reading

Pròleg

Tothom té el seu temps, i la seva geografia. Només cal que feu la prova. Poseu a l’abast de qualsevol persona una ploma i demaneu-li que escrigui sobre allò que més coneix, és a dir, sobre ella mateixa; comprovareu a l’hora de llegir el text que en resulti que sempre hi ha una història, més o menys endreçada a nivell cronològic, i uns espais privilegiats, on destaquen algunes anècdotes amb protagonistes concrets. Diuen que ens fem d’aquesta manera: en períodes de temps determinats, que succeeixen en uns indrets, convivint amb persones amb les quals coincidim o discrepem, persones a qui estimem o ens enfrontem.

Amb aquesta nova obra, Jaume Cela ens convida a entrar en el seu temps i el seu espai. El convit és obert a tothom, evidentment, però la catifa roja per entrar-hi la tenim ben estesa els que des de fa anys el seguim i el perseguim, a través dels molts mitjans que ell ha sabut utilitzar per parlar-nos de l’educació. I gosaria afirmar que la catifa encara és una mica més ampla i més roja per a aquells que no deixa mai d’anomenar, els seus ex alumnes.

Hi ha un temps del llibre i un temps del Jaume, perquè, com algú va afirmar, els mestres sempre es fan en l’instant i en la història. El temps del llibre el marquen les reflexions fetes al llarg d’un curs. Precisem que no segueix el curs escolar, sinó l’any, de manera que l’obra s’inicia l’1 de gener de 2012 i es tanca el darrer dia del mateix any. Cada dilluns, en Jaume dedicava una estona per escriure reflexions puntuals, que són les protagonistes del temps de l’instant.

Però el temps del Jaume va molt més enllà. Seria propi d’un lector innocent creure que això és un senzill dietari puntillista i fugaç. Tot al contrari, darrere de cada una de les reflexions i dels comentaris que llegim hi ha una història, amb un saber acumulat, que ens aboca a l’espectacle d’un creixement en espiral. Un creixement que progressa, sense oblidar el que queda enrere. Al llarg d’aquesta progressió no s’acumula res, sinó que s’avança tallant amb una precisió exquisida qualsevol brot de superficialitat.

Remetre’s a tota una vida professional, des de la talaia d’un únic any, ajuda a fer aquest exercici de creixement personal i, tot fent-lo, una persona com en Jaume es pot permetre el luxe d’il·luminar –potser amb excés– uns períodes i de treure potència al focus de llum en d’altres.

Les primeres experiències com a mestre en un barri oblidat de la Barcelona preolímpica hi apareixen amb molta llum. Llavors hi havia futur, il·lusió, capacitat de deixar part de la vida en cada activitat, en cada alumne. Però el focus perd potència. I si ho fa, no és perquè els anys passin o perquè la fe en la professió no es mantingui encesa, sinó perquè es constata que aquella tempesta inicial per una escola nova i per una societat més justa, més digna, ha esdevingut alguna cosa massa fràgil i estantissa.

N’esperàvem tant de tot l’esforç que vam fer per la llengua, per la democràcia, pel país i per l’escola, que ara tenim la sensació d’haver perdut una gran batalla. És per això que la llum s’ha tornat més tènue, però no creiem en derrotes, ni retirades. Gadamer, un dels pares de l’hermenèutica, recorda sovint que Aristòtil explicava què és la inducció amb la imatge d’un exèrcit en retirada. Tothom fuig cames ajudeu-me, fins que de sobte un s’atura i mira al seu voltant per saber si l’enemic és a prop. Al seu costat potser se n’atura un altre, i un altre, i un altre. En aquest moment encara no s’ha acabat la fugida, però alguna cosa diferent ha passat. Alguna cosa que és l’inici de la recomposició, un inici sense inici.

Potser no ha estat el primer, ni el segon, ni el tercer. Però no dubtem que en Jaume és un dels combatents encara amb forces per refer-se i per refer-nos. Ho mostra tot escrivint aquest llibre, a les pàgines del qual l’humor que trobem en altres escrits seus deixa pas a una expressió més directa i punyent. Aquí no hi ha circumloquis. S’enfada davant la inoperància i mala fe d’alguns polítics, s’entristeix quan percep que no deixem un futur endreçat a les noves generacions i es desfà en miraments davant cada gest que pot contribuir a recuperar la força.

Defuig la retirada tot esperant que altres més joves tinguin el tremp necessari per plantar cara. Per això apunta una vegada i una altra que en l’espera tinguem la intel·ligència de mantenir allò que considera essencial: el treball col·lectiu, l’entesa, que els desacords no portin a desgavells, que tothom llegeixi, escrigui, vagi al cinema i gaudeixi de les estones que comparteix amb la bona gent. Així de simple i de complicada és la seva recepta. Una recepta que no ha après en el temps de l’instant, sinó en el temps de la història, de la seva història.

Hi ha també una geografia. En aquest cas està formada per un triangle ben clar: l’escola, el cinema i els llibres. Per si hi ha algú que no el coneix prou, aclarirem que ell cada dia va a l’escola i els divendres, quan comença el cap de setmana, comença també a anar al cinema. Entremig, a casa, als ferrocarrils o allà on sigui, hi ha els llibres. No és difícil constatar que hi ha un comú denominador per als tres vèrtexs del triangle, que no és un altre que el relat, la història. A l’escola passen moltes coses, igual que al cinema i a la literatura. Les històries es viuen, s’experimenten i es poden explicar.

