa? –L’Aron va passar el braç per les espatlles de la Cleo. Eren un grup de quatre. El sender per on caminaven era pedregós i ple de pols.

Encara no feia ni dues hores que havien arribat al port, i ja estava borratxo. No era una situació gaire insòlita, pel que feia a l’Aron.

La Cleo va girar-se cap al guàrdia de palau que els acompanyava. La seva mirada de disgust deixava ben clar que no li agradava gens que l’Aron estigués tan a prop de la princesa d’Auranos. El cas, però, és que el guàrdia no tenia cap motiu per amoïnar-s’hi. Malgrat el punyal guarnit de joies que duia sempre enfundat al cinturó, l’Aron era menys perillós que una papallona. Que una papallona borratxa.

–Tens tota la raó –va mentir ella.

–Que ja arribem? –va demanar la Mira. Era una noia preciosa, de cabellera rogenca i pell perfecta, amiga de la Cleo i, alhora, dama d’honor de la seva germana gran, l’Emilia. Un atac de migranya havia obligat l’Emilia a quedar-se a casa, i per això havia demanat amb insistència a la Mira que li fes el favor d’acompanyar la princesa Cleo.

Així que el vaixell va arribar a port, uns quants dels seus amics van optar per quedar-se còmodament a bord, mentre la Cleo i la Mira seguien l’Aron en una excursió fins al poble, a la recerca de l’ampolla de vi «perfecta». Els cellers del palau estaven proveïts de milers d’ampolles de vi, tant d’Auranos com de Paelsia, però l’Aron havia sentit parlar d’una vinya que tenia una producció, segons deien, insuperable. A petició seva, la Cleo va endur-se una de les embarcacions del seu pare i va convidar una colla d’amics a viatjar amb ells a Paelsia, amb el propòsit d’anar a buscar aquella ampolla ideal.

–Val més que ho preguntis a l’Aron. Aquesta expedició l’ha organitzada ell. –La Cleo es va ajustar la capa de vellut folrada de pell, per protegir-se de la gelor. Tot i que el terra era ben net, de tant en tant es veien volves de neu vaporoses que suraven per sobre del camí pedregós. Paelsia queia més al nord que Auranos, però la temperatura la va sorprendre igualment. El clima d’Auranos era temperat, fins i tot durant els mesos més crus de l’hivern, i el paisatge estava format per muntanyes verdes i ondulades, oliveres de soca massissa i extensions immenses de terres de conreu fèrtils i càlides. Paelsia, en canvi, semblava polsegosa i grisa fins allà on arribava la vista.

–Que ja arribem? –va repetir l’Aron–. Que ja arribem? No sé si sabies, Mira del meu cor, que totes les coses bones es fan esperar. Recorda-ho bé.

–Ai, senyor! Si tinc la paciència d’una santa. Però em fan mal els peus. –Va mitigar la queixa amb un somriure.

–Fa un dia preciós i tinc la sort que m’acompanyen dues belleses. Hem de donar gràcies a la deessa per la magnificència amb què ens ha rebut.

La Cleo va tombar-se cap al guàrdia i va veure que girava els ulls amunt. Quan va reparar que l’havien sorprès, no va limitar-se a abaixar la vista, com hauria fet qualsevol altre guàrdia. Al contrari: li va aguantar la mirada amb un aire desafiador que la va sorprendre. Va adonar-se aleshores que encara no havia vist mai aquell guàrdia, o potser no s’hi havia fixat.

–Com et dius? –li va preguntar.

–Theon Ranus, Altesa.

–Vejam, Theon, vols afegir alguna cosa a la nostra conversa sobre la distància que hem caminat aquesta tarda?

L’Aron va esclafir a riure i va beure un bon glop de la petaca.

–No, princesa.

–Em sorprèn, ja que et tocarà a tu de carretejar les caixes de vi fins al vaixell.

–És el meu honor i el meu deure servir-vos.

La Cleo va observar-lo per un moment. Tenia els cabells del color del bronze fosc i una pell colrada i llisa. Podria haver estat un dels seus amics rics que l’esperaven al vaixell, més que no pas un guàrdia uniformat que l’acompanyava a instàncies del seu pare.

L’Aron devia pensar el mateix.

–Sembles molt jove per ser un guàrdia de palau. –Feia una veu farfallosa de borratxo i mirava en Theon mig aclucant els ulls–. No deus ser gaire més gran que jo.

–Tinc divuit anys, senyor.

L’Aron va fer un esbufec.

–Rectifico. Ets molt més gran que jo. Infinitament.

–Un any més –li va recordar la Cleo.

–Un any pot ser una eternitat de joia absoluta. –L’Aron va somriure efusivament–. Tinc la intenció d’aferrar-me a la joventut i gaudir de la meva falta de responsabilitats, durant aquest any que em queda.

La Cleo no en va fer cas, ja que el nom del guàrdia començava a sonar-li. Un dia va sentir casualment el seu pare, quan sortia d’una de les seves juntes de consellers, referir-se de passada a la família Ranus. Feia tot just una setmana que el pare d’en Theon havia perdut la vida en caure del cavall: s’havia trencat el coll a l’acte.

