Als meus nebots Tomás, Lola, Mateo i Olivia

A Inma Ibáñez, sempre cada dia

«Els límits del meu llenguatge signifiquen
els límits del meu món.»

Tractatus Logico-Philosophicus, LUDWIG WITTGENSTEIN

Afluixar la mosca: desembutxacar diners.

Es podria dir que en Carles i en Marcel eren enemics, però no seria exacte. Més aviat s’hauria de dir que eren rivals, o sigui que competien. Anaven al mateix institut, el Fanals, a la mateixa classe, i eren veïns d’escala.

En Carles tenia una mosca ensinistrada. La portava sempre darrere l’orella. De tant en tant la deixava sortir, per exemple enmig de la classe de matemàtiques, amb la consegüent irritació de la professora, que intentava aixafar-la amb el llibre que duia a la mà, i amb el consegüent atac de riure de tots els companys. Era un èxit assegurat.

En Marcel tenia una sargantana, també ensinistrada. L’especialitat de l’animaló era crear el caos a la classe de gimnàs, on el professor, cada cop que la bestiola treia el nas, l’encalçava en va.

Tothom a l’institut els admirava i, de vegades, hi havia votacions per saber quin dels dos era més popular. Sempre empataven. Per això un matí que sortien alhora de l’edifici on vivien, en Carles es va acostar a en Marcel i el va reptar: «Avui, a la sortida de classe, la teva mascota contra la meva. Aposto cent euros que us guanyem.»

Les set de la tarda. En Carles i en Marcel van entrar quan el gimnàs estava de gom a gom. Hi havia una expectació creixent, un silenci tens. Al mig de la pista de bàsquet, l’un i l’altre amb un puny tancat i, a dins, la mosca i la sargantana.

«Afluixa la sargantana», va dir en Carles. «Primer afluixa tu la mosca», va cridar en Marcel. Els companys aplaudien, xiulaven, picaven de peus a terra. «Ni parlar-ne», va dir en Carles. I va girar cua per marxar. Quan va arribar a la porta, tots van veure que ja tornava a portar la mosca darrere l’orella.

Agafar la mona: emborratxar-se.

La Maria no hi volia anar, però els pares l’hi van obligar. «Aprèn del teu germà, que és més petit que tu i no es queixa», va dir el seu pare. No hi havia cosa que li fes més ràbia! Que li posessin d’exemple el pilota del Jordi, que es passava els dies contestant a tot «sí, mama; sí, papa». Era un repel·lent. «Però per què no em podeu deixar anar de càmping a Menorca amb els de la classe?», va insistir la Maria. «Perquè he dit que no i és que no», la va tallar en sec la seva mare. «I s’ha acabat la discussió». Al Brasil, doncs. A Rio de Janeiro.

Hi havien arribat feia tres dies i la Maria se’ls havia passat penjada del WhatsApp, parlant amb la Roxana per saber com anava pel càmping i si el Toni sortia amb algú. S’ho estaven passant genial, és clar. La mare, cansada de veure-la amb el mòbil a la mà tot el dia, l’hi va confiscar. «Prou de mòbil, nena, que sembles ximple.» La Maria no s’ho podia creure. Allò ja era crueltat.

Sense mòbil ni cap altre entreteniment, no li va quedar més remei que mirar al seu voltant. Eren en una mena de selva al costat del mar. Els arbres estaven plens d’uns micos que feien salts i piruetes extraordinàries. En un d’aquells vols increïbles per passar d’un arbre a l’altre, un dels micos va robar la bossa de la seva mare. «Ui, ui, ui!», va cridar la mare, «ui, ui, ui, que a la bossa ho portem tot! Família, ràpid, l’hem d’atrapar.» Llavors el mico es va anar a plantar a l’espatlla de la Maria. «Nena, no et moguis. Tu agafa la mona i jo agafaré la bossa, d’acord?» La mare se li acostava a poc a poc. La Maria va pensar que, sense diners ni targetes de crèdit ni documents, haurien de tornar a casa, o sigui que es va posar a caminar i l’animal va fugir. De seguida el van perdre de vista. Llavors la Maria va preguntar, alarmada: «Hi duies el meu mòbil, oi?»