Hi ha una línia clara entre la realitat i la ficció. Queda ben clar en cada una de les ocasions que en Jaume ens fa adonar del recurs estilístic que ha ajudat a crear tal efecte o tal altre, a la pantalla o a les pàgines del llibre. Però allò interessant és descobrir que aquesta línia en moltes ocasions és tan feble que la realitat i la ficció arriben sense problemes a agafar-se de la mà. Talment com succeeix a una de les pel·lícules que comenta, En la casa, de François Ozon.

Sospitem que aquest és un bon recurs per aplanar els sotracs de l’existència. Es tracta de mirar amb un ull la quotidianitat i amb l’altre el full o la pantalla, i provocar d’aquesta manera un doble joc, atès que la realitat tendeix a convertir-se en ficció i la ficció en realitat. De fet, si aprenem a parlar o adquirim el sentit de l’humor és per poder distanciar-nos del pes sovint feixuc del real. Per tant, hem d’entendre que qualsevol exercici de distanciament és un exercici propi de la intel·ligència humana.

Parlem de distanciament, no d’allunyament, i és important matisar la diferència que hi ha entre un terme i l’altre. Allunyar-se vol dir senzillament retirar-se, posar-se lluny d’un punt concret. En canvi, distanciar-se és crear un interval, deixar que una porció d’espai i de temps actuï de mediadora entre dues coses. Qui s’allunya posa a la seva maleta tot acte de compromís. Qui es distancia, només agafa forces. Entre la llum del dia a dia i la foscor del cinema, entre el soroll del quotidià i el silenci de la lectura, és impossible detectar en el llibre que prologuem cap evasió. La ficció actua de mediadora entre en Jaume i la seva realitat. La realitat actua de mediadora entre en Jaume i la ficció.

La proliferació de llibres i de pel·lícules que es comenten en aquesta obra és tal que el lector en surt molt sovint empetitit. Cada capítol de cada dilluns consta de tres apartats, al primer hi ha la data i una reflexió sovint relacionada amb l’educació, a continuació un Va de cine i més endavant un Va de llibres. Ara feu el compte de quantes pel·lícules i quants llibres es poden presentar si cada setmana es renova, per dir-ho així, la ressenya.

Però no es tracta només d’això, dels llibres i de les pel·lícules que cita, sinó que també hi ha tot el que cita quan cita, perquè, com a lector i espectador, en Jaume fa de manera quasi religiosa allò que tots els informes PISA detecten com una de les mancances dels alumnes d’aquest país, que és practicar la intertextualitat, és a dir, relacionar i connectar informacions i històries diferents. Això és el que afirma cada informe PISA i nosaltres rere aquesta afirmació intuïm que som els adults els primers que no sobresortim en aquest aspecte i, en conseqüència, no transmeten aquest saber fer cognitiu ni als fills ni als alumnes.

La intertextualitat o la capacitat de penetrar en la ficció o en qualsevol altre tipus de manifestació artística, com la música o la pintura, comporta la creació de volum. Si en Jaume, receptor de l’obra artística, mostra una vegada i una altra que no se’n sap estar d’eixamplar el camp de visió, sembla lògic que el Jaume, mestre, defensi que l’acció educativa no es pot definir com una línia, sinó a partir de la idea de volum. El volum omple l’espai i, per tant, genera presència.

En Jaume se sent atret d’una manera especial per tots els actors que omplen la pantalla, o els protagonistes que circulen pels llibres, només amb la seva manera d’estar. Sovint, quan comenta una pel·lícula o un llibre no se centra en l’aspecte temàtic, sinó en la capacitat que tenen els actors d’actuar, en la manera com l’actor construeix el personatge i li dóna presència. Ell reclama una cosa així per l’escola: que ompli l’escenari de l’espai social, que hi sigui present i que hi tingui presència. Un centre educatiu adquireix una presència singular quan dimensiona la complexitat que comporten tots els seus àmbits d’actuació.

Sense volum la informació s’esgota al moment de ser consumida. D’això la nostra societat mediàtica en sap molt. Potser educar sigui bàsicament ajudar a evitar un desastre, que és el mateix que afirmar que cada astre ha de situar-se en relació als altres (des+astre) o que cada nova informació ha de conviure de manera propícia amb la seva constel·lació. Ha d’haver-hi un món de referències que doni coixí, perquè sense aquest món és impossible que el discurs adquireixi un mínim de solidesa.

El llibre que teniu a les mans té un discurs sòlid, perquè l’autor crea volum a partir d’infinites referències. Un cop feta aquesta afirmació no tenim altre remei que parlar del to del llibre, perquè si el to fos altiu la lectura podria ser pedant o d’una falsa humilitat; en canvi, un to familiar, proper, pot ajudar-nos, per exemple, a fer una llarga i impagable llista de recomanacions. No cal que us digui, perquè el coneixeu prou bé, que el to que manté en Jaume quan se situa sota el focus no l’allunya de nosaltres. Més aviat el que busca és actuar per entendre’s i això és el que fa en aquesta obra. Escriu per descobrir-se en un any difícil i en un món que troba capgirat.

Es rebel·la, i com a bon soldat a qui no plauen les retirades s’atura, mira on és l’enemic i ens mira a nosaltres per dir-nos que ja n’hi ha prou, que ens aturem amb ell i que comencem a refer-nos. La seva presència en el món educatiu és tan immensa, tan voluminosa, tan assenyada, que no podem fer altra cosa que seguir-lo.

Si després de llegir aquest llibre ens donessin a nosaltres una ploma i paper parlaríem també del nostre temps i de la nostra geografia. I ben segur que, en algun moment, recordaríem fins a quin punt l’obra d’en Jaume Cela ens ha ajudat a entendre que la cultura i l’educació han de servir per fer que aquest món nostre sigui més familiar, més habitable.