–Accepta la meva expressió de condol per la pèrdua del teu pare –li va dir amb sinceritat–. En Simon Ranus era molt respectat com a guardaespatlles personal del meu pare.

En Theon va afirmar amb el cap, fredament.

–Era una feina que feia amb molt d’orgull. Espero que se’m concedeixi l’honor d’optar al seu lloc, quan el rei Corvin elegeixi un suplent. –Va arcar les celles, com si cregués que la princesa no estaria al corrent d’aquella desgràcia.

–Gràcies per la vostra amabilitat, Altesa.

L’Aron va fer un esbufec ben fort, que li va valdre una mirada assassina de la Cleo.

–Era un bon pare? –va demanar.

–Dels millors. Em va ensenyar tot el que sabia des que vaig tenir prou força per empunyar una espasa.

Ella va afirmar amb el cap amb un aire compassiu.

–Així doncs, tot el que vas aprendre gràcies a ell conti-
nuarà existint en tu.

Distreta per l’atractiu viril del guàrdia, la princesa trobava cada vegada més difícil de tornar a dirigir la mirada cap a l’Aron, la complexió delicada del qual, com també la seva pal·lidesa, revelaven que havia passat la vida tancat entre quatre parets. En Theon era ample d’espatlles i tenia els braços i el pit musculosos. L’uniforme blau fosc li quedava més bé del que mai s’hauria imaginat.

Empesa pels remordiments, es va veure obligada a tornar-se a ocupar dels seus amics.

–Aron, recorda que hem de començar a tornar al vaixell d’aquí a mitja hora. Pensa que fem esperar els altres.

Als auranians els agradaven molt les festes sonades, però no es caracteritzaven pas per la seva paciència infinita. Ara bé, com que havien arribat als molls de Paelsia en un vaixell del pare de la Cleo, no tindrien més remei que esperar que la princesa volgués tornar.

–Mireu! El mercat és una mica més endavant –va dir l’Aron tot assenyalant-lo amb el dit. La Cleo i la Mira van dirigir l’esguard cap aquella direcció. Hi havia un grup de parades de fusta i de tendes tronades de colors llampants. Devien ser a cosa de deu minuts. Era la primera vegada que veien gent, des que una hora abans havien passat per davant d’una colla de canalla apinyada al voltant d’una foguera–. Aviat t’adonaràs que l’excursió ha valgut la pena.

Segons deien, el vi de Paelsia era una beguda digna de la deessa. Deliciós i suau, sense comparació amb cap altre del món. L’endemà no donava ressaca ni mal de cap per més que se’n prengués. Alguns opinaven que al sòl de Paelsia, com també als raïms, se sentia l’acció d’una màgia terrestre molt poderosa, que els feia adquirir una perfecció única malgrat les nombroses imperfeccions que afligien aquella terra.

La Cleo no pensava pas tastar-lo. Feia mesos que era abstèmia. Temps enrere era molt aficionada al vi d’Auranos, encara que tenia un gust no gaire més bo que el del vinagre. Però la gent, si més no ella, no en bevia pas per apreciar-ne el sabor, sinó pels efectes embriagadors i per la capacitat de fer-te oblidar les penes. Si no tocaves de peus a terra, però, aquesta sensació d’indiferència et podia dur a terrenys perillosos. És per això que la Cleo, de moment, no tenia cap afany de beure res més fort que l’aigua o el suc de préssec.

Va mirar com l’Aron acabava de buidar la petaca. Mai no s’estava de beure’s la part de tots dos, i mai no demanava disculpes pel seu comportament un cop embriagat. Malgrat els seus defectes, a la cort, molts consideraven que seria el candidat a futur marit que li triaria el seu pare. La Cleo s’estremia només de pensar-hi, però tot i així no se’n separava mai. El cas era que l’Aron sabia un secret que l’afectava directament. No s’hi referia des de feia mesos, però la Cleo estava segura que no se n’havia oblidat ni se n’oblidaria mai.

Si mai s’arribava a saber, aquell secret podia causar la seva ruïna.

Era per aquest motiu que la Cleo el tolerava en públic amb un somriure als llavis. Ningú no hauria endevinat mai que l’odiava a mort.

–Ja hi som –va anunciar per fi l’Aron, quan passaven per les portes del mercat del poble. Més enllà de les parades, a mà dreta, la Cleo va veure no gaire lluny un grup de granges i de cases de pagès petitones. Tot i que tenien un aspecte molt menys pròsper que les granges que havia vist al camp d’Auranos, va adonar-se, estranyada, que aquelles modestes construccions d’argila, amb teulades de palla i finestres estretes, semblaven força pulcres i ben cuidades, cosa que contradeia la impressió general que li havia causat Paelsia. Aquell país era farcit de pagesos pobres i no el governava un rei sinó un cacic, el qual, segons els rumors, era també un bruixot poderós. Malgrat la proximitat entre Paelsia i Auranos, però, la Cleo no solia pensar gaire en els seus veïns del nord, a part de mostrar un vague interès, de tant en tant, per les anècdotes que corrien sobre el seu caràcter «salvatge».