Aguantar la paret: esperar, algú, el nòvio o la nòvia al carrer.

A cap del sis germans de l’Alba no els havia agradat aquella casa de tres plantes, vella i atrotinada, que havien comprat els pares. Pensaven que estaria plena de fantasmes. L’Alba, en canvi, no creia en fantasmes i estava entusiasmada perquè finalment tindria una habitació per a ella sola.

El primer cop va ser a la tarda, mentre estudiava, i va pensar que eren crits dels germans o de la tele. La segona vegada estava a punt de quedar-se adormida i va ser un suau xiuxiueig. Va intentar no fer-ne cas. La tercera vegada ja no en va tenir cap dubte, perquè la va cridar pel nom. Era un diumenge al matí, quan encara era al llit: «Hola, Alba, no t’espantis, sóc la paret.» La paret? Com podia ser la paret? S’estava tornant boja? Es va posar a escoltar música a tot volum amb els auriculars. Però la paret ho va tornar a intentar al vespre. «Fa segles que no aconsegueixo que ningú em senti. Tu sí que pots. És un miracle.» L’Alba no gosava moure’s. Va tenir clar, però, que no tenia ganes de sentir parlar una paret, de manera que, tot i que li resultava estrany adreçar-s’hi, li va contestar: «No vull que em parlis, o sigui que fes el favor de callar.» La paret, però, no va obeir, i cada dia, fos l’hora que fos, mentre l’Alba era a l’habitació, li llegia trossos d’avorrits llibres d’història o de geografia.

Els pares es van sorprendre molt quan l’Alba els va demanar de tornar a compartir habitació, i més encara quan els va dir que era perquè no tenia ganes d’aguantar la paret. L’únic que ho va entendre va ser el seu germà Joan, que, somrient, va saber que ara seria ell qui es quedaria amb l’habitació de l’Alba. El sistema d’altaveus del seu joc d’espies havia funcionat a la perfecció.

Aixafar la guitarra: desbaratar els plans.

Havien fet una maqueta que corria de mà en mà per l’institut. Tothom els coneixia i els admirava. Havien acabat el batxillerat feia un parell d’anys i ja havien aconseguit tocar amb èxit en un parell de locals a Barcelona. Eren molt bons. O això és el que pensava la Lola, fan del grup i, sobretot, del seu guapíssim guitarrista, en Pol. Dia rere dia li deixava comentaris al Facebook, que ell mai no contestava. Per fi, però, va passar el que la Lola sempre havia somniat. En Pol la va convidar, personalment, al concert que feia a la sala TTX. Li deia, a més a més, que l’esperava després de l’actuació al camerino per signar-li una fotografia, personalment.

La Lola es va passar hores decidint com es vestiria. Va anar de poc que no fes tard. Quan va arribar a les portes de la TTX es va fixar amb preocupació que uns quants nois i noies portaven imprès el mateix tipus d’entrada que ella, la que en Pol li havia fet arribar, personalment, via Facebook. Tan bon punt va començar l’actuació, però, se’n va oblidar.

La Lola va gaudir del concert, és clar, i es va quedar afònica cantant totes les cançons, però el cert és que es va passar l’estona amb ganes que s’acabés per poder visitar en Pol a soles. Quan va arribar el moment, li tremolaven fins i tot les celles. La cua que hi havia a la porta del camerino era quilomètrica. I tothom havia estat convidat tan personalment com ella. La Lola, furiosa, va avançar trepitjant peus i cames, empenyent cossos i caps i gairebé mossegant colls i cares. Quan estava a punt d’entrar es va obrir la porta. Va caure a sobre d’en Pol que, havent perdut l’equilibri, també va caure, però a sobre de la seva emblemàtica guitarra. La Lola es va aixecar i va dir: «Bé, ara jo també t’he aixafat la guitarra. Personalment.»

Amagar l’ou: enganyar algú.