Juli Palou

1 de gener de 2012

Ha estat un començament d’any especial. Fa dies que la dona corre per Malàisia. Ha anat a passar uns dies amb el nostre fill Oriol, que està fent el viatge de la seva vida, un d’ells, i quan torni s’haurà d’incorporar al negre forat que estem patint a causa de l’atur. La filla gran, la Joana, amb el marit i els dos néts, a Mallorca, a casa els avis paterns. La filla petita, la Núria, a casa seva, assajant dia sí dia també els seus balls de claqué, tot i que ve a dinar o a sopar, perquè no em deixi derrotar per la plàcida sensació de la soledat. Em fa companyia la Neska, aquesta gossa que em va encolomar quan vivia a casa. Tot el dia em va al darrere i em mira qüestionant-m’ho tot. La mirada dels gossos és massa humana.

Són uns dies estranys a causa d’aquesta soledat. A més, i a diferència d’altres anys que les compres nadalenques corrien a càrrec de la meva dona, he hagut de fer-me responsable de comprar algunes coses i he constatat que aquesta activitat en aquests dies de compres obligades és un càstig que Dant no va saber imaginar. Narcís Comadira sí, en el conegut i esplèndid poema «Grans magatzems», amb qui sempre m’he sentit plenament reconegut.

Estic al corrent del que passa al món, perquè només començar el dia i després de dutxar-me, vestir-me, treure la gossa a fer les feines que l’obliga la seva condició d’ésser viu i contingent, compro un parell de diaris i els vaig llegint mentre esmorzo.

És un exercici mortificant, de flagel·lació medieval, masoquista i sàdic alhora perquè sóc subjecte i objecte de plaer —pel coneixement que adquireixo— i de sofriment —pel contingut d’allò que llegeixo.

Conclusió: sembla que tindrem un any dur. Molt dur, si més no, més dur que el que vam abandonar ahir mateix. La majoria dels entesos —no tots—, si no ens estan enredant amb fins foscos, confirmen que la crisi augmentarà, l’atur s’enfilarà com una heura per les parets de la desesperació de famílies on no treballa ningú o gairebé.

El PP de la gran majoria absoluta ens ha tornat a enganyar, i les primeres mesures que ha adoptat per reduir la crisi van en contra del seu programa electoral. L’excusa ja és un clàssic: els altres, els que governaven abans, ens han deixat la caixa buida i el que han trobat és molt pitjor del que van dir i del que esperaven.

Què podem pensar, els ignorants, del paper de les grans i obscures forces que governen el món, els analfabets com jo, llevat d’encomanar-nos a tots els déus i a totes les deesses implorant la seva misericòrdia. Mentrestant, anem sabent què cobren alguns directius de la banca experts en economia que no van saber —o sí i van callar perquè els interessa pescar en aigües tèrboles?— preveure a quin abisme ens estàvem acostant.

Les entitats religioses i socials que es dediquen a ajudar la gent que ho necessita només fan que alertar-nos que estem arribant a un límit que ens aboca a conflictes socials molt seriosos, si no som capaços de gestionar la riquesa amb criteris més solidaris i menys competitius.

Davant aquest panorama només s’anuncien retallades de serveis públics i els dèficits es carreguen a les esquenes de la soferta classe mitja, cada dia més escurada. A més, se’ns vol convèncer que tots som culpables d’aquesta situació.

Si ho entenc bé, jo, per exemple, tinc el mateix grau de responsabilitat, o semblant, al que tenen els qui s’encarreguen dels afers públics, aquells que han estat escollits per dirigir la barca. Sóc culpable, com ho són aquests dirigents econòmics que cobren fortunes mensuals i que es passegen per aquest món mostrant el seu poder i amb totes les despeses pagades.

Ens diuen que els que tenim la sort de treballar hem d’estar agraïts —no sabem a qui hem de mostrar el nostre agraïment— i si ens rebaixen el sou hem de pensar que hi ha gent que està pitjor que nosaltres.

És veritat, és clar, però jo sempre m’havia pensat que existia una cosa que es deia dret al treball. Els qui justifiquen algunes decisions amb aquest argument saben el que cobren els servidors públics? D’acord, hem de col·laborar en la solució general a la crisi que patim i, tot i que no em sento gaire culpable, accepto que em retallin els ingressos, encara més si veig que disminueix l’atur juvenil, per exemple, però, si no, caldrà demanar responsabilitats a qui pertoqui i, com deia el meu pare, a picar carreteres, que tota incompetència o delicte el resolia amb aquesta solució associada al Ministeri de Foment o a la conselleria d’Obres Públiques.

Hi haurà, si més no, purgatori per a qui està fent l’agost cada mes de l’any? Em temo que si hi ha Déu, uns se salvaran per justícia i els altres, per misericòrdia. O sigui, que tots estem cridats a la glòria de Déu Pare. Si penseu que m’equivoco, només cal que llegiu o rellegiu la paràbola dels treballadors de la vinya, que tots acaben cobrant el mateix, tant si han començat a treballar a la sortida del sol com poc abans de la posta.

L’educació, com se’n veurà afectada? Aquesta és la pregunta que ens fem contínuament. Les retallades contribuiran a disminuir la qualitat del servei? Podrem fer el mateix que fem amb menys del que tenim, com ens reclamen els responsables polítics?

No hi ha una resposta clara i en bona part tot acabarà depenent de si el desànim, que es va estenent com un taca de petroli a les plàcides aigües dels nostres oceans escolars, venç a aquells que estem treballant-hi, i aquesta sensació de derrota ens fa oblidar una veritat molt rellevant: no servim polítics, sindicats, moviments ni cap mena d’associació. Ni famílies, si hem de ser sincers. Servim, des de la nostra saviesa i des de la nostra ignorància, els nens i nenes, els nois i noies que tenim al davant. A ells ens devem, ja que les seves necessitats justifiquen la nostra feina, el nostre esforç, les nostres decisions. Fem de mestres perquè hi ha alumnes, no pas a l’inrevés.