L’Aron va aturar-se al davant d’una parada coberta amb una tela de color morat fosc que s’arrossegava pel terra empolsegat.

La Mira va sospirar alleugerida.

–Per fi.

La Cleo va girar-se a la dreta i va topar amb uns ulls foscos i brillants que la miraven des d’una cara colrada i plena d’arrugues. En recular instintivament, va adonar-se que en Theon era al seu darrere amb posat ferm i a una distància tranquil·litzadora. El vinater tenia un aire feréstec, fins i tot perillós, igual que les poques persones que havien trobat pel camí. Li faltava un tros de dent, però el sol brillant realçava la blancor de totes les altres. Anava vestit amb roba senzilla de lli i pell de moltó, i duia un gec gruixut de llana. Sobtadament incòmoda, la Cleo es va ajustar la capa folrada de pell de marta per amagar el vestit de seda blau cel amb brodats d’or.

L’Aron es va quedar mirant el vinater, tot encuriosit.

–Ets en Silas Agallon?

–Jo mateix.

–Molt bé. Avui estàs de sort, Silas. M’han dit que el teu vi és el millor de Paelsia.

–No t’han pas enganyat.

Una noia preciosa de cabells negres va sortir del fons de la parada.

–El meu pare és un vinater excel·lent.

–Us presento la Felicia, la meva filla. –En Silas va moure el cap per assenyalar-la–. Una filla que ja hauria de començar a fer els preparatius per al casament.

Ella va esclafir a riure.

–I deixar que passis el dia carretejant caixes? He vingut per obligar-te a plegar més d’hora.

–Ja ho veurem. –La satisfacció que li va il·luminar la cara es va transformar en menyspreu en observar la luxosa indumentària de l’Aron–. Amb qui tinc el gust de parlar?

–Tu i la teva formosa filla teniu l’immens privilegi de trobar-vos en presència de Sa Altesa Reial la Princesa Cleiona Bellos d’Auranos. –L’Aron va assenyalar-la amb el cap i després va tombar-se cap a la Mira–. Et presento na Mira Cassian; jo em dic Aron Lagaris. El meu pare és el senyor d’Elder’s Pitch, a la costa meridional d’Auranos.

La filla del vinater va dirigir els ulls cap a la Cleo, tota sorpresa, i va abaixar el cap en senyal de respecte.

–Quin gran honor, Altesa.

–Sí, quin gran honor –va coincidir en Silas. La Cleo no va percebre gens de sarcasme en el seu to–. Al nostre humil poble no ve gairebé mai cap membre de la família reial, ni d’Auranos ni de Limeros. No recordo quan va ser la darrera vegada. Em sentiria molt honrat de regalar-vos una mostra del meu vi abans de fer cap tracte, Altesa.

La Cleo va negar amb el cap, tota somrient.

–L’Aron és l’únic interessat en els vostres productes. Jo m’he limitat a acompanyar-lo.

El vinater va fer cara de decebut, fins i tot d’estar una mica ofès.

–No obstant això, em voldríeu fer l’honor de tastar el meu vi i brindar per les noces de la meva filla?

Com s’hi podia negar? La Cleo va afirmar amb el cap, fent els possibles per dissimular els seus dubtes.

–Per descomptat. Seria un gran plaer.

Com més aviat ho fes, més aviat podrien anar-se’n d’aquell mercat. Tot i que era un lloc pintoresc i concorregut, no feia una olor gaire agradable, com si a la vora hi hagués una letrina i ningú s’hagués molestat a plantar-hi herbes o flors aromàtiques per tapar-ne la pudor. Malgrat la il·lusió palpable que sentia la Felicia per la immediatesa de les seves noces, la pobresa d’aquell país i la seva gent resultava d’allò més anguniosa. Potser també hauria hagut de quedar-se al vaixell, la Cleo, mentre l’Aron anava a buscar el vi pels seus amics.

L’única cosa que sabia del cert de la petita i miserable Paelsia és que tenia una riquesa que no podien reivindicar cap dels altres dos regnes adjacents. Com que estava situada arran de mar, el seu sòl produïa unes vinyes que feien quedar en ridícul les de qualsevol altre país. Moltes persones afirmaven que era gràcies a la màgia de la terra. Ella havia sentit parlar de ceps robats de les terres de Paelsia, que es pansien i morien gairebé a l’acte tan bon punt creuaven la frontera.

–Sereu els meus darrers clients –va dir en Silas–. Després, tal com vol la meva filla, plegaré per avui i anirem a preparar el casament, que tindrà lloc al capvespre.

–Us felicito a tots dos –va dir l’Aron amb indiferència, mentre feia córrer els ulls per les ampolles exhibides a la parada, tot arrufant els llavis–. Teniu gots en condicions per fer el tast?

–És clar. –En Silas va anar a la part de darrere del carro i va enfonsar les mans en una caixa de fusta tronada. En va treure tres gots, que van resplendir al sol, i va destapar una ampolla de vidre. Tot seguit va servir un rajolí d’un líquid clar de color d’ambre i va allargar el primer got a la Cleo.

