reading

La mare és la dona del temps

A MARE és la dona del temps. Vull dir que cada dia mira el cel per veure quin temps farà l’endemà. Després surt per la tele i ho explica. No ho encerta sempre, és clar. El dia que el temps real no coincideix amb la seva previsió es posa de molt mala lluna. Si fa no fa com em poso jo quan plou a bots i barrals precisament el dissabte que havia pensat anar a la platja. A ella li sap greu que la natura li jugui una mala passada perquè, segons diu, cada dia que les prediccions fallen hi ha un munt de gent que perd la confiança en els meteoròlegs. No ho sé pas. Si fos així, ja no quedaria ningú preocupat per fer callar la família quan per la tele surt la dona del temps. O sigui, la meva mare.

Fins fa pocs mesos, la mare treballava en una emissora local. Per acabar d’arrodonir el sou, feia també els articles de previsió meteorològica per a un parell de diaris comarcals i per a una revista que es ven al supermercat. I encara passàvem penes per arribar a fi de mes.

Ara és diferent. Per una d’aquelles tombarelles que fa la vida, ara la mare treballa a la primera cadena del país. Ha passat a ser una persona coneguda. Pel carrer la gent l’atura i li pregunta quin temps farà. Fins i tot li demanen autògrafs, de tant en tant. Jo n’estic orgullosa, de la mare. I m’agrada que les coses li vagin bé. S’ho mereix. Per això no m’ha sabut gaire greu haver hagut de canviar de casa, d’escola i de ciutat.

Bé, sí que m’ha sabut greu. Molt greu. A finals del curs passat, en saber la notícia, tota jo vaig ser una tempesta de llàgrimes. Després, durant unes setmanes, la meva cara patia riscos de xàfecs inesperats en qualsevol moment. Em venia molt costa amunt deixarho tot de cop i volta: l’escola, els amics, la meva esquifida i estimada habitació...

Per sort, l’habitació del pis nou és fantàstica. D’entrada no ho vaig voler reconèixer. La trobava massa gran, massa buida, massa freda. Massa poc meva. Però va començar a canviar d’aspecte quan els de l’empresa de mudances hi van instal·lar el llit, l’armari i l’escriptori, els meus mobles de sempre. De seguida vaig buscar un tros de paret per penjar-hi la planxa de suro, atapeïda de fotos i records. El racó de l’esquerra, al costat de l’armari, era un lloc ideal per al tinter i la ploma gegants. I a l’altra banda, el mirall en forma de núvol, que està esquerdat però m’encanta. La veritat és que al cap de dues setmanes la meva habitació ja em semblava una mica meva. I ara m’hi trobo d’allò més bé. Crec que no enyoro el pis vell. Sí que trobo a faltar, en canvi, els amics de l’altra escola.

I això que els de la classe nova m’han acceptat prou bé. La Marta, per exemple, es porta de primera amb mi. I en Jordi també: m’ha convidat a anar a buscar petxines amb ell el cap de setmana que ve. Suposo que si els caigués antipàtica no serien tan amables. Però a vegades sospito que són amables amb mi perquè la meva mare és la meva mare. O sigui, la dona del temps.

I és que tenir una mare que fa de dona del temps és molt diferent de tenir una mare pianista, una mare dissenyadora o una mare mestra. Ho vaig comprovar el primer dia de classe a l’escola Arrel, quan la mare em va venir a buscar a l’hora de berenar. La Marta no s’ho creia. Segur que aquesta és la teva mare?, em va preguntar, amb els ulls com unes taronges. Es va mostrar tan sorpresa que fins i tot jo em vaig mirar la mare de dalt a baix dues vegades, per confirmar que, efectivament, fos ella. Qui sap si me l’havien canviada i no me n’havia adonat. Què passa, noia, que tinc micos a la cara?, va fer la mare, i es va posar a riure. Veig que ja tens una amiga, va dir, referint-se a la Marta. Llavors la Marta va intentar saludar-la, sense èxit: havia quedat muda. De l’emoció. Aquell dia vaig entendre que sortir per la primera cadena de la tele et canvia la vida. I et dóna el poder de fer emmudir els qui t’envolten.