Per això no podem abdicar ni deixar-nos arrossegar per la situació del present. Hem de continuar a la trinxera de l’educació, al costat del nostre alumnat, escoltant-lo, acompanyant-lo, ajudant-lo a valorar el coneixement, fent-lo veure que el temps escolar és un temps amb sentit i que, a més, dóna sentit a les seves vides. I a les nostres.

I ara més que mai, no podem perdre el sentit de l’humor. El necessitem com els nadons necessiten l’escalfor de la mare, els seus petons, les seves carícies, les seves paraules i aquell íntim convenciment que ens transmet per la pell, pell acaronant pell, que cada nadó és únic per a la seva mare.

Per això, avui, primer dia de l’any 2012, d’aquest any horrible que presagien bruixots i experts de totes les àrees humanes i divines, per animar el meu desànim i evitar que s’encomani com la pitjor de les malalties infeccioses, per temperar el pessimisme que m’està envaint des de fa una temporada que ja és massa llarga i penosa, he tornat a veure algunes escenes de Mamma mia.

Ja sé que és un consol de pobre. Ja sé que és un musical menor que no passarà a la història del setè art, tot i estar protagonitzat per la gran Meryl Streep, incommensurable actriu capaç de sortir-se’n en tots els personatges a qui dóna vida, i m’he entretingut escoltant la primera cançó, quan la noieta que vol saber qui és el seu pare perquè l’acompanyi al peu de l’altar, canta que té un somni.

Tot mestre, tota mestra, tot professor o professora, tota persona que pertany al món de l’educació, sigui quin sigui el seu paper i la seva rellevància, hem de tenir un somni, perquè l’educació necessita projecte, horitzó i lideratge, i un líder —qualsevol mestre se n’ha de sentir— té sempre un somni que haurà de fer realitat a diari i, quan faci un pas enrere, confiar que ben aviat en farà dos endavant.

M’he entretingut una bona estona d’aquest primer dia de l’any amb l’escena final, quan tots els convidats al casament canten i ballen feliços, com fora d’aquest món, fins que rebenten el terra, però l’edifici no cau, que és el que passaria a la realitat, sinó que surt un toll d’aigua que fa que es vagin despullant i es deixin mullar per aquesta aigua que sembla que prové de les fonts d’Afrodita. Nosaltres també ens hauríem de deixar xopar per algun líquid que ens transmetés entusiasme, perquè pinten bastos, i els núvols del futur anuncien pedregades, tot i que hi ha qui ho troba bé i diu que una crisi sempre és una oportunitat i que ara cal formar emprenedors i ja està.

Abans d’acabar aquest primer dia d’aquest setmanari que avui enceto, vull deixar constància que ahir em vaig allitar a les onze de la nit, una hora abans de les campanades. És un dels avantatges que té la soledat: estalviar-te alguns rituals.

Ara bé, abans de deixar que l’homenet de la son passegés els seus peus coberts amb sabatilles de vellut per les meves parpelles, vaig brindar, de manera especial, per tres persones.

El primer brindis va ser per l’Àlex, un nen de sisè que l’últim dia del trimestre, quan faltaven pocs minuts per acabar l’escola i estava jugant al pati, va saltar des de la tarima que ens va servir de plataforma del concert de Nadal per agafar-se al ferro de la cistella de bàsquet amb tanta mala fortuna que va caure i es va donar un cop molt fort al cap contra el terra cimentat. Ens vam espantar molt. Un ensurt de nus a l’estómac, de mirades que buscaven alguna seguretat. Por que aquell accident tenyís amb tons foscos un dia de festa. Por per l’Àlex, aquesta meravellosa criatura que estimem.

Ha estat uns dies a l’hospital i ara ja és a casa. Podrà fer vida normal, només que durant una temporada haurà de vigilar amb els jocs que practica, especialment amb el futbol.

Vaig brindar per ell i em vaig sentir immensament feliç, perquè el seu estat em tenia molt preocupat.

El segon el vaig dedicar a en Roger, un exalumne que està engarjolat a una presó d’Irlanda i que ben aviat, si tot va com està previst, podrà recuperar la llibertat i tornar a casa. Vaig brindar per ell i pel record que tinc dels anys que vam compartir a l’Escoleta.

El tercer va ser per en Lluís Turell. Fa pocs dies vaig assistir al seu funeral i dos dies abans de morir m’hi vaig poder acomiadar. En Lluís va ser el meu millor amic des dels vuit o nou anys fins passada l’època del servei militar. Deveu saber per pròpia experiència què representen, aquesta mena d’amistats. Érem carn i ungla, cul i merda. Érem confidents fidels, còmplices de tota mena d’aventures, entusiastes de la vida, ell molt més pessimista que jo, per tant, i com direu alguns de vosaltres, més intel·ligent. Mai no rondinava, ni quan pujàvem al Montnegre en una nit sense lluna i jo rondinava a cada pas i no trobava cap mena de sentit a aquell esforç. És el segon amic que se m’ha mort. El primer va ser en Leandre Colomer. Sé que hi ha moments de la meva vida que no podré tornar a contrastar, records que quedaran fossilitzats tal com ara els evoco.