Abans que ella pogués tocar-lo, en Theon va plantar-se al seu costat i va arrabassar el got de les mans del vinater. L’expressió d’amenaça a la cara del guàrdia va fer que en Silas donés un pas enrere, atemorit, i canviés mirades amb la seva filla.

La Cleo, espantada, va fer un crit sufocat.

–Es pot saber què fas?

–Estaríeu disposada a tastar sense reserves una cosa que us ofereix un estrany? –li va preguntar bruscament en Theon.

–No està pas enverinat, aquest vi.

Ell va fer una ullada al got.

–N’esteu segura?

La princesa li va llançar una mirada d’impaciència. Es pensava que podien enverinar-la? Amb quin propòsit? La pau entre els dos països ja feia més d’un segle que durava. No hi havia cap amenaça, a Paelsia. La companyia permanent d’un guàrdia no obeïa a cap necessitat concreta; només servia per tranquil·litzar el seu pare, que la protegia massa.

–D’acord. –Li va fer un gest amb la mà–. Tasta el vi, si et ve de gust. Ja procuraré no beure’n gens, si et mors de cop.

–Que ridícul –va farfallejar l’Aron. Va aixecar el got i el va buidar d’un glop sense la més mínima vacil·lació.

La Cleo se’l va quedar mirant un moment.

–Què? Ja t’estàs morint?

Ell tenia els ulls tancats per paladejar el vi.

–Sí, però de set.

Ella es va tornar a girar cap a en Theon amb un somriure una mica burleta.

–Em podries tornar el got, ara? O et penses que aquest vinater s’ha pres la molèstia d’enverinar-los un per un?

–És clar que no. Gaudiu del vi, si us plau. –Li va allargar el got. Després de l’expectació que havia provocat el guàrdia, els ulls foscos d’en Silas reflectien més vergonya que no pas enuig.

La Cleo va fer tots els possibles per dissimular el rebuig que li produïa la netedat més que dubtosa del got.

–Estic segura que és exquisit.

El vinater va fer cara d’agraïment. En Theon va fer-se enrere per col·locar-se a la dreta del carro, amb un posat serè però alerta. Ella va tornar a pensar que el seu pare la protegia exageradament.

Va veure de reüll com l’Aron aixecava el got i es bevia una altra mostra que li acabava de servir la filla del vinater.

–Increïble. Absolutament increïble. Tal com havia sentit.

La Mira va fer un glopet més propi d’una dama, i en acabat, va arcar les celles tota sorpresa.

–Magnífic.

Perfecte. Ara li tocava a ella. La Cleo va tastar el líquid amb un aire indecís. Tan bon punt li va tocar la llengua, va quedar ben consternada. No pas perquè fos agre, sinó perquè era exquisit: dolç, suau, impossible de comparar amb cap altre que hagués tastat en sa vida. Immediatament li va provocar desig de beure’n més. El cor se li va accelerar. Va buidar el got en quatre glops i es va girar cap als seus amics. De cop i volta li va semblar que el món començava a resplendir i que al voltant de tots ells apareixia un halo que els feia semblar molt més atractius que abans. Fins i tot va trobar una miqueta menys odiós l’Aron.

I en Theon, malgrat la seva actitud autoritària, va adquirir una bellesa indescriptible.

Aquell vi era perillós, no n’hi havia cap dubte. Valia qualsevol suma que els demanés el vinater. La Cleo havia de procurar allunyar-se’n en la mesura que pogués, tant en el present com en el futur.

–El vostre vi és boníssim –va dir ben clar, intentant no demostrar un entusiasme excessiu. Volia demanar-ne un altre got, però es va mossegar la llengua.

En Silas va fer un somriure esplèndid.

–M’alegro molt de sentir-ho.

La Felicia va afirmar amb el cap.

–Ja us he dit que el meu pare és un geni.

–Sí, crec que val la pena que en comprem –va dir l’Aron, arrossegant les paraules. Durant tot el viatge no havia parat de beure de la petaca d’or treballat que duia sempre al damunt. Era sorprenent que encara s’aguantés dret–. Avui me’n quedaré quatre caixes, i vull que me’n feu arribar una dotzena més a la meva vil·la.

A en Silas se li van il·luminar els ulls.

–Ja hi podeu comptar.

–Us pagaré quinze centimals auranians per caixa.

Al vinater se li va empal·lidir la cara colrada.

–Però si cada caixa en costa quaranta, com a mínim. Fins i tot me n’han arribat a pagar cinquanta.

L’Aron va serrar els llavis.

–Quan? Ara fa cinc anys? Actualment no hi ha prou compradors perquè puguis guanyar-te la vida. Ja fa anys que els de Limeros no són gaire bons clients, oi? La importació de vins cars no està a la seva llista de prioritats. Per tant, només queda Auranos, ja que tothom sap que els vostres compatriotes són més pobres que les rates. Quinze per caixa és la darrera oferta que et faig. Tenint en compte que en vull setze caixes, i potser més, més endavant, diria que fas un negoci rodó. No seria un bon regal de casament per a la teva filla, la Felicia? No seria millor que plegar abans d’hora amb les mans buides?