Com que tard o d’hora ho hauré de dir, prefereixo fer-ho ara: no tinc pare. El meu pare va morir d’un accident abans que jo nasqués. A vegades, això em fa sentir diferent. Ni trista, ni desgraciada: diferent, i prou. Sobretot perquè tothom fa cara de pena quan els dic que el meu pare és mort, que no l’he conegut mai.

Estic tan acostumada a no tenir pare que se’m faria estrany tenir-ne un. En canvi, sí que m’hauria agradat tenir germans. Almenys un. Un germà petit que em fes companyia mentre espero que la mare torni de la tele. O una germana gran. Així jo podria heretar la roba que a ella li anés petita, i per tant cada temporada estrenaria uns quants conjunts de segona mà. O un germà i una germana. Així quan em barallés amb un dels dos encara me’n quedaria un altre per poder-hi parlar. Sí, tenir un germà i una germana seria una solució perfecta. Ideal.

És clar que, amb tanta gent a casa, el pis nou se’ns faria petit. I ara que ja em trobo a gust a la meva habitació, no vull ni pensar en una altra mudança. Dubto que el mirall-núvol sobrevisqués a un segon trasllat. Però val més que no m’hi capfiqui. A casa, per ara, només hi vivim la mare i jo. Totes dues soles. I hi estem ben amples.

Pels volts de Nadal, se celebrarà a l’escola la quinzena cultural de fi de trimestre. Els de la nostra classe farem un telenotícies cada migdia. El podran veure des de casa els veïns de tot el barri, a través de l’emissora que hem anomenat TeveArrel. També participarem, com els alumnes de totes les classes, a la gran festa de disfresses de l’últim divendres. Avui ens hem repartit els papers de l’informatiu. Hi ha feina per a tothom. Presentadors, redactors, corresponsals, operadors de càmera, realitzadors, ajudants de realització, regidors, documentalistes, tècnics de so, mescladors d’imatges, presentador d’esports... i, és clar, meteoròleg. Home del temps. O dona del temps.

L’Iris ha de ser la dona del temps!, ha cridat la Marta. Sí, sí, l’Iris ha de ser la dona del temps!, ha insistit en Jordi. Ningú no hi ha posat cap pega. I ja teniu l’Iris (o sigui, jo) escollida com a dona del temps del telenotícies escolar que farem per Nadal la classe dels Espiadimonis. Tot un repte.

La primera lliçó

U HO HAS DIT, Iris: fer de dona del temps (o, millor, de noia del temps) serà tot un repte. No ho saps prou bé.

Has passat la tarda a casa, esperant que arribés la mare. Quan finalment ha obert la porta, no li has donat temps de descalçar-se que ja te li has llançat al damunt. Mare, necessito que m’ajudis. Crec que m’hauràs de fer classes particulars de meteorologia, li has dit. Que estàs malalta, filleta?, ha exclamat ella. Sap de sobres que a tu les inclemències del temps no et fan ni fred ni calor, que això d’observar el cel més aviat t’avorreix. Que no et sembla una professió gaire apassionant, segurament perquè la coneixes de tan a prop. Si la teva mare no fos una dona del temps, potser tu també miraries amb admiració les dones i els homes del temps. Potser també faries uns ulls com unes taronges en veure que la mare d’una amiga teva és la dona que surt per la tele a explicar quin temps farà.

A la mare li ha fet molta gràcia que t’hagin elegit per ser la noia del temps. A veure si encara t’acabaré encomanant la vocació, ha dit. I t’ha promès que cada dia després de sopar t’explicarà algun secret de la seva feina. Aviat en sabràs tant que em podràs rellevar a la tele, t’ha animat.