Quan es mor una persona jove sentim la pèrdua de l’esperança que tota persona jove personalitza, aquell futur que mai no serà i la nostra biologia es rebel·la. Quan es mor una persona més gran se’n va una memòria individual, però també una de col·lectiva. Quan se’n va algú que ha estat sempre el teu present, tens la sensació que desapareix una part de tu i et sents molt pobre i lamentes tot el que vas deixar de fer perquè el dia a dia fa que oblidis el que és important de debò.

Vaig brindar per ell i vaig celebrar la vida compartida amb en Lluís, persona generosa i bona.

No sé si hi ha una altra vida, el que sí sé és que si n’hi ha ens trobarem i continuarem parlant com sempre ho havíem fet, perquè hi ha gent amb qui pots passar molt de temps sense parlar-hi, sense veure’l, però quan el veus tens la sensació que també ho havies fet el dia anterior.

I encara un brindis més: pels de casa, que l’any acabat de néixer els protegeixi de tot mal i que ells en facin el menys possible.

Va de cine

Drive

Drive, un thriller protagonitzat per un especialista de pel·lícules de ficció que es guanya un sobresou conduint cotxes contractats per delinqüents que han robat i que necessiten fugir amb habilitat de la persecució policial.

Tot funciona fins que s’enamora silenciosament d’una veïna, mare d’un nen, que té el marit engarjolat. Quan surt de la presó, els mafiosos el provoquen, el punxen tot el que poden i miren que torni a delinquir.

L’especialista, davant d’aquesta situació que compromet la seguretat de la noia i del seu fill, decideix protegir-los i es convertirà en una persona que posarà en pràctica qualsevol manifestació de violència per evitar el patiment d’aquells que estima.

Cal destacar al paper de Ryan Gosling —que passa d’una interpretació continguda a una altra carregada de tensió i adrenalina— i la mirada de Carey Mulligan, sempre innocent i sempre angelical.

Va de llibres

Sobre la lectura

He rellegit el petit llibre de Marcel Proust Sobre la lectura que va escriure per introduir la traducció que va fer de Sèsam i lliris, de Ruskin.

Entre altres consideracions, l’autor de la Recherche…, el famós escriptor que ha passat a la història per descobrir-nos tot un món a partir de l’olor d’una magdalena, reivindica el silenci, la quietud que necessita l’acte lector per posar en relació la singularitat de qui llegeix amb la singularitat d’allò que algú ha escrit. Potser aquesta dificultat de trobar un espai allunyat del soroll mundà expliqui una part de la crisi lectora, de la crisi lectora del llibre de ficció, perquè hem de reconèixer que mai com ara s’ha llegit tant.

A més d’aquesta consideració —Proust ho expressa amb frases llargues i, sense que t’adonis de manera conscient, et traslladen la calma que reclamen, perquè cada paraula s’instal·la dins teu com la plàcida neu senyoreja el paisatge que cau un vespre d’hivern— reivindica la lectura, però expressa la diferència que hi ha entre conversar amb un amic i amb un llibre, i aquí es distancia de Ruskin, quan garanteix que s’equivoquen aquells que s’estimen més parlar amb algú cara a cara i que la lectura és superior a aquesta conversa perquè tens ocasió d’establir una relació amb la gent més sàvia i interessant d’aquest món. Proust s’allunya d’aquesta concepció de la lectura perquè afirma que la diferència essencial «entre un llibre i un amic no és la seva saviesa més o menys gran, sinó la manera de comunicar-s’hi, perquè la lectura, al contrari de la conversa, consisteix per a cadascun de nosaltres a rebre comunicació d’un altre pensament, però sense deixar d’estar sol, és a dir, que es continua disposant de la potència intel·lectual que es té en solitud i que la conversa dissipa immediatament, es continua tenint la possibilitat de ser inspirat, estant en ple treball fecund de l’esperit sobre ell mateix». El llibre s’inicia amb aquestes paraules: «Potser no hi ha dies de la nostra infantesa que haguem viscut tan plenament com aquells que vam pensar-nos que deixàvem sense viure, aquells que vam passar amb un llibre preferit».

Les últimes paraules conclouen la seva reflexió al voltant de la lectura. Fan així: «Al voltant de les columnes roses, que s’enlairen cap els seus amples capitells, els dies actuals s’afanyen i brunzen. Però, interposades entre ells, aquestes columnes els separen, reservant amb tot el seu magre gruix el lloc inviolable del Passat: del Passat sorgit familiarment enmig del present, amb aquest color una mica irreal de les coses que una mena d’il·lusió ens fa veure a uns quants passos, i que en realitat estan situades molts segles enllà; dirigint-se, amb tot el seu aspecte, una mica massa directament a l’esperit; exaltant-lo, una mica com no seria gens estrany per part de l’aparegut d’un temps colgat; però així i tot aquí, enmig de nosaltres, acostat, colze a colze, palpat, immòbil, al sol.»

Vaig llegir A la búsqueda del tiempo perdido en castellà, en l’edició que va publicar Alianza Editorial en sis o set volums. Els llegia en temps de vacances, a Palafrugell, quan havíem tornat de la platja i els fills jugaven o feien la migdiada, o als vespres, quan ja dormien. En recordo algunes escenes, alguns personatges, però la majoria de les paraules de Proust s’han esborrat. És terrible quan constates que gairebé tot el que has llegit t’ha abandonat com una amant que no has sabut retenir dins teu. Sort en tenim que podem tornar-hi.