La Felicia es va mossegar el llavi i va arcar les celles.

–Val més això que res. Ja sé que el casament és prou car. Però..., no ho sé pas. Pare?

En Silas anava a dir alguna cosa, però li va fallar la veu. La Cleo observava l’escena a mitges. Més aviat s’esforçava a resistir l’impuls de xarrupar el vi que li havien tornat a servir. A l’Aron li agradava molt regatejar. Aconseguir el millor preu possible, comprés el que comprés, era una de les seves aficions.

–No us voldria pas ofendre, per descomptat –deia en Silas, retorçant-se les mans nerviosament–. Però estaríeu disposat a arribar als vint-i-cinc centimals per caixa?

–De cap manera. –L’Aron va mirar-se les ungles–. Per més bo que sigui el teu vi, em consta que en aquest mercat tan concorregut hi ha d’altres vinaters, com també al camí que duu al port on tenim el vaixell, que estarien més que contents d’acceptar la meva oferta. Puc recórrer a ells, si t’estimes més refusar aquesta venda. És això, el que vols?

–No, el que vull... –En Silas va empassar-se la saliva. Tenia el front ple d’arrugues–. El que vull és vendre el meu vi. Per això he vingut, precisament. Però per quinze centimals...

–Tinc una idea més bona. Per què no ho deixem per catorze centimals la caixa? –Els ulls verds de l’Aron van llampegar de malícia–. A més a més, penso comptar fins a deu, i si no acceptes la meva oferta, et rebaixaré encara un altre centimal.

La Mira va desviar els ulls per deixar de seguir la discussió, avergonyida. La Cleo volia intervenir-hi, però va callar en sec en recordar el que podria fer l’Aron amb el seu secret si donava suport al vinater. Ell estava decidit a pagar el mínim, i no pas per falta de diners, ja que la Cleo sabia que en duia de sobres per comprar les caixes que volgués fins i tot al preu més alt.

–D’acord –va acabar remugant en Silas, tot i que semblava profundament ferit. Va mirar de reüll la Felicia i després es va girar cap a l’Aron–. Setze caixes a catorze centimals. Vull que la meva filla tingui el casament que es mereix.

–Perfecte. Com us hem assegurat sempre els auranians... –Amb una mitja rialla triomfal, l’Aron es va treure un feix de bitllets de la butxaca i els va anar comptant sobre la mà estesa del vinater. Saltava a la vista que el preu total no era sinó un pessic del que duia al damunt. La mirada d’indignació que li va llançar en Silas deixava ben clar que l’insult no li havia passat per alt. L’Aron va continuar com si res:– El raïm no deixarà mai d’alimentar la vostra nació.

Dues persones es van acostar a la parada, per l’esquerra de la Cleo.

–Felicia –va dir una veu greu–. Què hi fas, aquí? No hauries d’estar amb les teves amigues per posar-te el vestit de núvia?

–Ara mateix, Tomas –va xiuxiuejar ella–. Ja estem a punt d’acabar.

La Cleo va mirar cap a l’esquerra. Els nois que acabaven d’arribar tenien els cabells castanys, gairebé negres, i unes celles fosques i rectes al damunt d’uns ulls del color del coure vell. Eren alts, amples d’espatlles i estaven molt bronzejats. En Tomas, el més gran, de vint-i-pocs anys, es va quedar mirant el seu pare i la seva germana.

–Que passa res?

–Si passa res? –va dir en Silas entre dents–. I tant que no. Estic fent un tracte i prou.

–No diguis mentides. Estàs empipat. Ho veig ben clar.

–Que no.

L’altre noi es va girar cap a l’Aron amb cara de pocs amics, i després cap a la Cleo i la Mira.

–Et volen estafar, aquestes persones, pare?

–Jonas –va dir en Silas en un to de cansament–. Això no és cosa teva.

–Sí que és cosa meva, pare. Quant està disposat a pagar-te, aquest noi? –En Jonas va mirar de dalt a baix l’Aron, sense dissimular la seva antipatia.

–Catorze per caixa –va respondre l’Aron amb naturalitat–. Un preu just, que el teu pare ha acceptat de bon grat.

–Catorze? –va exclamar enfurit en Jonas–. Com goses insultar-lo d’aquesta manera?

En Tomas va agafar el seu germà per la camisa i el va fer anar enrere.

–Calma’t.

A en Jonas li llampegaven els ulls.

–M’ofenc molt quan un bord vestit de seda s’aprofita del meu pare.

–Un bord? –La veu de l’Aron va esdevenir glacial–. M’acabes de dir bord, pagerol?

En Tomas es va girar a poc a poc, amb els ulls plens de ràbia.

–Sí, el meu germà t’acaba de dir bord, tros de bord.