El primer cop que la família de la Clara el va convidar a dinar, en Robert es va posar, en aquest ordre, content, nerviós, ansiós, histèric. Volia caure bé als pares i als germans de la Clara, volia demostrar que ella havia tingut raons de pes per triar-lo i que es mereixia la confiança que necessitaven perquè els deixessin marxar tots dos sols un cap de setmana.

«Diumenge a les dues, eh?», li va dir la Clara divendres quan van sortir de l’institut. «Hi seré», va confirmar ell.

Se li va fer un pèl tard, perquè es va canviar de roba més cops dels previstos, però no se’n va adonar ningú, excepte la Clara, que l’esperava darrere la finestra. «Ja era hora», li va dir en obrir-li la porta. Fetes les presentacions, van seure a taula. Hi faltava el pare de la Clara. Havia hagut de sortir per una urgència; era metge.

Si hi havia alguna cosa de menjar que el Robert no tolerava, eren els ous durs. Se li encallaven a la gola i no hi havia manera, o sigui que en veure que el primer plat era un ou dur amb una salsa molt especial de no se sabia quines espècies turques, va pensar que, si no ho evitava, moriria ofegat després del primer mos. Com que no s’atrevia a dir que no suportava aquell menjar, havia de pensar alguna estratègia. La cadira que tenia al costat estava buida. No seria tan complicat, en un moment de distracció, amagar l’ou al seient. I així ho va fer.

I tot hauria anat bé si no fos que, durant el segon plat, va arribar el pare de la Clara. «He pogut escapolir-me per venir a dinar amb vosaltres», va dir i va anar directe cap a la cadira on hi havia l’ou amb salsa. El Robert dubtava entre deixar-lo seure o tocar el dos. Finalment i sense que ho pogués impedir, el pare de la Clara s’hi va asseure.

Anar amb peus de plom: actuar amb prudència, reflexionant el que es fa.

De nit, quan la sala de dibuix de l’Escola d’Arts quedava a les fosques, les figures que servien de model comentaven la jornada de feina. Primer parlaven dels alumnes, dels que les havien copiat bé i dels que havien fet dibuixos que semblaven caricatures, dels que s’havien passat l’estona xerrant, dels que havien faltat, dels que s’havien enamorat i dels que es burlaven dels professors. I després, durant les llargues hores de solitud nocturna, es dedicaven a recordar els personatges que havien estat abans de convertir-se en escultures. La princesa de coure enyorava el seu palau; el gos de bronze trobava a faltar el seu amo; la flor de plata sospirava per ser en un jardí; l’ocell d’or es lamentava de no poder volar perquè li pesaven les ales; la lluna de fusta i el sol de ferro es barallaven. I el soldat de plom somiava fugir amb la princesa de coure.

Un dia va passar un fet excepcional: el bidell del torn de nit, en rebre una trucada al mòbil, es va descuidar de tancar la porta. El soldat de plom va veure la seva gran oportunitat. Es va acostar lentament a la princesa de coure i li va dir: «Princesa, ja fa temps que vivim empresonats entre aquestes quatre parets. Si tu volguessis, podríem marxar plegats a buscar un palau per a tu i un camp de batalla per a mi.» La princesa de coure se’l va mirar amb menyspreu, va aixecar les celles, va arronsar les espatlles diminutes, que van brillar sota el reflex de la lluna que entrava per les finestres, i va respondre: «Encara que acceptés marxar amb tu, petit soldat de plom, com vols que ho fem, sense cavalls?» «Princesa», va exclamar aleshores ell, «anant amb peus de plom s’arriba més lluny que amb cap altre transport.» Van fugir davant dels ulls admirats de tots els altres, que no els van tornar a veure mai més.

Anar-se’n a l’altre món: morir.

Els experiments que feien a la classe de química solien ser entretinguts, però en Francesc aspirava a alguna cosa més. El que ell volia era fer un descobriment important que deixés bocabadats els científics de tot el món.