Ara bé, el que no he oblidat és el context de la lectura, aquella placidesa de les primeres estones de la tarda o del vespre. Em retorna aquell Passat que ara enyoro i aquesta remembrança m’asserena, em fa percebre el temps colgat, i en l’acte de recordar miro d’anar-lo desenterrant convençut, però, que bona part del material ja serà indestriable de mi mateix, perquè s’anirà fonent amb la meva carn i la meva sang, amb les llàgrimes i el semen, amb el somriure i el tacte d’una pell fina o amb l’aspror d’una paret, amb la por a la mort i la joia de saber-te encara en aquest món, al costat de gent que estimes i que t’estimen. Resumint, amb tot allò que constitueix el que som de veritat.

9 de gener de 2012

«Quina mandra», «Que curtes se m’han fet, les vacances» i «Tan bé com estava al llit, aquests dies» són tres frases que, amb petites variacions, s’han pronunciat als claustres del nostre país aquest matí.

Ara bé, al cap de poca estona tot canvia. Arriben els nens i nenes i tot floreix, per dir-ho cursi i primaveral, però d’una precisió indiscutible, si més no per a qui ens agrada aquest ofici.

Treballar cansa, com afirmava Pavese. Les feines creatives, com les dels poetes o les dels mestres, no són una excepció a aquesta regla. És un cansament que queda anul·lat pel subjecte a qui dediquem el nostre esforç, però aquest important detall no ens pot fer oblidar que el treball, a la nostra cultura, té un component de càstig. És una conseqüència de l’expulsió del Paradís. Treballar i guanyar-se les garrofes amb la suor del nostre front, tot i que hi ha qui se les guanya fent suar els altres.

Ara bé, no triem aquesta feina perquè confiem a tocar-ne de calents. Més aviat són altres motius els que ens han portat a dedicar bona part de la nostra vida a atendre i respondre la pregunta central: m’ajudes? Més que tenir feina, som la nostra feina.

Avui és un d’aquells dies que constates que el món canvia a unes velocitats que costen de seguir. Parlo amb uns quants nens i nenes de les joguines que els han portat Ses Majestats d’Orient. Citen uns noms que no em diuen res, perquè no sé què són. Misteris profunds que miro d’esbrinar gràcies a les descripcions que demano que em facin. Ja ho veieu, els demano que posin en pràctica i sense anunciar-ho una habilitat linguisticocognitiva: la descripció.

Sorprèn les joguines que els han portat i penso que els patges reials, si tenen segons quina edat, deuen tenir molta feina per interpretar segons quines peticions. Res, doncs, de Juegos Reunidos Geyper o de la nina que camina aguantada pels braços amatents de la seva mare infantil, o del seu pare, que no vull ofendre ningú. Ara els noms de les joguines són un misteri, una mena d’endevinalla que fa que senti aquesta infantesa a anys llum de la meva.

Això sí, i em consola, ens uneix la mateixa il·lusió i el somriure de complicitat dels més grans quan els demanes què els han portat els Reis i et miren i riuen i acaben dient: «Sí, els Reis…».

Es fan grans.

L’Àlex, el nen que es va fer mal l’últim dia de trimestre, arriba i una bona colla l’estem esperant. El petonegem per totes bandes i ell ens deixa fer. Quina alegria veure’l!

Va de cine

Yellow sea

Yellow sea, del director coreà Na Hong-Jin. Poques vegades tens ocasió de veure tanta sang que taca la pantalla blanca, tantes persecucions de cotxes o una bona colla d’homes que corren darrere la víctima —un taxista ha acceptat cometre un crim per resoldre una qüestió de diners perquè vol ajudar la seva dona i es veu embolicat en una guerra entre màfies— amb destrals, ganivets de tota mena, ossos de xai o de vedella —recordo Caín i aquell magnífic, com tot el que va filmar, curt d’Hitchcock, on una dona cuinava la cuixa de xai que havia fet servir per matar el marit. Aquell suculent platet era devorat per ella en companyia del policia que investigava el cas.

Molta sang, jo ho he dit, molta violència, però una esplèndida lliçó de cine, de llenguatge cinematogràfic, sense cap fil que pengi tot i que el director posa en solfa els elements que configuren el realisme d’un relat.

Va de llibres

Vendrá la muerte y tendrá tus ojos

Ja que he recordat el títol del llibre de poemes de Pavese, copio un dels meus textos preferits d’aquest escriptor italià que va decidir suïcidar-se i deixar escrites aquestes paraules en el seu diari: «Prou de paraules. Un gest. No escriuré més».

El text és el segon dels dos poemes que porten el mateix nom:

Vendrá la muerte y tendrá tus ojos

—esta muerte que nos acompaña

de la mañana a la noche, insomne,

sorda, como un viejo remordimiento

o un vicio absurdo. Tus ojos

serán una palabra vana,

un grito acallado, un silencio.

Así los ves cada mañana

cuando te inclinas sola ante el espejo.

¡Oh, querida esperanza,

también nosotros aquel día

sabremos que eres la vida y la nada!

La muerte tiene una mirada para todos.

Vendrá la muerte y tendrá tus ojos.

Será como abandonar un vicio,

como ver que emerge de nuevo

un rostro muerto en el espejo,

como escuchar un labio cerrado.

Descenderemos al remolino, mudos.

Mai els oxímorons han tingut tanta càrrega emocional com en aquest poema de Pavese.

Un dia hauríem de fer un recull amb tots els oxímorons que han fet història en el món educatiu. Seria interessant veure com hem creat una realitat educativa que ens permet analitzar-la i analitzar-nos a partir d’aquesta figura literària.

16 de gener de 2012

Una sensació que produeix un cert desassossec és ser conscient de l’acceleració del pas del temps, sensació que s’agreuja en el meu cas perquè molt sovint penso que tinc més passat que futur. Molt més.