La Cleo va pensar, amb el cor encongit, que era el pitjor que li podien dir a l’Aron. No ho sabia tothom, és clar, però era exactament un bord, el fill il·legítim d’una criada rossa molt bonica de qui el seu pare es va encapritxar. Com que la dona d’en Sebastien Lagaris era estèril, havia adoptat el nadó des del dia que va néixer com si fos seu. La criada, l’autèntica mare de l’Aron, va morir al cap de poc temps en unes circumstàncies misterioses que ningú no havia gosat investigar. Però encara circulaven rumors, uns rumors que havien arribat a l’Aron quan ja era prou gran per entendre’n el significat.

–Princesa? –va demanar en Theon, com si busqués el seu vistiplau per prendre la iniciativa. Ella va agafar-lo pel braç. No volia que aquella escena es compliqués encara més.

–Anem-nos-en, Aron. –Va canviar una mirada de preocupació amb la Mira, que va deixar al taulell, nerviosament, el segon got de vi.

L’Aron no treia els ulls del damunt d’en Tomas.

–Com goses insultar-me?

–Hauries de fer cas a la teva amigueta i tocar el dos –li va aconsellar en Tomas–. Com més aviat millor.

–Serà un plaer, tan bon punt el teu pare vagi a buscar les meves caixes de vi.

–Deixa’l córrer, el vi. Limita’t a tocar el dos i dóna gràcies que no em prengui més malament el teu insult contra el meu pare. És un home molt confiat i no li fa res de vendre’s per quatre rals. Jo no sóc com ell.

L’Aron es va enfurir. La seva tranquil·litat es va esfumar per efecte de la humiliació i la borratxera, i es va sentir més valent del compte al davant d’aquells dos nois de Paelsia, alts i musculosos.

–Teniu la més petita idea de qui sóc?

–Ni ho sabem ni ens importa. –En Jonas i el seu germà van canviar mirades.

–Sóc Aron Lagaris, fill d’en Sebastien Lagaris, senyor d’Elder’s Pitch. He vingut al vostre mercat en companyia de la princesa Cleiona Bellos d’Auranos. Ni més ni menys. Demostra’ns el respecte que ens mereixem.

–Això és ridícul, Aron –va murmurar la Cleo amb un fil de veu. S’hauria estimat més que no presumís d’aquella manera. La Mira va agafar-la de bracet i li va estrènyer la mà, per indicar-li que marxessin d’una vegada.

–Oh, Altesa. –En Jonas va fer una falsa reverència, parlant en un to carregat de sarcasme–. Més ben dit: Alteses. Quin honor més gran de trobar-se en la vostra presència enlluernadora.

–Us podria fer decapitar per la vostra insolència –va farfallejar l’Aron–. A vosaltres dos i al teu pare. I també a la vostra germana.

–Deixa-la en pau, la meva germana –va remugar en Tomas.

–Vejam si ho endevino... Si avui és el dia del seu casament, deu ser que ja està embarassada... He sentit que les noies de Paelsia no es casen mai abans de ficar-se al llit amb algú que tingui prou calés per pagar-los els favors. –Va llançar una mirada a la Felicia, que feia cara de vergonya i d’indignació–. Jo en tinc, de calés. Potser em podries dedicar mitja horeta, abans del capvespre.

–Aron! –li va etzibar la Cleo, horroritzada.

Que no li fes gens de cas no va ser cap sorpresa. En Jonas es va girar cap a ella i li va clavar una mirada rabiosa, tan encesa que en va sentir la cremor.

En Tomas, que semblava una miqueta menys exaltat que el seu germà, va llançar a l’Aron la mirada més negra i verinosa que havia vist en sa vida.

–Et podria matar, per això que has dit de la meva germana.

L’Aron li va dirigir un somriure fred.

–Prova-ho.

La Cleo es va tombar per fi cap a en Theon, que feia cara de decebut, segurament perquè ella mateixa li havia ordenat que es quedés al marge. La noia ja veia ben clar que la situació se li escapava de les mans. L’única cosa que volia era tornar al vaixell i deixar enrere aquella escena violenta. Però ja era massa tard.

Esperonat per l’insult a la seva germana, en Tomas va llançar-se contra l’Aron amb els punys closos. La Mira va fer un crit sufocat i va tapar-se els ulls. Era evident que, si lluitaven, en Tomas seria el vencedor i clavaria una pallissa tremenda a l’Aron, que era molt més prim. L’Aron, però, tenia una arma: el punyal vistós guarnit de joies que duia penjat a la cintura.

En aquell moment el duia a la mà.

En Tomas no el va veure. Quan va acostar-se a ell i el va engrapar per la camisa, l’Aron l’hi va clavar el punyal al coll. El noi va aixecar les mans just en el moment que la sang li començava a sortir a raig fet. Tenia els ulls esbatanats per la commoció i el dolor. De seguida va caure de genolls i es va desplomar, intentant arrencar-se el punyal, clavat ben endins. La sang es va estendre ràpidament fins a formar un toll vermell al voltant del seu cap.

Tot havia passat en un batre d’ulls.