Feia temps que investigava. Va ensopegar amb la solució gràcies a l’article d’una revista especialitzada. Es va empescar la manera d’aconseguir una còpia de les claus del laboratori de l’institut i s’hi va passar un parell de mesos fent provatures. Quan va estar convençut que havia trobat la fórmula esperada, va demanar als seus dos millors amics que es quedessin amb ell aquella nit.

Un cop es va fer fosc i es van veure sols a l’edifici, van entrar al laboratori. Era estrany que estigués buit, net i ordenat, i que no hi hagués de fons els crits del professor donant-los instruccions. Abans de passar a l’acció, en Francesc va explicar als altres el que havia llegit a la revista Investigació i Ciència. Estava comprovat que hi havia una altra dimensió, una realitat paral·lela. Els altres el miraven amb cara de no entendre massa res i un d’ells va replicar: «Vols dir un joc d’Internet que fan els meus pares que es diu Second Life o alguna cosa que s’assembla. Jo passo.» «Que no, que no», va dir en Francesc, «això va de debò: hi ha una altra vida. He preparat uns combinats químics que ens hi portaran. Ens desintegrarem aquí i apareixerem allà. I quan tornem ens plouran les ofertes, sortirem a la tele, ens farem famosos, la gent fliparà amb el nostre viatge.» Sonava temptador.

Un darrere l’altre es van prendre l’invent líquid d’en Francesc. Es van agafar les mans. Se’ls tancaven els ulls. «Tios, agafeu-vos fort», va dir en Francesc, «ens en anem a l’altre món.»

Baixar del burro: abandonar una actitud o una opinió mantingudes tossudament.

Van anar amb la classe al delta de l’Ebre. Una setmana. Els van dir que podrien llogar bicicletes, caiacs, taules de windsurf i que fins i tot podrien muntar a cavall. A en Ferran i a la Clara, aquesta última proposta era la que els feia més il·lusió. D’anar en bicicleta n’estaven fins al capdamunt (la feien servir cada dia per anar a l’institut) i l’aigua, encara que fos la del mar, preferien tenir-la lluny.

Quan van arribar a la Cava i els professors els van repartir per grups, només eren ells dos els que s’apuntaven a muntar a cavall. «Com que sou només dos, aquesta activitat la suspendrem», va dir un dels professors. L’explosió d’una bomba atòmica no seria res comparada amb la reacció que en aquell moment va tenir en Ferran. Va dir que la Clara i ell tenien el mateix dret que els altres a escollir el que volien fer, que si la Clara i ell havien viatjat fins allà era precisament perquè hi havia aquella opció, que no acceptarien rebaixes i que no canviarien d’opinió. Davant la insistència tenaç d’en Ferran, que tots coneixien molt bé d’altres vegades que havia defensat el seu parer, els professors van haver de cedir. D’acord, un d’ells els acompanyaria fins a l’estable que els havien recomanat.

El problema va ser que a l’estable, de cavalls, no n’hi havia ni un. Només hi havia ases. La Clara i en Ferran van decidir muntar-hi igualment. Tan bon punt els van tenir a sobre, els ases, espantats, van iniciar una carrera endimoniada cap a la platja, on tots els altres companys es disposaven a fer les activitats nàutiques. La Clara i en Ferran cridaven: «Que algú els aturi, volem baixar, atureu-los!» I un dels professors va dir: «És la primera vegada que veig que en Ferran vol baixar del burro.»

Besar la terra que trepitja: venerar algú.

L’Ot era més aviat aprensiu, hipocondríac, obsessiu i maniàtic, característiques que potser havia heretat de la seva tieta, una dona extremadament ordenada, organitzada i eficient, famosa pels insòlits però perfectes documents Excel que feia per controlar totes les facetes de la seva vida.

La qüestió és que l’Ot s’havia enamorat irremissiblement d’una espècie de deessa que anava un curs per sobre d’ell i que no s’havia dignat a mirar-lo ni una sola vegada, tot i que ell havia intentat cridar la seva atenció en més d’una oportunitat. A la fi havia decidit tirar pel dret i fer una declaració dels seus sentiments mitjançant un sistema tan insòlit, però potser no tan perfecte, com els documents Excel de la seva tieta.

besar la terra que trepitges