A les escoles, quan comencem un trimestre, repassem el calendari de treball. Algunes de les activitats que preparem giren al voltant d’algun fet destacat que té un caràcter global molt accentuat. Per exemple, d’aquí a dos dies, com aquell qui diu, arribarà la festa de Carnestoltes, que fa una mandra espantosa, però que hem de mantenir perquè les criatures s’ho passen molt bé —no totes, n’hi ha que pateixen—i perquè ofereix l’oportunitat d’impulsar activitats d’un nivell competencial molt elevat. Darrere aquell guirigall que s’organitza hi ha molta feina, molta creativitat, molt ordre —i pot sorprendre aquest element en una festa que exalça la disbauxa, però la creació humana va del bracet amb l’ordre, com el contingut hi va de la forma— de vivències d’unes determinades tradicions que reclamen ser explicades —i ho hem de fer, perquè l’escola és un temps per donar context al text, en aquest cas a un text de la nostra vida que es va iniciar fa uns segles enrere i que ara, sobretot ara, perquè cada dia que passa augmenta més la ignorància de les tradicions religioses, convé que l’escola culturitzi els seus alumnes i a alguns mestres, perquè n’hi ha que no saben què vol dir la vella quaresma o per què s’enterra la sardina. Si expliquem, d’alguna manera, el cicle nadalenc, també hem d’explicar la Passió, evitant que es converteixi en un coneixement catequètic perquè la catequesi no ha de tenir presència en un centre escolar, perquè pertany als àmbits familiar i de la comunitat de fe.

Si les activitats que preparem no són generadores de sentit, ja podem plegar i estendre una tovallola a la platja i prendre el sol o la lluna.

A l’escola no demanem que les classes triïn un tema i que tota la classe s’hagi de disfressar segons aquesta consigna. Si és una festa on es qüestiona l’autoritat, pensem que no hem d’imposar res. Hi ha nens i nenes que esperen aquest dia per sentir-se, unes hores, com el personatge que han decidit fer seu. Per exemple, alguns nens del cicle superior es disfressen de noia. O són gàngsters per un dia. Algunes nenes són princeses o tortugues ninja. Qui sap quins desconeguts mecanismes psicològics hi ha darrere de cada decisió! Fa anys vaig satisfer un dels meus somnis: disfressar-me de núvia. Una mestra de l’escola em va regalar un vestit que ella mateixa em va fer, perquè les meves dimensions corporals no s’adequaven a cap vestit fet servir per alguna coneguda un dels dies més feliços de la seva vida. Vaig inaugurar el ball de l’escola amb un vals. La meva parella era un mestre que anava de Tintin. Ser núvia per un dia i giravoltar en braços del famós periodista és una experiència que us recomano, com us recomano, si algun dia podeu, convertir-vos en rei mag, com em va passar a mi, quan la regidora de cultura de l’ajuntament de Castelldefels em va demanar si volia ser el rei negre a la cavalcada perquè a l’últim moment els va fallar el que ho feia sempre. Un altre dia inoblidable.

Tampoc obliguem les famílies a fer la disfressa dels seus fills o filles. Millor si se la fan, però si se la volen comprar en uns grans magatzems perquè han trobat el vestit que sempre han somiat penso que no s’ha d’imposar una disfressa determinada. Per què hem d’imposar a les famílies que facin la disfressa de marietes quan els seus fills o filles volen ser tigres o astronautes i, a més a més, amb una disfressa comprada a qualsevol centre comercial?

He defensat que és una festa on triomfen unes activitats competencials, per tant, plenes de sentit i que engloben totes les àrees del saber. Comento breument les que fem a l’escola.

A les classes, s’explica el sentit de la festa i es relaciona amb la història cultural del nostre país.

Els nens i nenes que toquen un instrument assagen la música de la rua. Aquesta feina la coordina la mestra de música.

Els nens i nenes de sisè tenen molta feina. Una d’aquestes criatures rebrà l’encàrrec dels seus companys de convertir-se en el rei dels Poca-soltes, que serà qui presidirà totes les activitats que fem. Una colla, coordinada pel mestre de dansa i algun dels mestres especialistes, engalanarà el vehicle que farà servir Sa Majestat per moure’s per l’escola. També són els responsables de decidir les consignes que es donen els dos dies anteriors a la celebració de la festa principal, a més de preparar el judici.

El judici és una de les parts centrals de la festa. Una comissió de sisè que jo coordino redacta el text. Després, a les assemblees de classe, es distribuiran els papers i es programaran els assajos.

Fa molts anys que em responsabilitzo d’aquesta part de la diada i sempre em sorprèn que els nens i nenes triïn els personatges més destacats del món de la política, l’esport i de diverses manifestacions artístiques per convertir-los en defensors o acusadors del Carnestoltes. També he de constatar que enyoro el temps que teníem vuitè, perquè eren dos anys més grans que els d’ara i eren capaços de posar a la picota algunes de les persones que tenim el poder a l’escola: pares, mares, mestres, equip directiu… Els de sisè no acaben de fer aquest pas.

També es fan responsables d’acompanyar els nens i nenes del parvulari l’estona que dura la rua.

Els de cinquè preparen el ball de gitanes que oferim abans del judici.

Els de quart fan el ball de bastons i els de tercer decideixen les consignes que tancaran la festa del matí. Aquestes consignes són rodolins que fan fer alguna cosa a tots els que estem escoltant.

Cada curs canviem el treball que fa cada classe i es fa una exposició al passadís de l’escola que tothom pot venir a visitar. Aquest any hem decidit que els nens i nenes dels cicles inicial i mitjà facin màscares.

Va de cine

Los descendientes

La frontera entre comèdia i drama s’ha anat esborrant amb el pas del temps. Los descendientes, del director Alexander Payne, és una bona mostra d’aquesta tendència.