La Cleo va tapar-se la boca per no cridar. Llavors es va sentir el xiscle de la Felicia: un crit d’espant tan punyent que li va glaçar la sang. De cop i volta, tota la gent del mercat va adonar-se del que passava. Va començar a haver-hi crits i corredisses. Al seu voltant, la gent s’obria pas a empentes i cops de colze. La Cleo també va xisclar. En Theon la va agafar per la cintura i la va tirar enrere d’una revolada. En Jonas ja anava a abraonar-se contra ella i l’Aron, amb la cara crispada pel dolor i la fúria. En Theon va empènyer la Mira cap a ell per frenar-lo i va agafar la Cleo, mentre l’Aron els seguia de prop. Van fugir del mercat empaitats per les amenaces d’en Jonas.

–Esteu ben llestos! Us mataré a tots dos!

–S’ho mereixia –va remugar l’Aron–. Em volia matar. He actuat en defensa pròpia.

–No us atureu, senyor –va dir en Theon, fastiguejat. Van continuar travessant la gentada, dirigint-se amb penes i treballs cap al camí que conduïa al vaixell.

En Tomas ja no viuria per veure casada la seva germana. La Felicia havia presenciat l’assassinat d’un germà el dia de les seves noces. El vi que s’havia begut la Cleo se li removia a l’estómac i es tornava agre. Aleshores es va alliberar del braç d’en Theon i va vomitar a la vora del camí.

Hauria pogut manar a en Theon que aturés la situació quan encara era possible, però no ho havia fet.

Semblava que no els seguia ningú. Al cap d’una estona van veure clar que la gent de Paelsia els deixava fugir. Van alentir una mica el pas. La Cleo tenia el cap cot i s’aguantava amb la Mira. Tots quatre caminaven pel camí empolsegat sense badar boca.

La Cleo va pensar que mai no es podria treure del cap la mirada plena de dolor d’aquell noi.

En Jonas va caure de genolls i es va quedar mirant amb esglai el punyal adornat que sobresortia del coll d’en Tomas. Ell encara movia la mà com si provés d’arrencar-se’l, però ja no tenia prou força. Tot tremolós, en Jonas va agafar-lo per l’empunyadura i el va desclavar amb penes i treballs. Tot seguit va cobrir la ferida amb l’altra mà. La sang, brillant i tèbia, se li escolava a raig fet per entre els dits.

La Felicia, darrere seu, va dir cridant:

–Tomas, no! Si us plau!

La vida se li escapava amb cada batec, cada vegada més lents.

En Jonas tenia les idees confuses. Li feia l’efecte que veia aquell moment en què s’apagava la vida del seu germà com si estigués congelat en el temps.

Un casament. Aquell dia se celebrava un casament. El casament de la Felicia. Havia acceptat de casar-se amb un amic d’ells: en Paulo. Un mes enrere, per riure, li havien fet passar un calvari en anunciar el seu compromís. Però després l’havien acollit a la família amb els braços oberts.

Havien preparat una festa de les grosses, una festa que segurament no es repetiria mai més en aquell poble miserable. Menjar, beguda..., i un munt d’amigues ben plantades de la Felicia, per tal que els germans Agallon poguessin escollir i oblidar-se una estona de les seves tribulacions diàries per guanyar-se el pa en un país moribund com Paelsia. Els dos nois, a més de germans, eren amics de l’ànima, i infal·libles quan es proposaven una cosa plegats.

Fins aquell moment.

El pànic anava inundant el pit d’en Jonas, que resseguia frenètic amb la mirada la multitud de gent del poble per trobar algú disposat a ajudar-lo.

–Que algú m’ajudi! Necessito un curandero, si us plau!

Tenia les mans relliscoses de sang. En Tomas va patir una convulsió i en va vomitar una glopada amb un borbolleig esgarrifós.

–No ho entenc... –A en Jonas li va fallar la veu. La Felicia va agafar-lo pel braç, sense parar de proferir xiscles ensordidors de pànic i de dolor–. Ha passat tan de pressa, tot plegat. Per què? Com s’entén?

Al seu costat hi havia el pare, tan perdut com ell. Tenia un aire estoic, malgrat l’expressió de pena profunda de la seva cara.

–És el destí, fill.

–El destí? –va replicar amb fàstic. Tot ell bullia de ràbia–. Això no és el destí! Això no estava previst. Això..., això ha estat obra d’un membre de la reialesa d’Auranos que es pensa que som escòria.

Paelsia estava en decadència des de feia generacions; la terra s’anava marcint a poc a poc. Mentrestant, els seus veïns més pròxims vivien entre luxes i excessos i els negaven l’ajut. Fins i tot els retiraven el dret a caçar a les seves terres, on regnava l’abundància, tot i que havia estat culpa d’ells que Paelsia no disposés de prou recursos per alimentar la seva gent. Havien passat l’hivern més cru de la seva història. De dia encara es podia suportar, però a les nits feia un fred glacial, fins i tot entre les parets de les granges. Moltes persones havien mort de fam o congelades a l’interior de les seves cabanes.