Aquest vespre mateix t’ha impartit la primera lliçó. L’arc iris. D’aquest fenomen ja n’ets una experta, per alguna cosa en portes el nom. Saps, per exemple, que en realitat no és un arc sinó un cercle sencer. Però normalment només en veiem una part, perquè les muntanyes o els edificis en tapen la resta. Apareix quan una cortina de gotes d’aigua és il·luminada pels raigs solars. O sigui, quan plou i fa sol al mateix temps. La mare t’ha recordat que l’arc iris, que també es diu arc de Sant Martí, sempre es veu en direcció oposada al sol. I heu quedat que aquest dissabte, si fa bon dia, jugareu a fabricar arcs virolats al terrat de casa. Provocareu un ruixim artificial amb la regadora i us situareu d’esquena al sol. Amb sort, fareu néixer un arc amb tots els colors: vermell, taronja, groc, verd, blau, indi i violeta.

Fas que la mare t’expliqui el perquè del teu nom. Quantes vegades li has sentit repetir la mateixa història? Ben bé cinquanta o seixanta. Però no et cansaries mai de sentir-la. Diu que era una noia, la Bruna, que passava el sant dia mirant el cel. Ja de ben petita, en lloc de les joguines pròpies d’una nena de la seva edat, ella sospirava per tenir termòmetres i baròmetres. A casa seva feien broma d’aquesta afició a la meteorologia, li deien que sempre estava als núvols. Els seus germans grans, els teus oncles, la tractaven de cap de trons.

Quan la Bruna va saber que esperava una nena, va decidir que el nom de la seva filla el triaria l’atzar. L’atzar meteorològic. Si el dia del naixement plovia, la nena es diria Pluja. Si feia sol, òbviament, es diria Sol. Si era un dia boirós, la nena duria el nom de Boira. Si bufava un vent suau, potser li posaria Brisa.

En teoria, encara faltaven vint dies per a la data del part. Però la nena tenia ganes de veure món i va voler sortir abans d’hora. Queien quatre gotes quan la mare va arribar a l’hospital. A mesura que el gran moment s’acostava, la pluja ho banyava tot cada cop amb més força. Durant l’estona del part, diluviava. Quan la menuda va fer el primer plor, un sol mandrós va començar a treure el cap entre el seu llit de núvols.

Mentre la traslladaven en llitera de la sala de parts a l’habitació, la Bruna va demanar per favor que l’acostessin a una de les finestres de la clínica. Serà un segon, va dir. I va mirar el cel. Encara plovia, però li va semblar que a l’horitzó lluïa el sol. Aleshores, davant els seus ulls va aparèixer l’arc iris més bonic que ella havia vist mai. I n’havia vistos molts! Va tenir clar que la seva filla s’havia de dir Iris. I li va semblar un nom tan adequat que va estar molt contenta d’haver deixat la decisió en mans de l’atzar. Benvinguda, Iris, va dir amb un fil de veu. I la mare, la teva mare, es va notar cansada però feliç.

Sempre t’ha agradat aquesta història, i sempre has pensat que aquell arc iris va ser providencial. No t’hauria fet cap gràcia dir-te Pluja. Odies els dies plujosos, i les botes d’aigua, i els impermeables, i els paraigües. Tots els noms del món t’agraden més que no pas Pluja. Tots sense excepció. No entens que algú pugui batejar una pobra nena que encara no ha fet cap mal amb un nom tan trist, tan depriment, tan absolutament antipàtic. De debò que la mare hauria estat capaç de posar-te un nom tan horrible com aquest? Penses que els amics fugirien del teu costat, si t’haguessis dit Pluja.

Els amics. Et costa fer-ne de nous, et costa deixar d’enyorar els vells. És qüestió de temps, Iris. Aviat amb prou feines te’n recordaràs, dels amics de l’altra escola.