Aquesta pel·lícula presenta un home que pateix tres problemes dramàtics, però que els segueixes amb un plàcid somriure dibuixat en el rostre. El primer és que la seva dona ha patit un accident greu i està en coma. El segon és que ha de tenir cura de les seves dues filles, una jove que va acompanyada per un xicotet que mig s’agraden i que és políticament incorrecte, i el tercer és que aquest home, que és advocat, representa una àmplia família de cosins amb pantalons curts i samarretes de flors —l’acció transcorre a Hawaii—que es volen vendre, tot i que hi ha qui no, un terreny verge que van heretar qui sap quan i que els pot convertir en milionaris de molts zeros.

Per més inri, l’home s’assabenta per boca de la seva filla gran que la seva dona l’enganyava amb un altre home. Aleshores el nostre pobre advocat decideix trobar el seu contrincant. Per una banda perquè té ganes de saber com és l’home que ha aconseguit que la dona li posi banyes. L’orgull ferit pot ser terrible. Per altra, i perquè és una bona persona, vol donar a l’amant l’oportunitat d’acomiadar-se de la dona perquè la medecina no pot fer res per salvar-la.

Cal destacar el treball de George Clooney, un actor especialment dotat per aquesta mena de papers. A més, aquí s’allunya del seu paper d’home madur i molt atractiu per mostrar-nos que pot córrer en xancletes com un ànec que belluga la incipient panxolina mentre esbufega com una cafetera embossada. Ningú com ell per donar vida a aquest home, per fer-nos creïble la història d’un personatge que està a punt d’arribar a l’abisme, però que sap evitar mirar-hi al fons i la seva influència.

En Payne té olfacte per triar els actors més òptims per representar els papers de les seves pel·lícules. Penseu que ningú com Jack Nicholson per donar vida al personatge principal d’A propósito de Schmidt i ningú com Paul Giamatti per interpretar el personatge central d’Entre copas. Aquí igual: ningú com en Clooney.

Va de llibres

Maria Antonieta

Si hagués d’emportar-me els llibres de deu escriptors a una illa deserta, un dels triats seria Stefan Zweig. Més que el novel·lista, el Zweig biògraf. He anat llegint tot el que s’ha traduït d’aquest autor que va decidir suïcidar-se l’any 1942, acompanyat de la seva dona quan estava instal·lat a Petròpolis (Brasil), després de veure cremada la seva obra i d’haver pogut salvar-se del terror nazi.

Recordo l’excel·lent biografia de Fouché, aquest polític francès que va saber ser monàrquic quan calia ser monàrquic, revolucionari jacobí quan calia ser revolucionari jacobí i napoleònic quan calia ser napoleònic. Pare de l’espionatge modern, deu ser l’inspirador d’alguns polítics que van ocupar alts càrrecs durant la dictadura franquista i que es van convertir en demòcrates entusiastes quan va triomfar la democràcia en el nostre país. Fraga, recentment traspassat, devia trobar en el polític francès una excel·lent inspiració que ha sabut, si més no, igualar.

Recordo la seva biografia, magnífic retrat d’ell mateix i de tota una època, o els comentaris de Montaigne, tan modern i comentat avui dia, o la valuosa obra Castellio contra Calvino, on podem descobrir algunes reflexions que tenen una gran actualitat sobre què representa assumir que l’ètica ha d’il·luminar l’experiència humana i ha de ser la guia de qualsevol ofici de poder, com és el magisteri.

Podria continuar citant obres de Zweig, però ho deixo aquí. Abans, però, comentar la publicació de Maria Antonieta, editada també en aquesta esplèndida editorial que es diu Acantilado, que ens està oferint un fons literari d’un valor incalculable, sobretot en la publicació d’autors provinents de l’antic bloc comunista.

M’agrada com escriu Zweig, com ens va presentant el personatge i l’època. Sobretot, m’agraden les intervencions que fa a tall de resum i d’ham perquè el lector segueixi llegint. En aquests moments, Zweig es converteix en un narrador que, en poques línies, resumeix tota una vida. Mireu una mostra del que us dic en aquest fragment de l’inici de l’obra:

¡Qué lejos se ve aún ese amenazador nubarrón! Qué lejos están todavía todas esas consecuencias y enredos de la mente infantil de esta quinceañera que bromea inocente con sus desmañados compañeros, que con su pequeño corazón que late alegremente y sus ojos claros y curiosos cree estar subiendo los peldaños de un trono… para hallar al final un patíbulo. Pero a quien desde el principio le ha sido asignada la bola negra, los dioses no le hacen signos ni guiños. Lo dejan recorrer su camino en paz y sin sospechar nada, y desde dentro va creciendo el destino que saldrá a su encuentro.

Aquests punts suspensius, alhora que tanquen el dibuix psicològic del personatge que retrata, són l’avançament de tot el que l’autor ens explicarà d’aquesta noieta que es va convertir en reina de França i que va saber assumir la dignitat del seu càrrec quan anava a trobar la mort a la guillotina. Sofia Coppola va encertar aquesta mateixa duplicitat d’una manera prou evident a la pel·lícula en què va mostrar bona part de la seva vida.

La filla del gran Coppola devia haver llegit l’obra de l’escriptor vienès.

Mai em canso de llegir i rellegir Zweig i només per conèixer els seus llibres val la pena haver après a llegir i fer mans i mànigues perquè els meus i les meves alumnes n’aprenguin. Zweig justifica plenament tots aquests esforços i els que encara em queden per fer, perquè mai assolirem el títol de lectors, perquè sempre som aprenents, com de gairebé tot el que és important en aquesta vida.