Ningú no moria de gana, a Auranos, i aquesta desigualtat repugnava en Jonas i en Tomas. Odiaven els auranians, sobretot els de sang reial. Però fins aleshores havia estat un odi abstracte i indefinit, una repugnància inconcreta i general envers unes persones que en Jonas no coneixia directament.

El seu odi per fi havia pres cos. A hores d’ara ja tenia nom.

Es va quedar mirant el seu germà gran. Tenia la pell colrada i els llavis ensangonats. A en Jonas li coïen els ulls, però feia tot el possible per reprimir les llàgrimes. En Tomas no el podia veure plorar. Sempre li deia que el més important era ser fort. Malgrat els quatre anys de diferència que hi havia entre ells, és així com en Tomas l’havia educat des que va morir la seva mare, deu anys enrere.

En Tomas li havia ensenyat tot el que sabia: a caçar, a renegar, a fer l’aleta a les noies. Entre tots dos s’havien encarregat de mantenir la família. Havien robat i caçat furtivament, havien fet tot el que calia per resistir mentre els seus paisans es consumien de mica en mica.

«Si vols alguna cosa, agafa-la tu mateix», deia sempre en Tomas. «No esperis que te la regali ningú. Recorda-ho bé, germanet».

En Jonas se’n recordava. Se’n recordaria sempre.

En Tomas ja no tenia convulsions. Ja no li sortia sang per la boca.

A part del dolor, als ulls d’en Tomas hi vibrava una altra cosa: indignació.

No sols per la injustícia d’haver estat apunyalat per un noble auranià. No. També per la injustícia d’haver-se passat la vida lluitant dia rere dia; lluitant per menjar, respirar, sobreviure. Com era possible que haguessin acabat d’aquella manera?

Un segle abans, el governant de Paelsia d’aquella època havia anat a demanar auxili als reis de Limeros i Auranos, els dos països que feien frontera amb el nord i el sud del país. Limeros s’havia negat a cooperar al·legant que ja s’havien d’esforçar prou per fer aixecar el cap al seu poble després d’una guerra encara recent amb Auranos. La pròspera Auranos, no obstant, va fer un pacte amb Paelsia. Es van oferir a subvencionar-los la plantació de vinyes per totes les terres fèrtils del país, unes terres que es podien haver utilitzat com a sembrats per alimentar la gent i el bestiar. A canvi d’això, els van prometre que importarien els vins de Paelsia a uns preus avantatjosos, cosa que permetria als seus habitants adquirir els productes conreats a Auranos a preus igualment favorables. El rei que governava Auranos en aquell temps va afirmar que el pacte serviria per fomentar l’economia de tots dos països. De manera que l’ingenu cacic de Paelsia va donar el sí a les seves condicions.

La ganga, però, tenia una data de caducitat: els preus fixats en matèria d’importacions i exportacions vencerien al cap de cinquanta anys. I prou que havien vençut. A hores d’ara, els de Paelsia ja no es podien permetre importar aliments auranians. El preu del vi era cop més baix, ja que els auranians, el seu únic client, fixava unes tarifes cada vegada més baixes. Paelsia no disposava d’embarcacions per exportar aquell producte als regnes situats a l’altra banda del mar de Plata, i l’austera Limeros del nord adorava amb fervor una deessa que veia de mal ull l’ebrietat. El país continuava morint a poc a poc des de feia decennis. I l’única cosa que podien fer els seus habitants era contemplar-ne la progressiva decadència.

Els plors de la seva germana, el dia que hauria hagut de ser el més feliç de la seva vida, van destrossar el cor a en Jonas.

–Lluita –va xiuxiuejar al seu germà–. Lluita per mi. Lluita per viure.

«No», va semblar que murmurava en Tomas, a mesura que se li anaven apagant els ulls. No podia parlar. El punyal de l’auranià li havia seccionat la laringe. «Lluita per Paelsia. Per tots nosaltres. No et donis per vençut. No deixis que guanyin ells».

En Jonas va intentar que no se li escapés el sanglot que notava al fons del cor, però no se’n va sortir. Finalment va esclafir a plorar, i aquell so trencat i estrany li va resultar insòlit fins i tot a ell. Una ràbia insondable i fosca va omplir el forat negre que havia deixat amb tanta rapidesa el dolor.

El senyor Aron Lagaris pagaria car el seu acte.

I aquella noieta rossa, la princesa Cleiona... S’havia quedat al marge, amb una mitja rialla freda dibuixada en aquella carona preciosa, tot contemplant com assassinaven en Tomas.

–Et juro que et venjaré, Tomas –va murmurar entre dents–. Això és només el principi.

El seu pare li va tocar l’espatlla. En Jonas va tensar el cos.

–Ens ha deixat, fill meu.

En Jonas va apartar per fi les mans del coll destrossat del seu germà. Acabava de fer una promesa a una persona l’esperit de la qual ja havia marxat cap al més enllà. Només en quedava l’embolcall.

Va alçar els ulls cap al cel blau i serè que s’estenia per damunt del mercat, i va deixar escapar un crit esgarrifós de dolor. Un falcó daurat que reposava sobre la parada de vins del seu pare va aixecar el vol.